Noves escenes

Va ser a Cal Massó, un dimecres de gener, aquella hora en la qual el rellotge et diu que ets al vespre, però que els teus ossos et diuen que ja és de nit.  Semblava que no hi hauria ni els gats que ja fa un temps llarg que hi han fet casa. M’equivocava. Cal Massó es va omplir, i els tècnics van haver d’esforçar-se a trobar-nos cadires per a tots. Sembla que interessa que Reus s’hagi desvetllat de l’endormiscament cultural, i que el Teatre Bartrina s’hagi associat a la xarxa  Transversal que programa espectacles de noves dramatúrgies a les seves cartelleres.

Dues de les propostes de les noves escenes al Bartrina són Cosas que se olvidan fácilemente i Raphaëlle, que els vam poder veure el passat estiu al FITT de Tarragona. Dic mentida. Cosas que se olvidan... poca gent l’ha vsit perquè és un espectacle per només cinc escollits, els quals segurament que ni tu ni jo ho hem estat. A l’abril es tancarà el cicle amb Esmorza amb mi d’Ivan Morales.

Aquest cicle és, o hauria de ser, un començament de la reconciliació de la ciutat amb la cultura contemporània. I les coses noves ritualment  tenen una inauguració que va ser la Conferència Espectacular de David Espinosa a Cal Massó. Aquesta va ser una classe magistral sobre les arts escèniques multidisciplinàries combinada amb joguets infantils, i un esquelet humà, que il·lustraven les formes experimentals. La primera part ens feia una panoràmica pels que van trencar les formes clàssiques, començant pel Teatre Íntim d’Adrià Gual fins a l’Antropologia Teatral d’Eugenio Barba, passant per un Albert Boadella quan encara no s’havia convertit en un subaltern del mainstream. La conferència va començar a sortir girada quan David Espinosa es va posar a ell mateix com a referència per parlar de les noves escenes actuals. Però en tot cas va acabar amb uns vídeos de la Pina Bausch i del Carles Santos que ens va reconciliar amb les noves propostes.

Tot plegat molt interessant intel·lectualment. Com també veurem amb Raphaëlle, ara existeix la tendència de teatralitzar les conferències , o sigui de substituir la emoció per informació als escenaris. Això sí que és vorejar els límits del teatre, per bé o per mal.

Publicada a la NW de febrer de 2019

Rèmol

El rèmol no forma part de la col·lecció d'il·lustres desconeguts que estic fent. Però a vegades la seva forma ens pot tirar enradera a l'hora de comprar-lo i cuinar-lo. El rèmol el coneixem més pel restaurant que no per fer-lo a casa, i això que és un peix molt agraït, i que fora de temporada de Nadal no pica massa a al butxaca.

El millor és que us deixeu de receptes d'internet i demaneu consell. Si no us el donen, doncs continueu llegint. A mi la peixatera que em va despatxar em va dir que me'l netejava pel forn, o sigui, que me'l desfreixurava i m'hi feia uns quants talls a través i prou. Em va dir que la pell era gelatinosa i que, malgrat que pel color semblés a la del llenguado, que es menjava i era bona. I tenia raó.

Potser tindreu el dubte de quants rèmols comprar. La resposta també és que ho pregunteu. en tot cas jo vaig comprar dos rèmols mitjans per tres grans i dugues petites i vam fer curt. el rèmol és un peix molt primet, i la seva extensió damunt del taulell ens pot enganyar.

Llavors quan el tens a la cuina, ja no té secret si vols una recepta fàcil i que no emmascari el gust. Així doncs fem la clàssica recepta de peix al forn: Primer es tracta de posar al forn una safata amb un llit de pataques tallades a rodanxes, damunt una ceba tallada a rodanxes o a tires, i una o dos tomaques tallades també a rodanxes. Hi posem un raig d'oli d'oliva generós, una fulla de llaurer, un got de vi blans si en tens, i perquè no s'enganxin col·loco una safata amb aigua en un altre dels carrils del forn. A 200 graus segurament que tardarem uns 15 o 20 minuts. Quan la pataca ja està, posem els rèmols al forn una mica salats. En aproximadament 15 minuts ja estan. Jo el peix al forn o a la brasa em fixo en els ulls del peix, quan estan totalment entelats vol dir que gairebé ja està. Llavors ja depèn del teu gust de si t'agrada més o menys fet el peix.

Del desig

Tres dietaris. Tres artefactes diferents escrits per Joan Ferraté, escriptor del Picarany, germà de l'Amèlia i del Gabriel. Tres artefactes diferents, però que fan un experiment molt difícil que es posar paraules al sentiments. Al sentiments que et pot semblar que són caragolats. 

Al primer dietari Ferraté intel·lectualitza sentiments retorçats com una misogínia bestial o una pederàstia que fregaria el delicte. No sé si això ho escriu per donar una cosa nova a la literatura catalana, o per pura i absoluta soledat. Llegint les seves egoistes sentències més aviat em sembla que és la segona opció.

"Egoisme extrem de la meva vida interior, de l'única vida que tinc, en suma. I quina miserable pèrdua de temps és aquest temps del qual en sóc tan avar, guardant-me'l per mi sol"

Joan Ferraté no té a ningú, ha expulsat a tothom del seu entorn. La gent li fa venir basques, i així ho explica i ho racionalitza, o bé ho justifica. Fins i tot en el segon dietari que és el que parla de l'amor, el dissecciona d'una manera tal, que en resseca qualsevol emoció o estimació.

Al tercer dietari, que són les conclusions a la instrucció dels dos anteriors, resumeix la seva cerca de la felicitat en: "integrar tot en una sola idea mestra". Per ell la vida per-se no té sentit. Com a exemple: la música o la bellesa de la naturalesa les troba "llosques i mudes" com la pròpia experiència. Al cap de carrer trobem El Verb.

Així doncs la sentència del judici sumaríssim no és amable "Tots els meus dies són dies de vida inútil", i ens avisa: "Vèncer la por no fóra potser sinó el mateix que suïcidar-se" i tampoc és amable cap al lector: "No m'estimo pas gaire el que faig", i no enganya, ja que trobem frases de més de mitja pàgina, escrites de manera magistral, si les analitzes, però poc amigues pel lector.

Diuen que els tres dietaris estaven preparats per a ser publicats. A mi em semblen uns documents massa íntims, com per estar pensats perquè els llegís més gent, a no ser que busquessin un un exhibicionisme post-mortem, o que això fos l'única forma vàlida de fer el que volia: "pensar a fons la meva veritat".

Ciclorama 8: Teatre documental i la Bola de Cristal

Al ciclorama 8 ens posem seriosos i parlem del Teatre Documental, però ens dura poc i acabem mirant la Bola de Cristal i rahant de la Movida Madrileña.

Repassem els canvis del Teatre Lliure que ha apostat per una gestió que, de moment, ens ha fet desenfadar, i ens endinsem en el món del Teatre Documental, amb obres que et generen més preguntes que no pas respostes o conclusions.

I avui no parlarem de cap sèrie, sinó que farem un petit homenatge a aquest programa de televisió per a nens que concretament es va estrenar el 6 d’octubre de 1984 i que va acabar el 1987; es tracta de la Bola de Cristal, un programa infantil que va revolucionar la televisió i que feia u entreteniment del que ara se'n diu adoctrinador.

Escrita per canalla

La Rajada, o Escrita és un peix boníssim, amb una gran tradició i que em sembla que és un peix de culte, com ara ho són les pel·lícules del Bruce Lee. Hi ha mil receptes per fe rajada, però no estic gaire segur si a hores d'ara hi ha massa gent que les faci. Les espines cartilaginoses poden ser estranyes al paladar, no s'hi està acostumat i cal pelar el peix després de cuinar, i poca gent vol feina. A banda que quan demanes rajada a la peixateria et miren amb cara d'haver-los fet una barrabassada, perquè és peix difícil de pelar i que necessites força física per a fer-ho.

A casa meva feien una rajada amb romesco i fesols que feia caure d'esquena. Potser un dia la recupero i us l'explico. N'hi ha de moltes maneres, però la que encanta a les meves filles és l'escrita arrebossada. No sóc gens amant dels arrebossats, no m'agrada fer-los ni gaire menjar-me'ls, però si és el peatge que he de pagar per educar el paladar de les petites de casa en la diversitat de gustos i textures, doncs es paga. No sé si les meves filles són massa diferents de la resta, però la simplicitat en els gustos em funciona a la taula. A més elaboració, més remuguen. Així doncs, si el gènere és bo, no cal complicar-nos la vida.

Amb les ales de la rajada pelades i tallades les arrebossem amb una mena de tempura feta amb ou, llet i farina. Aquesta tempura ha de quedar prou espessa. Salem l'escrita, la passem per la tempura i la fregim amb l'oli d'oliva molt calent. La rajada es fa ràpid i no paga la pena que quedi massa resseca. 

Lincoln al bardo

Al començament només podia llegir nou o deu pàgines cada dia. Les trompades que et clava George Saunders a les primeres pàgines fan que no puguis avançar. La mort d'un fill i el dolor que causa és el motor d'aquesta primer novel·la de Saunders. 

En plena Guerra Civil americana, el president Lincoln perd el seu fill predilecte d'unes febres. Lincoln, desfet pel dolor, visita unes quantes vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo. Això provoca un terrabastall en tots els fantasmes que habiten aquest cementiri, ànimes en pena que estan "al bardo" que és una mena de purgatori.

Els episodis del dolor de Lincoln et trenquen el cor i et fan saltar les llàgrimes. Això contrasta amb el cor, la polifonia, de veus dels fantasmes que habiten el cementiri. No sé si us ha passat mai que quan escoltes una coral, no entens massa el missatge de la cançó. Al llibre li passa una mica això: la successió de veus i d'històries s'intercala i crea una simfonia hipnòtica i amb un treball del llenguatge formidable. El traductor Yannick Garcia s'hi ha esforçat i ha aconseguit una obre espectacular. 

Lincoln al bardo va ser pensat com una obra de teatre que va acabar escrita com una novel·la per un escriptor de contes. Aquest trànsit entre estils és la virtut i el defecte de l'obra. Com he dit, a vegades la successió de veus i d'històries poden fer l'efecte d'atropellament, però aconsegueix literàriament -poca broma- l'efecte fantasmal que vol tenir la novel·la.

Roedores, de Paula Bonet

Hi ha tabús que cauen en una part de la població mundial. Hi ha societats que comencen a parlar de temes que sempre s'havien mantingut en secret. Els canvis socials moltes vegades passen perquè uns quants individus decideixen canviar comportaments. 

Un dels tabús dels quals no en parlàvem era dels avortaments naturals. La reconeguda i exitosa il·lustradora Paula Bonet en parla al seu doble llibre Roedores. Aquest doble llibre és el conte pròpiament dit Roedores, que és un desplegable amb il·lustracions de rosegadors que la Paula Bonet havia dibuixat per poder llegir amb la seva filla quan nasqués. Per altra banda, hi ha Cuerpo de embarazada sin embrión, el qual podríem definir com a llibre de poesies molt lliures sobre l'experiència dels dos avortaments. Aquest és un llibre explícit, molt cru, molt dur. Un llibre trencat tan formalment, com per l'experiència que descriu. Diria que és una il·lustració amb paraules més que no pas un altre gènere, un llibre-objecte. 

«Te imagino como un trozo de barro

esbozado, como la primera forma que se

crea al sujetarlo con las manos, al apretarlo y

desplazar fragmentos de materia con el dedo

mojado. Una masa perfecta sobre la que 

después se empezará a buscar el detalle»

En tot cas, com he començat dient, els canvis els fan diversos individus alhora. paral·lelament a aquest llibre a Reus ha sortit l'associació Dol d'estels que és un grup de suport a mares i pares que passen, com la Paula Bonet, pel dol causat per una mort gestacional o perinatal, o sigui, la mort d'un fill que no ha nascut o just al néixer. El silenci que tradicionalment ha acompanyat aquesta desgràcia es comença a esquerdar. Les paraules són incòmodes, però necessàries, com necessari és aquest Roedores. 

Xola, el peix

Un altre il·lustre desconegut és el Xola, el peix, no el personatge. Xola és una de les moltes denominacions d'aquest peix. També se'n diu lletxola, cèrvia, cerviola, círvia, lliri i un llarg etcètera. 

Aquest peix ens diu Sos Peix que normalment fa entre els 30 i 50 cm i té un cos allargat amb escates molt petites, i la boca i les dents petites. El color varia amb l’edat. D'una banda, els més joves presenten 5-6 bandes verticals fosques i són de color generalment durat. D'altra banda, els adults tenen el dors de color verd oliva, els costats argentats i el ventre blanc. Està associat a esculls coral·lins i viu entre 20 i 70 m de profunditat. S’alimenta de peixos i invertebrats. Es consumeix de diferents maneres, bullit, fregit o al forn.

A mi em van aconsellar que el fes al forn, com una orada i així me la van netejar. La recepta no té més secret que el de descobrir un peix que és bastant difícil de trobar als taulells. 

Primer es tracta de posar al forn una safata amb un llit de pataques tallades a rodanxes, damunt una ceba tallada a rodanxes o a tires, i una o dos tomaques tallades també a rodanxes. A vegades hi poso mitja llimona o un codony tallat per la meitat. Hi posem un raig d'oli d'oliva generós, i perquè no s'enganxin col·loco una safata amb aigua en un altre dels carrils del forn. A 200 graus segurament que tardarem uns 15 o 20 minuts. Quan la pataca ja està gairebé feta, hi posem els xoles a sobre. En aproximadament 15 minuts ja estan. Jo el peix al forn o a la brasa em fixo en els ulls del peix, quan estan totalment entelats vol dir que gairebé ja està. Llavors ja depèn del teu gust de si t'agrada més o menys fet el peix.

El xola és un pex notable. Quan l'obres en pots treure uns bons filets, consistents i gustosos. L'espina no és gaire difícil de netejar.

Llàstima que no en vaig fer fotos del resultat. Les manllevo del Jordi Garcia, que veig que va tenir un resultat semblant al meu.

 

Carnaval ja ve

El 31 de gener es va obrir l'exposició Semblar Déu i tot lo món al Museu de Reus. L'exposició, petita però singular, es fixa sobretot en els Carnavals del segle XIX i començaments del XX a Reus. Hi ha algunes peces singulars o si més no curioses, com disfresses de l'època, cartells, bans satírics, màscares... i sobretot plafons on ens expliquen de manera didàctica els Grans Carnavals del passat reusenc.

Es fa referència, com no pot ser d'una altra manera, a les Danses del Mercadal a Reus. Un acte que vista la documentació, les fotografies i fins i tot les postals, era un acte tan viscut pels reusencs com ho poden ser ara la Tronada o les ballades dels Gegants. La web de festes reusenques de l'Ajuntament fa temps que està desactivada i no en podem llegir la descripció. Al blog de la Teiera ens diuen això: 

Les danses, un acte espectacular dels antics carnavals reusencs. Es podrien descriure com una dansada de lluïment al mig de la plaça del Mercadal. Un ball de saló, però a l’aire lliure. Un espectacle que convocava centenars de persones.

Ballar al Mercadal era tan antic com el mateix carnaval. De fet, fins al tombant del 1800 no comencen a sovintejar els balls en llocs tancats. Fins aleshores, el ball a la plaça, iniciat de forma ritual per les autoritats i amb la cobla de ministrers tocant des del balcó de la Casa de la Vila, era un component fonamental de la festa.

Les danses del segle XIX són l’actualització del costum. No hi havia un repertori específic i la música, a la plaça, interpretava el repertori de moda. Hi participaven comparses de les societats culturals i recreatives de la ciutat, amb nombroses parelles de balladors. Les carrosses es situaven al voltant i tota la plaça era guarnida. Les disfresses, especials per a la diada, comportaven molta feina a aquells que les havien de fer i molts diners a aquells que les encarregaven a mida.

Si parlem del component de lluïment de la festa, les danses foren, sens dubte, l’acte més emblemàtic dels grans carnavals del tombant del 1900. De rues i desfilades, n’hi havia –de més grans o més petites– cada any, però la convocatòria de les danses assenyalava el caire extraordinari de la festa.

O sigui, que era una ballada al mig del Mercadal. Res més fàcil i participatiu que això. les imatges em recorden molt a les Comparses de Carnaval de Vilanova i la Geltrú que ocupen la plaça i l'omplen de música, festa i color. No dic que l'acte sigui el mateix, a Vilanova es llancen pel cap tones de caramels i a Reus es ballava, sinó que tenen un aire com a acte central que implica música en directe i participació de les colles.

Em pregunto si no seria possible de recuperar aquest acte. Seria tan fàcil com posar músics al Mercadal -com per Sant Pere- i no pas amb música enllaunada i amb grans watts de so. I unes quantes colles que ballessin, més o menys bé, al mig de la plaça amb uns mínims de traça i de qualitat de la disfressa, de la mateixa manera que a les Comparses de Vilanova sempre hi ha un denominador comú entres tots els grups. Les danses serien un acte que seria fàcil i barat de fer, i que fent-ho bé, podria tenir l'èxit i l'acceptació que té qualsevol acte de Festa Major.

El teixit associatiu i festiu de Reus podria fàcilment engegar un acte d'aquestes característiques, sempre que tothom s'ho agafi amb ganes, temps i ganes de no enfrontar-se.

L'art de portar gavardina

Al primer conte del recull em vaig quedar de pasta de moniato, vaig pensar que Sergi Pàmies havia tornar estilísticament vint anys enrere. Un d'aquells contes ben travats, que parteixen d'una bona observació i que acaben amb una figuereta final. Allò que Monzó i Pàmies feien fa vint anys. 

Continu llegint i l'estil canvia del tot. Passem a un llibre de memòries. De l'estil de Sergi Pàmies, o sigui que és fidel al seu estil, però memòries sense dissimular. Ens parla molt de la seva mare, de la seva manca de relació de veritat amb el seu pare, de la seva ex, dels seus fills que ja no són adolescents, però que actuen amb ell com si ho fossin. Sergi Pàmies es planta davant del començament del declivi de la seva existència. Mira endavant. Mira enradera. I diu: merda!

Amb ironia, anàlisi fina,  i una poca tendresa buscada, el balanç de la vida viscuda fins ara li surt negatiu.  La solitud és feridora, una nafra oberta i eixamplada per les xarxes socials, i aquesta hemorràgia es vol estroncar de qualsevol manera, fins i tot amb un gos.

Adrià Pujol diu que en aquest llibre, Sergi Pàmies liquida la postmodernitat. Certament, ell i la seva generació s'adonen que la postmodernitat ha quedat en no res. I que aquesta potsmodernitat els havia fet escapçar per sota les arrels, perquè feien nosa. Certament en fan. Però a la rierada de l'edat, o la mestralada de la solitud, aquesta manca d'arrels provoca que tot se'n vagi avall. I que l'únic lloc on es puguin aferrar, sigui a la corretja d'un gos.

Acabat el llibre, retornes al primer conte. L'absurd amb que acaba la història no és un només un exercici literari. 

Burrets

La recepta no té res. La majoria de vegades, com menys coses fas al peix, millor queda. En la cuina del peix és més important el gènere que les mans que tinguis. Si tens una peixateria de confiança, si pot ser al costat mateix del port, on aniràs a tiro segur. En aquesta botigues no sempre hi ha de tot, però el que hi ha és fresc i d'allà mateix.

Un intel·lectual de Reus va fer fa bastant anys un llibre, a la manera de Josep Pla, sobre els pescadors de Cambrils, i no va saber anomenar al seu llibre més de tres tipus de peix. Per descomptat que no va parlar del Burret. No us enganyaré, de peixos només en sé a nivell d'usuari. Poc us en puc dir, i tampoc puc filosofar massa sense equivocar-me. Sí que sé que paga la pena tastar coses noves i deixar-se aconsellar pels peixaters o peixateres, i compartir-ho com faig ara.

El burret és un peix d'hivern, de preu econòmic perquè és poc conegut, i de bona qualitat. He llegit que se'l fa servir com a pelut, per a fer sopa o fumet, però és prou bo com per menjar-lo enfarinat i fregit. Com que ara hi ha veda de sardina, és una bona alternativa. El sabor ens recorda al del lluç, es neteja bastant bé, i no té molta espina, però si molt dura. Si amb el burret complim al llei no escrita de les tres F segur que gaudim d'un bon plat. La llei diu que el peix, per ser bo, ha de ser: Fresc, Fregit i Fred.

Atacs d'ira i concursos

Parlem amb Heura Gaya de la Cobla Catalana dels Sons Essencials i d’altres projectes que fa. També us expliquem com es combina la feina d’actor i d’assassí a sou, tal com fa el Barry d’HBO. Inaugurem l’efímer concurs Pasta Llarga i repassem l’actualitat teatral dels Països Catalans, a vegades perdent els nervis.