A la primer pàgina ja agafes el mòbil i obres les pàgines del diccionari del IEC, l'Alcover-Moll i la Wikipèdia, i més tard també obriràs el wordreference. I et vas sorpenent i aturant, fins que arriba un moment que comences a no trobar paraules i decideixes buscar el passatge original en francès i veus que Joan-Lluís Lluís ha fet una traducció tibada i precisa dels mots de Boris Vian. Llavors tanques el mòbil i decideixes que L'arrencacors se t'en dugui amb el seu llenguatge florit i les seves imatges brutals.
Unes dotzenes de pàgines després també deixes d'intentar decodificar símbols. Vian ja avisava que no feia servir símbols, que tot era real, encara que la novel·la és tan realista com un quadre de Dalí. Vian no tira de simbolisme, sinó de patafísica, que és una sàtira a la ciència i a la concepció endreçada del món. A la novel·la trobem el xoc de dos mons, per una part el món il·lustrat i científic que fracassa en l'intent que la realitat no sigui igual d'infeliç i bèstia que el món de les èpoques ancestrals.
La sàtira social també té lloc a L'arrencacors, la gent del poble és brutal i violenta, però els rics també ho són passivament. La crueltat és més refinada perquè està adornada amb consideracions morals que et deixen dormir a la nit.
L'arrencacors no és una novel·la fàcil, però tampoc és fàcil deixar-la fins que no arribes al final.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada