“Per
la meva part, tinc només ganes d’explicar bé, un dia, amb els
mots més simples, la cosa més important que jo conegui i que sigui
explicable, un desig, una emoció, un lloc, la llum i els sorolls”.
Els
primers textos de Koltès, publicats fa poc, van ser rebutjats per
l’autor, la majoria són adaptacions que, més enllà del seu valor
literari propi, tenen el mèrit de fer aparèixer totes les seves
experiències inicials (la Bíblia, Dostoïevski, Shakespeare...). La
qüestió del “renegar” també la trobem en la seva novel·la La
fuite a cheval tres lion dans la ville i, sobretot, en Sallinger,
obra d’encàrrec, difícil i mal estimada per l’autor, però que
ja conté plenament “l’esperit Koltès”, tant pel seu estil, el
monòleg; com pels temes. Sallinger anuncia les obres que
vindran: la filiació i la transmissió familiar seran motius
recurrents dintre la seva obra; des de la necessitat vital d’existir
fora dels lligams familiars de Moll Oest i de Retorn al
desert fins al famós “És normal matar els pares” de Roberto
Zucco.
La
primera inflexió en la trajectòria de Koltès, i el veritable
començament de la seva obra madura és amb La nit just abans dels
boscos. Una de les obres contemporànies més interpretades a tot
el món. Aquesta curta obra, més que un monòleg (discurs d’un
personatge a ell mateix o a un públic) és un soliloqui (discurs a
un segon personatge, silenciós). Aquesta obra és construïda amb un
original equilibri entre la llengua parlada i la llengua escrita, fet
que serà marca de la casa Koltès. Inventa un llenguatge alhora
clàssic i alhora urbà. La modernitat del teatre de Koltès ve
sobretot per la forma.
Amb La
nit, Koltès va trobar de cop el seu estil; però no crea només
un llenguatge, crea tot un univers. La nit és un text de
solitud, de l’infern urbà; la solitud contemporània. És un cant
en la nit en boca d’un estranger. Un noi que intenta retenir, usant
tot els mots que disposa, un desconegut que l’ha abordat pel
carrer, una nit que ell estava sol, sol a matar. El noi és estranger
“on puc anar? On puc anar ara?”, s’interroga. Parla
frenèticament i està fart d’aquesta solitud amb la qual cadascú
viu “amb la seva petita història en el seu petit racó”. No es
calma: “He buscat algú que sigui com un àngel al mig d’aquest
bordell, i tu ets aquí”.
Els
temes i els personatges de Koltès són ja presents en La nit
ens el tronarem a trobar en una situació gairebé calcada en En
la solitud dels camps de cotó: un diàleg improbable en la nit
urbana; éssers condemnats que tempten de superar llur solitud; “mals
pagadors” del comerç dels sentiments que són incapaços de
dominar llur desig i criden el seu desig d’amor en un desert massa
poblat; estrangers que “aquí, no és el seu lloc”.
Cal fer
un aclariment, aquests temes alguns els han volgut llegir com una
mena de metàfora de l’aparellament homosexual: homes en la nit
buscant companyia. Fins i tot la segona lectura de La solitud per
Chéreau va ser precisament això, fet que va disgustar moltíssim a
Koltès. Koltès mai no ha representat mai directament el seu desig
homosexual en la seva obra, com Copi o Genet. Més aviat utilitza les
metàfores de l’Àfrica, els negocis o la droga. Koltès confessa
que rebutja tota utilització de l’homosexualitat amb fins
literaris: “La meva homosexualitat no és un pilar sòlid sobre el
qual jo em pugui recolzar per escriure. Sobre el meu desig, és clar,
però no sobre la particularitat homosexual. L’expressió del desig
em sembla la mateixa en un homosexual que en un heterosexual”.
Koltès mai fa bandera de la seva opció sexual, llegir les seves
obres en aquesta clau seria infravalorar-les.
La
nit va marcar una inflexió en la seva obra; tan en l’estil com
en el reconeixement; La nit va ser estrenada per Yves Ferry
com a “teatre alternatiu” a Avinyó, però a partir de la estrena
el 1981 al Petit-Odéon de París, Koltès passa de ser un autor
reservat a l’elit intel·lectual a ser un autor amb un
reconeixement progressiu.
En la
línia de La nit s’inscriuen Combat de negre i gossos,
Moll Oest i sobretot, En la solitud dels camps de cotó;
són obres basades en llargues rèpliques, properes al soliloqui. És
amb aquestes obres amb les quals Koltès fa una segona inflexió:
l’encontre amb Patrice Chéreau.
Combat
de negre i gossos és un conte fantàstic que passa en la nit, la
nit de l’Àfrica i alhora en el fosc del teatre. En una campament
d’obres públiques d’una multinacional francesa, al bell mig de
la selva, un negre arriba i demana el cos mort del seu germà, els
dos capatassos blancs, francesos, responsables de la mort del negre
intenten treure-se’l de sobre, i entremig, una dona blanca,
alsaciana, acaba d’arribar al poblat. En aquest espai tancat, el
poblat aïllat i envoltat per homes armats; s’hi dóna el drama de
dos homes, els blancs, que fins el moment havien estat els amos del
lloc i ara veuen com dos intrusos, el negre i la dona, posen en dubte
la seva fictícia autoritat. Des d’un bon principi es sap que la
situació és insalvable i que només hi ha la possibilitat de
negociar, de parlar, per a guanyar temps abans del xoc. Un xoc
profund; la divisió de la humanitat en races diferents porta a una
confrontació inevitable, com quan un gos es troba un gat1;
només l’alsaciana, en certa forma també una condemnada com els
negres, refusa l’Europa i s’acosta al món negre, i ho fa
retornant a la seva llengua natal.
Moll
Oest és la següent obra que va escriure. Dins d’una
estructura polar, dóna una visió extremadament concreta del món on
vivim. És la història de gent rica que va a petar en un barri
abandonat, el mític Moll Oest, on hi malviuen un clan
d’immigrant originaris de l’Amèrica del Sud, sense papers, sense
diners; que intentaran desplomar els rics. Ens tornem a trobar amb la
confrontació, ara, entre aquells que tenen calers i aquells que no
en tenen, dos móns que no poden sinó matar-se entre ells. Altre cop
la història del gos que es troba el gat. L’olor dels diners fa que
les relacions humanes es redueixin a un “negoci”, altre constant
en el teatre de Koltès: els personatges comencen a negociar sobre
qualsevol cosa concreta, ja siguin les claus del cotxe, un tap del
delco, papers en regla... i es crea una jerarquia entre aquells que
tenen diners i papers i aquells que no. Els diners, la regularització
dels papers, l’intercanvi... tot això són temes actuals, que
Koltès va anticipar i que són més vigents que mai en aquesta època
de la mundialització. Koltès va ser un visionari; va escriure
l’obra a principis dels 80, i sembla que ens estigui parlant d’aquí
i ara”. Koltès no moralitza ni dóna conclusions, només mostra i
posa preguntes com: per a aquells que no tenen ni casa, ni diners, ni
feina, ni papers... quin valor donen a la vida?
En la
solitud dels camps de cotó és la consumació definitiva de
l’interès de Koltès pel comerç, pel mercadeig sentiments,
de fet, és la última obra i la culminant de l’estil Koltès;
llargues rèpliques, gairebé monòlegs; i el tema de la confrontació
entre humans i la negociació com a subterfugi d’aquest xoc. En La
solitud dels camps de cotó trobem dos homes sense nom, Dealer i
Client, que negocien sobre no-se-sap-ben-bé-què, el Dealer ven
alguna cosa prohibida i viu sempre amenaçat pel risc d’aquest
tràfic. L’intercanvi humà convertit en negoci. Amb la metàfora
de la droga, del tràfic, evoca les relacions entre éssers amb una
inventiva prodigiosa. Hi ha un mercadeig, una negociació sobre el
desig. Allò que mou l’acció és la paraula, el diàleg, que ens
dóna la una gran llibertat d’interpretació. El diàleg és
enfrontament, el diàleg és allò que hi ha abans dels cops.
En la
vertiginosa obra koltesiana hi trobem la cursa de la seva vida: el
fracàs dels orígens (Sallinger), la fi de la innocència (La
nit just abans dels boscos), la impossibilitat d’entesa en les
relacions humanes (Combat de negre i gossos), la inexistència
d’un recer (Moll Oest), la improbabilitat d’intercanvi (La
solitud), la retirada impossible (Retorn al desert) i la
cursa a la mort (Roberto Zucco).
Després
de la Solitud, Koltès torna a canviar d’estil, adopta una
escriptura més cinematogràfica, abandona els llargs monòlegs i ara
les seves rèpliques són més curtes i picades. Retorn al desert
és una obra desconcertant, si ja ens costa entendre les anteriors
obres, la ràpida i sobtada evolució que fa ens pot deixar fora de
joc. El lloc de l’obra ja no és en un dels confins llunyans, és a
França, a la autoanomenada “província”, amb la guerra d’Algèria
de fons, llunyana però alhora propera, com els cafès àrabs que
exploten. És d’Algèria d’on Mathilde fa el seu famós retorn,
després de quinze anys d’absència, amb els seus dos fills. Ella
torna per recuperar la seva herència: la casa on habita el seu
germà, i el fill idiota d’aquest. No torna calmada, sinó que vol
consumar una venjança que fa temps que cova. L’obra transcorre
d’una alba a una altra (el temps de les cinc pregàries
musulmanes). L’arribada de Mathilde desencadena els destins de
tots: explosions, fugides, complots... Aquesta és l’obra més
divertida de Koltès; en aquesta arabitza, persegueix i destrueix
l’esperit francès. “L’egocentrisme, l’immobilisme,
l’arrogància, etc. Sovint, la maldat dels occidentals en general i
dels francesos en particular, i de la ‘província’ sobretot, són
a la vegada divertides i gens divertides. He volgut barrejar les
dues, fer riure i, al mateix temps, inquietar una mica”.
Roberto
Zucco va ser la darrera obra, escrita just abans de morir i va
provocar una violenta polèmica sobre la llibertat creativa i la
idealització dels assassins. Roberto Zucco és condemnat a
mort per parricidi, fuig pel terrat de la presó i mata a sa mare
abraçant-la. Viola una nena i la condemna a la prostritució, mata
un noi, assassina un inspector de policia per destruir els enigmes
que aquest no podia resoldre, refusa l’amor d’una dona i el seu
cotxe perquè no és un Porsche, i guia un ancià fora de les
tenebres del metro. A la fi és traït i torna a la presó, ell es
torna a escapar pels terrats, no escolta ningú, va cap al sol i cau.
En
aquest text diabòlic i parabòlic, Koltès fa múltiples propostes,
i no sempre conseqüents les unes amb les altres. Koltès parla de la
innocència perduda en boca de Gamine; de la destrucció de la
família per part de Zucco; de les relacions entre botxí i víctima;
de la malsana bellesa de la mort. En definitiva, la cursa de Zucco
cap a la mort no és sinó la metàfora de l’agonia de Koltès.
Potser Koltès ens està dient que la vida no val res: tothom està
condemnat de totes maneres. Com a testament de Koltès, Roberto
Zucco és inquietant: en totes les obres hem trobat la recerca
inútil de l’amor, i en aquesta última, trobem la resposta
violenta a aquesta absència d’amor. Lluís Pasqual diu d’aquesta
obra: “És una peça suïcidària, la història d’un home que va
cap a la mort de manera conscient i que ho contamina tot. Zucco (com
Koltès3)
viu una carrera enorme en molt poc temps, com una fulguració”.
Maria Casarès va dir que el teatre havia d’ésser un perill,
Roberto Zucco és la realització d’aquest perill, a cada
escena, Koltès revisa la moralitat del parricidi, de l’assassinat,
de les violacions... i carrega contra qualsevol clixé o
sentimentalisme sense emetre cap mena de judici moral; com la caiguda
de peces de dominó, fins que arriba al sol final, sinònim de la
mort. Roberto Zucco, com Ícar, vola cap al sol, per sobre dels
humans i les seves lleis i creences; dirigint-se cap al sol, cap a la
mort. “No s’han d’intentar travessar els murs, perquè darrere
dels murs torna a haver-hi murs, i sempre són la presó. Cal
escapar-se pels sostres, cap al sol. Mai no posaran un mur entre el
sol i la terra”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada