Per Sant Jordi vaig regalar a la meva parella Els argonautes de Maggie Nelson, un llibre que parla sobretot de les canviants maneres d'entendre les sexualitats. Nelson no té una tesi per justificar, senzillament explica les seves experiències amb moments d'una lucidesa extraordinària, però no passa d'aquí, i hi ha molts passatges tediosos que es dedica a parlar de xafarderies del seu entorn universitari que no em van fer ni fred ni calor. Els argonautes pren per títol la història del vaixell Argo, en el qual hi viatjaven Jàson, aquesta nau durant els viatges anava ser adobada i diverses parts substituïdes, de manera que al final del viatge només conservava el nom original, mentre que totes les parts del seu cos havien canviat. Nelson veu la sexualitat i el gènere com aquest vaixell. Però tanmateix són mirades que fa, molt avançades, i en perspectiva allunyades de la gran majoria de conciutadans seus rednecks, vaja no com aquí que tots som éssers de llum.
La luxuria d'Anna Punsoda és una mena de pròleg editat en format de llibre. Apunta coses molt interessants sobre el desig i de l'enamorament, més que no pas de la luxúria. La brevetat de l'assaig et deixa amb la mel a la boca, com un bes robat de passada. El capítol dedicat a Tristany i Isolda és magnífic, en el qual parla com als anys foscos ja es van adonar de utopia de l'amor, Tristany i Isolda sempre estan enamorats perquè mai han pogut culminar el seu amor. La prosa de l'amor és també la seva mort. Això de la sèrie dels pecats capitals de Fragmenta sembla més la transcripció d'una classe magistral d'universitat, que no pas un llibre amb voluntat de formular res. Te'n quedes amb set de més, com els passava a Tristany i Isolda.
La meva llibretera em va recomanar Amélie Nothomb, em va dir que no n'havia llegit el darrer, però que era una bona autora. No ho nego, Els nom epicens està feta amb traça, tot i que sembla escrita en una tarda. Ajuntar frases bones en una trama que s'aguanta fent tentines no és escriure una bona novel·la. La conclusió final pot ser encertada i fer-te reflexionar sobre la teva vida, això és perfecte i estimulant, però si el camí per arribar-hi està ple de jocs de mans dels quals n'entrelluques el truc, doncs no sé si paga la pena. Una novel·leta per emportar-se a la platja i llegir-te-la sencera entre bany i bany. I prou.
Entre bany i bany passen els contes de Jordi Cervera, d'Aigua de Mar, Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Com a reusenc de classe treballadora em sento identificat al darrer conte. Els reusencs que no tenien possibles per comprar-se un apartament al Reus Mediterrani (classe alta) o al Reus Camp i Mar (classe mitjana-alta) agafaven accions al Reus Club de Mar per poder estiuejar a Cambrils, això era un club que et posava a disposició dutxes i un racó per canviar-te i menjar assegut al costat de la mar, i així poder passar el dia de platja amb un mínim de confort. No hi vam anar mai.
Finalment, i ja en parlaré més endavant si torno a tenir un moment per esplaiar-m'hi. Fot-li que és de Reus 2 de Josep Baiges i Jordi Romero, que fa el perfil de cent reusencs i reusenques. Com que en aquesta edició hi surto retratat, el meu ego m'ha obligat a comprar-.ne uns quants llibres i llegir-ne un d'aquests. L'adulació és la droga més forta del món, i per tant li trobo força virtuts al llibre des de la meva parcialitat més absoluta. Intentant tenir una mirada neta, clara i sincera puc dir que la voluntat del llibre és fer créixer l'amor propi d'una ciutat que ha tingut temps millors. Josep Baiges escriu una comunitat en la qual hi podem reconèixer molts membres i, per tant, reconèixer-nos-hi si volem, i ho fa d'una manera positiva i optimista. Als que som inconformistes aquests missatges a vegades els interpretem com a conformisme, i per això a vegades ens posen alerta, però fer aquesta anàlisi a les accions del Josep Baiges seria injust i fora de lloc. Així doncs, felicitats i gràcies.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada