Portem
més d’un mes sense poder anar al teatre. Els teatres van ser dels
primers espais que es van clausurar i pel que sembla seran una de les
activitats que tardaran més a poder tornar-se a emprendre. Malgrat
això, sembla que més gent s’ha adonat que la cultura és de les
poques coses que ens diferencien de les bèsties quan som al cau. Les
sèries de televisió, el cinema o les emissions de teatre en obert
han omplert les llargues hores de tancament a les nostres llars. Les
arts escèniques ens expliquen com som i per això, generació rere
generació, desperten el nostre interès.
Ara
hauria d’encarrilar l’article dient que tota crisi genera una
oportunitat, i que hauríem de tenir la sensibilitat de poder
convertir en diners aquest interès per les arts escèniques, i així
permetre que puguin subsistir.
Certament
que ho subscric, però no m’ho acabo de creure, i ara toca
l’habitual digressió històrica per justificar la meva tesi.
Aristòtil diu que l’origen de la comèdia àtica, del teatre grec,
pervé de les processons burlesques de la Grècia arcaica en les
quals els cors no només es limitaven a cantar, sinó que també
representaven breus escenes còmiques. A això se li va sumar el
canvi de mentalitat del segle VI aC que va suposar la llibertat
d’esperit i l’explicació racional de la vida. Així doncs, tenim
que l’origen del teatre, per una banda, és una cerimònia, i per
l’altra és una vindicació de llibertat i de posar en qüestió
qualsevol dels ordres establerts.
Asseure’ns
al sofà amb una roba còmoda i poc afavoridora, posar-nos a la falda
una escudella plena de crispetes i demanar a l’ordinador portàtil
o al televisor intel·ligent que ens donin una dosi de teatre només
em sembla una solució d’urgència i desesperada en temps de pesta.
El sentit comunitari i de transformació que té el teatre queda
aigualit per la pantalla que fa d’obligada quarta paret. Si he de
ser sincer, em sembla que en format audiovisual, el cinema i
succedanis tenen més recursos estilístics que no el teatre filmat.
Tornem a l’antiga Grècia per reblar-ho: del 430 al 425 aC a Atenes
va haver-hi una gran pesta, poc teatre es va fer en aquells anys,
passada aquesta desgràcia el teatre va continuar de manera grandiosa
amb Aristòfanes o Eurípides.
Publicat a la NW d'abril de 2020
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada