El circ, com els Lakers

 

La franquícia de Los Àngeles Lakers no sempre ha estat en una de les ciutats més grans i més poc agraciades dels Estats Units, fins l’any seixanta van estar ubicats a Minnesota. Els Lakers, tot i guanyar uns quants campionats, no atreien prou a un públic que preferia esports menys espectaculars, i això va fer que el propietari agafés els jugadors i la marca i se’ls emportés de la ciutat dels llacs. Començo amb termes basquetbolístics per veure si una crònica sobre unes jornades tècniques de circ atrapa més lectors, atès que el bàsquet està a l’ordre del dia. Gràcies a la sèrie de Netflix, molts hem confirmat que Michael Jordan estava ben pagat d’ell mateix, com vam intuir al seu moment.

Què té a veure el bàsquet de la NBA amb el circ? Molt. Molt perquè m’ho faig venir bé perquè lligui, evidentment. El bàsquet i el circ contradiuen les lleis de la natura, se’n riuen de la gravetat, i fan pam i pipa als que detesten el risc.

Bàsquet i circ són espectacle en estat pur, sense trampa ni cartró. El circ no té unes cametes per amagar-se, un teló per tancar-lo, o un maquinista que et salvi el cul d’una dramatúrgia mal forjada amb un Deus-ex-machina. Això deu fer que tant els artistes de circ, com els jugadors de bàsquet acostumin a haver de treure’s les castanyes del foc ells sols quan són a la pista i no comptin ni amb déu, ni amb pàtria, i ben poc amb un amo.

La Fira del Trapezi va començar a Vilanova i la Geltrú i a Reus l’any 1997 que feien el festival en anys alterns, però l’any 2001 Vilanova es va despenjar del festival i la ciutat de Reus va entomar l’organització anual amb valentia, com podria haver passat al revés si els dirigents de torn haguessin tingut altres prioritats.

El Trapezi ha fabricat milers d’espectadors de Reus i el Camp, però mai no s’ha integrat a la ciutat. Aquells entusiastes del circ que ha generat el Trapezi a les nostres comarques, com el Circ de les Musaranyes, o projectes socials integradors com el Reus Circ Social sempre han estat ignorats pel festival. El circ no fa territori, o a Reus no l’ha fet mai. Altres festivals com la fira de teatre de Tàrrega, o el festival Cos de Reus quan era dirigit per Lluís Graells, o -arribant al paroxisme- el FITAG de Girona, han apostat per la gent de les seves comarques per generar públic i creadors. El Trapezi té altres circuits, es deu a aquests i juga per aquests. Com les estrelles de la NBA que fugen dels seus fans: són prou bons per a fer-ho? Sí. Ens agrada? Vosaltres mateixos.

El Trapezi d’enguany s’hauria d’haver celebrat al maig, per raons òbvies s’ha ajornat a finals d’octubre, però aquest juliol hi ha hagut unes jornades professionals que, suposo, han servit perquè no es digués que no es feia res. A vegades no fer res és el millor que pots fer, va sentenciar el dramaturg i coreògraf Roberto Fratini a la darrera sessió d’aquestes jornades.

Les jornades es van fer totes en streaming i en castellà. Suposo que hi havia connectada gent de tot Espanya i totes aquestes coses, la conclusió al final. El dijous 9 de juliol al matí es van fer els debats «L’eclosió de l’autoria al circ» i «El circ a l’Estat: realitats i estratègies», i a la tarda els artistes que esperem que actuïn a Reus a la tardor van presentar les seves propostes. Per una banda es connectava amb ells perquè poguessin explicar què feien i per l’altra banda, al web del festival hi ha penjada una memòria poètica que ens permet fer un tastet de l’espectacle. De noms destacats hi ha Rhum & cia, La Companyia Manolo Alcántara o Vaivén Circo. Com passa a cada edició, una tècnica brilla per sobre de les altres i la d’enguany serà la bicicleta acrobàtica que manipularan els Circ vermut, Yldor o els Altagama, aquests últims coproduïts pel Trapezi. Totes les companyies són espanyoles, ho dic així perquè fa més mal, entenc que no hi haurà participació internacional pels perills d’anul·lacions pel virus.

El divendres al matí es va parlar de la importància de l’acompanyament extern a l’hora de produir un espectacle. Certament que a l’hora de vendre i finançar una producció aniria molt bé que algú amb experiència et donés un cop de mà, però molt millor seria que hi hagués una programació sòlida de circ que fes que tot no fos tan difícil com perquè hagin de venir de fora a ajudar-te.

Quan es va connectar el circ amb qüestions més genèriques, les jornades van prendre volada; el circ com qualsevol art té sentit quan ens interpel·la. El circ ens interpel·la de moltes maneres, i potser la més directa és amb la seva pròpia naturalesa. Autònoma i solidària, anàrquica i preocupada, cosmopolita i local. L’Associació de Professionals del Circ de Catalunya va organitzar el debat «Nous paradigmes de futur», en el qual Roberto Fratini i la professora de filosofia Laura Benítez van servir-se del circ per denunciar sense miraments a uns governs que ens han infantilitzat amb motiu de la pandèmia i que han fet servir la cultura, o més aviat els subproductes culturals, com a cures pal·liatives per alleujar el malestar social. Bet Miralta, una de les antigues directores del Trapezi també seia al debat i assentia al que anaven exposant els altres dos, amb aquella sensació que algú explica millor que tu allò que sents. Durant la pandèmia, la cultura ha triomfat, però a costa del sacrifici dels artistes, que sent un dels col·lectius més desprotegits, ha vist com totes les actuacions els queien. Bona part dels creadors, amb més bona fe que res, s’han adherit al desig informe del «tot anirà bé» actuant de franc per les xarxes, de manera que el seu treball ha quedat encara més tocat.

Aquest Trapezi només tindrà autors espanyols i s’ha explicat en llengua espanyola, segur que tot té motius de molt de pes. Sempre hi ha arguments per qualsevol decisió que prenem a la vida. Ara bé, potser caldria insistir en recordar que el festival Trapezi Reus porta la medalla penjada que diu: «Fira del Circ de Catalunya».

Aquest Trapezi, que sempre ha estat, és i serà meravellós -que ningú no ho dubti-, demà podria traslladar-se a Guadalajara, a Guadix o a O Grove i no passaria res. No patiu, és una hipòtesi, no hi ha cap rumor de trasllat. Però tot fabulant podem imaginar que el festival sí que es trastocaria notablement si passés els Pirineus i anés cap a terres més circenses. Les ideologies que triomfen són les que no es noten, tal com diu la lingüista Marina Massaguer. Els Lakers van passar de Minessota a Los Angeles i sembla que no va passar res perquè van continuar guanyant títols. La gent de Minnesota pensa igual? Les lleis de la natura, cruels amb els dèbils, ens obliguen a oblidar-nos dels de Minnesota. El circ sempre ha desafiat les lleis de la natura.

 

Publicat a Núvol el 13/07/2020

Atrapa la llebre

 

Molt se n'ha parlat d'Atrapa la llebre de Lana Bastasic, hi puc afegir algunes consideracions perifèriques, que no faran justícia a la meravella d'aquest llibres. Un bon llibre ha de ser com una bona obra de teatre, ales primeres pàgines ja t'ha de presentar el problema gros que t'arrossegui. A la Sara la truca la Lejla que fa un munt d'anys que no veu, la Sara ho deixa tot i viatja per mitja Europa per veure què vol. 

La novel·la té de protagonistes a la Sara, la Lejla, Armin, el desaparegut germà d'aquesta, i Bòsnia. Amb un viatge en cotxe per Europa, la Bastasic ens explica un munt de coses,és d'aquells textos que cada vegada que hi toca la llum agafa una coloració diferent i t'explica coses que si jo fos més intel·ligent les hauria pogut copsar totes. Val a dir que tothom llegeix els textos des de la seva experiència i busca literatura a les seves preocupacions. En cap entrevista ho he sentit, però per mi un dels grans de la novel·la és com digereixes d'adult les il·lusions frustrades de joventut. Aquestes il·lusions poden ser molt bàsiques com retrobar el germà o l'amic desaparegut, la il·lusió resta intacta, incòlume mentre tu et degrades física i mentalment, però continues orbitant al voltant d'aquestes. La Marina Espasa que ens sap més que jo diu: "Atrapar la llebre vol dir perseguir tot el que se suposava que aquesta edat adulta havia de portar: la llibertat, l’amor, l’aventura. I la lliçó és que l’important és l’actitud de persecució i no la consecució final de l’objectiu. Que les llebres s’escapen, vaja. I que la vida adulta acostuma a decebre, però quina joia i quina potència, aquell moment en què encara tot és possible perquè encara ha de passar! Això sí que ho ha atrapat l’autora."

El llibre és impecable, i la Bastasic és generosa i et posa fàcils les idees que et vol fer arribar, el seu estil és fluid i les seves imatges diàfanes. Bastasic et parla de la guerra de Bòsnia sense ni anomenar-la, això és traça literària. Retrata l'obsessió pel menjar de les dones bosnianes (i europees) com a anestèsia a tots els problemes. El homes beuen, les dones mengen, i així s'empassa la tristesa. I la Lejla, el meu personatge preferit, ella que és la gran derrotada, la que ha patit, mira la a la vida com la filla de puta que és i remou els fils que ha de remoure per una últim gran gest simbòlic que, mecagontot, la vida li impedeix.

 

Jordi, el locutor

 

Aquest estiu de desconfinament s’està emportant més vides que gairebé la primavera del virus. Un d’aquestes desgràcies té el nom del Jordi Escoda, un dels millors locutors de ràdio de Reus. Els indicadors de l’èxit d’un periodista acostumen a ser els programes en prime-time que presenten o els premis que reben, i ben poques vegades valoren la integritat, el compromís o l’afabilitat. Si aquesta societat valorés les qualitats humanes, la mort de Jordi Escoda hauria estat un motiu de dol nacional.

El Jordi el vaig començar a escoltar al seu programa Estudi Barroc de la ràdio local Punt 6 Ràdio. Aquell llavors la meva joventut estava més interessada en programes de contingut més rocker i cerveser que no en exquisideses de Bach, Lully o Buxtehude. Tot i això, sempre que vaig entrar en aquell principal de la Raval de Robuster on hi havia l’emissora, hi havia el somriure sorneguer del Jordi que et donava l’acollida.

Punt 6 Ràdio, també coneguda anteriorment com Ràdio Músic Club era l’alternativa jove a l’assentada Ràdio Reus que tenia al darrera tota la maquinària de la Ser. Quan l’emissora espanyola va decidir deixar a pa i aigua les delegacions locals va ser el gran moment de Punt 6 Ràdio per esdevenir la ràdio referència local. Va ser un salt endavant a tot o res i un dels que ho va pilotar va ser el Jordi, que locutava el programa informatiu dels matins i que va tenir l’encert, o no, de comptar amb una bona pila de col·laboradors i d’opinadors molt diversos entre els quals m’hi va incloure. Malgrat la qualitat de tots els espais de la graella, el salt no va sortir com s’esperava. Vist des de fora, sembla evident que l’Ajuntament mai no va ajudar gens a una ràdio que no podia controlar pel tarannà lliure del Jordi i dels altres que la menaven. També va ser una llàstima que el gran públic, amb l’excepció d’una minoria sorollosa, continués ignorant una proposta de proximitat, en català i independent. El terreny era adobat perquè la crisi econòmica posterior acabés liquidant una emissora històrica.

El Jordi, que com he dit era compromès i persistent, va engegar gairebé tot sol Ràdio Ciutat de Reus per internet i hi lluitava cada dia per continuar oferint-nos continguts propers i de qualitat, i en això, sempre tenia temps i paciència perquè qualsevol iniciativa de la ciutat o de la comarca tingués el seu espai per explicar-se.

La conclusió de tot plegat l’escrivia Magí Sunyer referint-se a Pep-Lluís Savall, un altre homenot del sud que també va marxar massa aviat com el Jordi Escoda: Tanta sort merescuda i tan poca victòria.

 

Publicat al Punt el 14 de setembre de 2020

Interí -ina

 

«Que serveix, exerceix un càrrec, suplint la falta d’una altra cosa, d’un altre». Això ens diu el Diec2 sobre els interins. Semblaria que la clau de la definició és el verb «suplint», això seria en situacions normals, però a les administracions espanyoles, -sí nois, és el que hi ha- aquesta definició està desdibuixada i l’últim mot és el que balla. «Un altre». Aquest «altre» és una entelèquia. Filant gros, gairebé la meitat del personal de les administracions públiques far el paper d’aquest «altre», i ho fa de fa anys, molts anys: tres, sis, nou... i el tema cou. No es pot suplir «un altre» si aquest «altre» no existeix, perquè s’ha jubilat, perquè s’ha traslladat o perquè no ha existit mai.

Per entrar a treballar a l’administració pública has de demostrar que ho sabràs fer amb un examen. Si ets dels millors tens una feina estable bastant assegurada, però la prova només diu que ets capaç de fer la feina. També es pot considerar que si portes tres, sis, nou dotze... anys fent bé la feina, és que ets hàbil i capaç de fer-la, atès que l’acomiadament dels interins és fàcil i de franc, per tant, si algú no fa bé la feina, o molesta, se’n va al carrer. A la teoria o a la pràctica podem considerar que s’ha demostrar a bastament la capacitat de fer una feina, però ara per ara, només amb la teoria pots ser «un» i amb la pràctica ets «un altre».

La Unió Europea ha dictaminat que aquesta taxa de temporalitat és inadmissible i que cal redreçar la manera de fer les coses, però les administracions espanyoles han agafat la tàctica habitual del qui dia passa any empeny, i esperar que les coses se solucionin soles o que la gent se’n cansi. La Generalitat de Catalunya no ha actuat pas gaire diferent de les altres i no podem dir que en aquest cas sigui cap model de gestió, ni ens permeti albirar les bondats d’una hipotètica administració independent, i això és doblement trist, no només per la mala feina, sinó perquè això carrega d’arguments a tots aquells que diuen que per continuar igual, no cal moure res.

Hi ha plataformes d’interins i sindicats que han començat a denunciar judicialment a les administracions i a guanyar els judicis. Per altra banda s’ha presentat una proposició de Llei al Parlament per endreçar d’una vegada per totes aquest galliner. Al final arribarem al cap del carrer, si no hi ha valentia política per arreglar-ho tot de cop, les demandes col·lapsaran els jutjats, endeutaran a treballadors i administracions, i tothom acabarà més pobre i amb un ambient més viciat, tot per no voler arribar a un acord. Res de nou a la vista.

 

Publicat al Punt el 
20 juliol 2020

'Epokhé' per Sant Pere

 

Els que juguen, quan reben males cartes en una mà, esmolen l’enginy per superar amb intel·ligència les ganyotes de la sort. No va mai bé. En general tenim la pueril i vana esperança que passarà alguna cosa que solucionarà els problemes perquè som especials, perquè som únics, perquè som naltros.

 

Això sembla que passava pel cap a molts abans d’aquest Sant Pere, pensant que aquesta Festa Major de Reus no seria una merda. A bou passat tothom té les respostes a les preguntes que no es van formular. Tothom ho fa tot bé i ho sap tot quan no li toca fer-ho. Tots imaginem que al punt crucial de la partida ens arribarà un trumfo i ens emportarem el triomf, els calers, i el guapo, o la guapa, o a tots dos, sense despentinar-nos. Desconec si aquest tarannà somiatruites és privatiu dels catalans tal com vam demostrar la tardor de 2017 quan esperàvem que un gir del guió, un deus ex machina ens salvaria el cul a tots i ens donaria la independència, el benestar econòmic, i un imperi galàctic de propina.

 

Aterro altra vegada a Sant Pere. La gent no ha seguit en absolut els actes que es feien virtualment, ja hem passat massa dies tancats davant de les pantalles com per no sortir al carrer a veure almenys com giren les orenetes. Però al carrer es voltava sense rumb, de manera absurda com un concert de música sense públic; com absurd és que els turistes puguin omplir els carrers i els contribuents no. Com absurda era l’esperança de Madama Butterfly que esperava que un bell dia tornaria a veure a Pinkerton i que li podria fer un petó tan dolç com el de la geganta negra i l’índia en una samarreta que aquestes festes han tret els d’Endavant.

 

Aquesta samarreta s’ha exhaurit en un temps mínim, les festes acaben sent l’excusa per amollar les nostres emocions i menjar-nos la boca amb algú o per trencar-li les dents a un altre algú. Una festa sense emoció és simple parafernàlia, com un llibre de Víctor Amela. Aquí rau tot, i no en sursumcordes.

 

Les emocions ens fan triar el judici sobre tot el que ha passat aquestes dies, de manera que tot pot ser considerat vergonyós o genial triant a la carta els arguments que més s’adiuen al que sentim. El judici de si les danses improvisades del matí de Sant Pere eren l’essència de la festa que es resistia a no aparèixer, o bé eren l’afany de protagonisme d’un grup endogàmic us ho deixo a la vostra consideració. També concloeu vosaltres mateixos si hi hauria hagut d’haver una Tronada terrestre o no. Jutgeu si tot ha fet massa olor d’encens eclesiàstic. Decidiu si el Campanar és on s’havien de centralitzar tots els actes, comptant que és un símbol emblemàtic que bona part de la població ni el veu ni el sent de casa estant.

 

Jo prefereixo mantenir-me en un apàtic estat d’epokhé, o sigui, mantenir-me en suspensió del judici, sense negar ni afirmar res. Veia la partida tan perduda que tot ho afigurava com un fil de fum que s’aixeca al confí del mar, com li passava a la tòtila de la Butterfly, vanes esperances. Les cartes eren perdedores i no va anar bé, evidentment.

 

En definitiva, que sense tenir opinió de res, omplo un article d’opinió. Una petita absurditat més.

Llibres de mig juny: Una mena de culpa, Guillem, Benedicció, La panerola

Els turistes ja campen per les nostres terres, però naltros no tenim ni escoles obertes, ni festes majors, ni parcs infantils operatius, i potser és de covards, però refugiar-se en la lectura és una de les solucions per no parar boig. Aquí quatre apunts a l'aire de les lectures d'aquesta primera quinzena de juny.

Guillem de Núria Cadenes vol ser i no és una novel·la sobre l'assassinat de Guillem Agulló. Que no sigui reeixida no vol dir que no sigui interessant, Cadenes fa un retrat de la València dels anys norantes precís, lúcid i cru. Potser l'autora va intentar una cosa i n'hi va sortir una altra, perquè com a documental periodístic el llibre funciona millor que no com a obra artística. Recomano Guillem per llegir-nos en quin món vivim, en quina fal·làcia en han tingut tants anys enganyats, com el gat que es deixa acaronar, però que a la mínima que el contradius et clava unes ungles esmolades i brutes dels seus propis excrements.

Benedicció  de Kent Haruf és un prodigi de llibre. L'autor no explica res de l'altre món, no busca grans sentències morals, ni força el llenguatge amb construccions peregrines, de tan poc extraordinari que és tot, és refotudament universal. Saber templar el ritme pausat i la senzillesa del relat fa que aquest se t'emporti com una corrent marina. Sense estridències ni sortides de to novel·lesques  Haruf ens explica com és la vida, com de trista i bonica que pot ser. Benedicció explica la mort i l'agonia d'un home, d'un home important i respectat dins la seva comunitat. El llibre parla d'homes i de les coses que fan amb la creença que ho fan amb encert, i com després són les dones que han de recollir i arreglar els trossos de tot el que han trencat aquests homes. També parla sense dir la paraula de com la sororitat invisible fan que la societat tingui un mínim de dignitat humana davant de l'egoisme dels homes, que disfressen això la idea que es fa "allò correcte". Els homes entre naltros estem sols, som incapaços de sostenir-nos els uns als altres, sort de les dones.

D'una cosa semblant parla Una mena de culpa de Daniel Recasens, Aquesta gran novel·la parla de la gran amistat de tres nois i com aquesta és degrada amb els anys, i es degrada perquè l'amistat dels homes massa vegades es basa en compartir aficions (futbol, alcohol, dones, llibres) i poca cosa més. Homes tristos per les tries que han hagut d'assumir i les renúncies que no són capaços de pair. Una història potser recurrent, però que esta construida sobre un llenguatge sòlid, que sembla barroc pels milers de referències que fa, però que té una bella sobrietat formal. Una mena de culpa és un llibre que injustament ha passat per alt de gairebé tothom, i que si alguns l'hem llegit ha estat pel morbo que l'autor és el regidor de Cultura de Reus. Tot plegat és trist perquè aquesta és una bona novel·la, que m'interpel·la directament com a home d'una determinada generació i que està molt ben treballada. El problema és que el Recasens -i tothom que escriu fora dels focus de Barcelona- queda a la penombra, per bona que sigui la seva obra, i per tant els quatre lectors que hi ha en català no els trien. 

Diuen que les primeres novel·les d'un autor sempre són les millors perquè expliquen tot allò que porten a dins, espero que no sigui la darrera del Recasens, encara que dubto que a hores d'ara tingui massa temps per escriure.

Finalment La panerola d'Ian McEwan em sembla una simple sàtira de conjuntura, escrita amb massa ràbia com per ser divertida. Li falta ironia i li sobra mala llet, McEwan escriu una boutade que és enginyosa, però que és massa crua, li falta cocció. La urgència d'haver d'escriure sobre el Brexit, i les presses per tenir un llibre sobre el tema han valgut més que no fer una escriptura més llarga del tema, que potser no hauria venut tant, però que hauria tingut més recorregut literari.

Llibres al forn de maig

Com que estic embolicat escrivint coses llargues i també en un taller de la Sala Beckett, no tinc gaire temps per escriure ressenyes llargues aquí. De fet com que això només són quatre apunts per recordar d'aquí uns anys, doncs tampoc pretenc que aquestes ratlles siguin preceptives de res. 

Per Sant Jordi vaig regalar a la meva parella Els argonautes de Maggie Nelson, un llibre que parla sobretot de les canviants maneres d'entendre les sexualitats. Nelson no té una tesi per justificar, senzillament explica les seves experiències amb moments d'una lucidesa extraordinària, però no passa d'aquí, i hi ha molts passatges tediosos que es dedica a parlar de xafarderies del seu entorn universitari que no em van fer ni fred ni calor. Els argonautes pren per títol la història del vaixell Argo, en el qual hi viatjaven Jàson, aquesta nau durant els viatges anava ser adobada i diverses parts substituïdes, de manera que al final del viatge només conservava el nom original, mentre que totes les parts del seu cos havien canviat. Nelson veu la sexualitat i el gènere com aquest vaixell. Però tanmateix són mirades que fa, molt avançades, i en perspectiva allunyades de la gran majoria de conciutadans seus rednecks, vaja no com aquí que tots som éssers de llum.

La luxuria d'Anna Punsoda és una mena de pròleg editat en format de llibre. Apunta coses molt interessants sobre el desig i de l'enamorament, més que no pas de la luxúria. La brevetat de l'assaig et deixa amb la mel a la boca, com un bes robat de passada. El capítol dedicat a Tristany i Isolda és magnífic, en el qual parla com als anys foscos ja es van adonar de utopia de l'amor, Tristany i Isolda sempre estan enamorats perquè mai han pogut culminar el seu amor. La prosa de l'amor és també la seva mort. Això de la sèrie dels pecats capitals de Fragmenta sembla més la transcripció d'una classe magistral d'universitat, que no pas un llibre amb voluntat de formular res. Te'n quedes amb set de més, com els passava a Tristany i Isolda.

La meva llibretera em va recomanar Amélie Nothomb, em va dir que no n'havia llegit el darrer, però que era una bona autora. No ho nego, Els nom epicens està feta amb traça, tot i que sembla escrita en una tarda. Ajuntar frases bones en una trama que s'aguanta fent tentines no és escriure una bona novel·la. La conclusió final pot ser encertada i fer-te reflexionar sobre la teva vida, això és perfecte i estimulant, però si el camí per arribar-hi està ple de jocs de mans dels quals n'entrelluques el truc, doncs no sé si paga la pena. Una novel·leta per emportar-se a la platja i llegir-te-la sencera entre bany i bany. I prou. 

Entre bany i bany passen els contes de Jordi Cervera, d'Aigua de Mar, Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Com a reusenc de classe treballadora em sento identificat al darrer conte. Els reusencs que no tenien possibles per comprar-se un apartament al Reus Mediterrani (classe alta) o al Reus Camp i Mar (classe mitjana-alta) agafaven accions al Reus Club de Mar per poder estiuejar a Cambrils, això era un club que et posava a disposició dutxes i un racó per canviar-te i menjar assegut al costat de la mar, i així poder passar el dia de platja amb un mínim de confort. No hi vam anar mai.

Finalment, i ja en parlaré més endavant si torno a tenir un moment per esplaiar-m'hi. Fot-li que és de Reus 2 de Josep Baiges i Jordi Romero, que fa el perfil de cent reusencs i reusenques. Com que en aquesta edició hi surto retratat, el meu ego m'ha obligat a comprar-.ne uns quants llibres i llegir-ne un d'aquests. L'adulació és la droga més forta del món, i per tant li trobo força virtuts al llibre des de la meva parcialitat més absoluta. Intentant tenir una mirada neta, clara i sincera puc dir que la voluntat del llibre és fer créixer l'amor propi d'una ciutat que ha tingut temps millors. Josep Baiges escriu una comunitat en la qual hi podem reconèixer molts membres i, per tant, reconèixer-nos-hi si volem, i ho fa d'una manera positiva i optimista. Als que som inconformistes aquests missatges a vegades els interpretem com a conformisme, i per això a vegades ens posen alerta, però fer aquesta anàlisi a les accions del Josep Baiges seria injust i fora de lloc. Així doncs, felicitats i gràcies.

Demà

Demà acabarà la pandèmia, i la C. no tornarà a l’hotel en el qual fa temporada cada estiu. Enguany li diuen que no l’agafaran, només obriran una ala i no necessiten tanta gent, les reserves han caigut en picat. La C. encara no ha vist els poc més de dos terços de sou que havia de cobrar després de l’Erto que li va fer l’empresa que gestiona el menjador escolar on treballava. Per sort, el J. treballa en una planta del complex petroquímic i no ha vist retallat el seu sou, amb això han anat tirant, malgrat que l’ha vist menys per casa perquè li han modificat els horaris per tal que els treballadors dels diversos torns no es barregessin. Però el J. no està tranquil, sap que els enginyers treballen en robotitzar la seva planta, de manera que en uns anys ja no necessitaran tanta mà d’obra que pot agafar un virus, o que pot morir en un accident laboral, i aturar la producció.

La C. i el J. somnien en la tranquil·litat que tenien els seus pares, la pau de veure al sofà de casa la pel·lícula de Sesión de tarde, i la calma de poder anar enfilant cursos i estius sense que passés cap esdeveniment històric. Potser aquells anys van ser l’excepció i no la regla, potser la pau era només una treva. A jutjar per la imatge de l’exèrcit als carrers, i de com les classes dirigents es passegen amb banderes, saltant-se les mesures de control de la pandèmia, la C. i el J. sospiten que la treva s’ha trencat, tot i que no tenen consciència d’haver fet res malament per trobar-se en un conflicte. Demà la C. i el J. buscaran solucions per poder tirar endavant, per sobreviure amb tota la dignitat que et dona aixecar-te de nit per anar a treballar, però creuen que algú hauria de fer alguna cosa per no deixar-los desemparats. La C. i el J. ja fa temps que van pel món i no es creuen les promeses de somni feliç que els diuen per fer-los anar a votar cada quatre anys. La C. i el J. comencen a intuir que si no s’organitzen amb d’altres com ells, no tindran un demà.

Publicat al Punt 25.05.2020

Ceci n’est pas un théâtre

Portem més d’un mes sense poder anar al teatre. Els teatres van ser dels primers espais que es van clausurar i pel que sembla seran una de les activitats que tardaran més a poder tornar-se a emprendre. Malgrat això, sembla que més gent s’ha adonat que la cultura és de les poques coses que ens diferencien de les bèsties quan som al cau. Les sèries de televisió, el cinema o les emissions de teatre en obert han omplert les llargues hores de tancament a les nostres llars. Les arts escèniques ens expliquen com som i per això, generació rere generació, desperten el nostre interès.

Ara hauria d’encarrilar l’article dient que tota crisi genera una oportunitat, i que hauríem de tenir la sensibilitat de poder convertir en diners aquest interès per les arts escèniques, i així permetre que puguin subsistir.

Certament que ho subscric, però no m’ho acabo de creure, i ara toca l’habitual digressió històrica per justificar la meva tesi. Aristòtil diu que l’origen de la comèdia àtica, del teatre grec, pervé de les processons burlesques de la Grècia arcaica en les quals els cors no només es limitaven a cantar, sinó que també representaven breus escenes còmiques. A això se li va sumar el canvi de mentalitat del segle VI aC que va suposar la llibertat d’esperit i l’explicació racional de la vida. Així doncs, tenim que l’origen del teatre, per una banda, és una cerimònia, i per l’altra és una vindicació de llibertat i de posar en qüestió qualsevol dels ordres establerts.

Asseure’ns al sofà amb una roba còmoda i poc afavoridora, posar-nos a la falda una escudella plena de crispetes i demanar a l’ordinador portàtil o al televisor intel·ligent que ens donin una dosi de teatre només em sembla una solució d’urgència i desesperada en temps de pesta. El sentit comunitari i de transformació que té el teatre queda aigualit per la pantalla que fa d’obligada quarta paret. Si he de ser sincer, em sembla que en format audiovisual, el cinema i succedanis tenen més recursos estilístics que no el teatre filmat. Tornem a l’antiga Grècia per reblar-ho: del 430 al 425 aC a Atenes va haver-hi una gran pesta, poc teatre es va fer en aquells anys, passada aquesta desgràcia el teatre va continuar de manera grandiosa amb Aristòfanes o Eurípides.

Publicat a la NW d'abril de 2020

Llibres al forn: Els anys, d'Annie Ernaux

Si coneixes la cultura francesa, diem-ne contemporània, Els anys d'Annie Ernaux pot ser un bon llibre, si a això li sumes que vas viure la postguerra, qualsevol d'elles, llavors t'expliques el motiu d'aquest èxit. Ernaux fa en aquest llibre una jugada guanyadora. 

Per una banda aboca molta nostàlgia però sense grolleria ni pornografia sentimental, per tant ja té un trumfo a la mà, però això no li serviria de res si no fos que la seva prosa és ben modulada i que amb uns intel·ligents canvis de ritme aconsegueix trencar l'endormiscament que podria produir aquesta digestió lenta de records enllaunats. L'altra virtut que té és que sap relligar la historia col·lectiva amb les històries individuals, passa de l'anècdota a l'universal gairebé a cada frase. Els records de la guerra d'Algèria es barregen amb la descoberta de la sexualitat o amb el cantant de moda de l'època, talment com se'ns barreja a nosaltres la memòria, caòtica i no endreçada com sí que ho seria un llibre d'història. 

L'èxit del llibre ha estat molt important a França, l'autora ha sabut atrapar a la majoria de lectors d'una certa edat d'aquest país, i això és molt. Aquí la recepció que en podem fer és ben diferent, i una cosa que brilla és que la postguerra francesa i la seva societat, no eren tan lluny de l'espanyola, i no ho dic per mèrits del que passava Pirineus avall, sinó pel bon maquillatge que han sabut fer sempre més amunt.

Sant Pere perdut, Solemnitats a qualsevol preu?

En primer lloc dir que Sant Pere ha de ser per Sant Pere, i que moure'l de data no tindria sentit.Que moguin Sant Jordi pot tenir sentit com a fira del llibre, però com a festivitat no. Les festivitats van lligades a la seva data. Nadal i Carnaval són a l'hivern, Setmana Santa a la primavera, i Sant Pere és la porta entre primavera i estiu, i no tindria sentit canviar-lo de dates perquè seria canviar la festa.

3 de 7 del Xiquets de Valls per les Solemnitats de 1904

El que sí que tindria sentit és passar molts dels actes de Sant Pere, i parlo de pressupost, a l'altra Festa Major que és la de la Misericòrdia. Sí que tindria sentit estudiar fer festa grossa per Misericòrdia, i és més, tenim el full de ruta de com s'ha de fer i aquest són les Solemnitats.

Aquestes Solemnitats són cada 25 anys o bé per fets concrets, la majoria de vegades per celebrar finals d'epidèmies, com seria aquesta. La festa tenia un sentit religiós, és cert, però pot tenir un sentit cívic, ciutadà, com ara té Sant Pere. Aquesta Solemnitat podria tenir un sentit religiós, pels que s'ho creuen, i pels que no, un sentit de festa després d’un temps de contenció i de gran esforç per part de tothom. Certament les Solemnitats tenen un origen religiós i de devoció, com la majoria de festes de la nostra cultura. les quals no hem eliminat sinó que hem secularitzat, Sant Pere n'és l'exemple més clar, tal com penso que s'hauria de fer amb la Solemnitat.  

Tampoc no és molt congruent celebrar cada vint-i-cinc anys una Solemnitat que té en l'origen la Coronació de la Verge per part d'un Rei Borbó, quan la majoria de la població poca estima té per aquesta dinastia regnant, però aquest cas la població de Reus ha civilitzat -ha fet cívica- una festa amb que tenia un sentit que ja no compartim. O sigui, no veig que cada 25 anys tingui sentit una festa i ara no la tingui, quan comparteixen l'origen, i compartirien el sentit que ara li dóna la població. De fet, si ara no la fem pel motiu religiós, ja podríem qüestionar les festes de la Coronació cada dos dècades i mitja i passar-les a la paperera de la història.

Per tant,  pels volts de Misericòrdia, si es pot fer en aquelles dates, es podria fer un trasllat de pujada i de un de baixada de la imatge de la Misericòrdia, amb les Tronades de rigor quan es passi pel Mercadal, i que l'acompanyi el seguici, altres grups festius, la vint-i-quatrena, la carrossa triomfal dels pagesos. Això tindria sentit, i segur que compensaria més que no pas tenir un Sant Pere reculat de dates.

A qualsevol preu? NO.

Aquestes paraules no s'han de llegir com una legitimació de les Solemnitats vistes com unes festes tancades, resclosides, i exclusives dels de Reus de Tota la Vida dins dels qual m'hi incloc. Si fos així, i tenint en compte que sortiríem -esperem- d'una pandèmia global que afecta a tothom per igual, no tindria cap sentit una Solemnitat, ni una festa, ni res que sigui exclusiu dels reusenquets catalanets i blanquets. La tradició ens traspassa l'esquema, l'esquelet de la festa, que cal que l'omplim amb la societat actual. Sortir a passejar l'esquelet pelat de la festa és absurd, no s'aguanta, i crearà reticències evidents perquè és un model caducat. 

Quan parlava de civilitzar la festa, em referia a agafar unes formes i obrir-les a la ciutadania que és molt plural, unes Solemnitats convertides per acció o omissió en unes festes exclusives dels seus usuaris, no tindrien gaire interès, i no tindria sentit que l'administració pública hi dediqués un segon en organitzar-les. Les festes eren i són uns dies de convivència i cohesió comunitària, si això no s'entén i es pensa que els festes són només una desfilada de gent disfressada que repeteixen, com autòmats, el que han de fer, llavors no tenen sentit fora del museístic.

I aquestes reflexions sorgeixen a tall de les Solemnitats, ara que parlem de festes per esbargir-nos, però haurien de servir per reflexionar sobre els nostres models de festes, de si són inclusives o no, i de si realment volem que ho siguin. Això donaria per un altre article, i per molt més.

Llibres al forn: novel·la

A l'Esclat tenien la novel·la Novel·la de Pol Beckmann, Aquests dies pocs fàstics fas a res i va acabar a la bossa envoltada de farina, llevat i rotllos de paper de water. N'havia sentit tocar campanes, però no n'havia llegit cap crítica llarga. He de dir que ha estat una lectura agradable, prou clara com per poder-la fer mentre la teva filla petita assaja un concert de flauta d'esmolet en pip menor, i la teva filla gran exhorta al teu gat a fer heroïcitats mítiques que no li pertoquen per la seva condició felina,

Destaco la claredat de la lectura perquè Beckmann fa una novel·la circense, en la qual tot són figueretes literàries i sempre cau de peu. Hagués estat molt fàcil confondre al lector amb totes les pampallugues que fa arran dels personatges que es desdoblen, però no ho fa, potser la seva condició d'escriptor novell li ha fet prendre unes precaucions que d'altres novel·listes més bragats no haguessin pres, i haguessin deixat lector perdut enmig de contradiccions no resoltes. Potser és que Beckmann té molta traça i fa de la seva pulcritud expositiva la seva major virtut. 

Aquesta novel·la és un joc de realitat i ficció ben executat, però entre facècies i ironies Beckmann també et clava calbots: "¿No t'adones que ella només és una excusa per no sortir de tu mateix, per amagar-te l'evidència que el món no és com voldries que fos?" o d'altres sentències més feridores que no vull destripar.

No exagero gens si dic que aquesta Novel·la sembla escrita per Italo Calvino, la capacitat de jugar i la lleugeresa formal de Beckmann són agraïdes com uns llençols nets. val a dir que l'enfocament dels personatges i les situacions sembla tret de l'escola de Quim Monzó. Massa ressons d'altres autors? Pol Beckmann va néixer l'any 1991, ja tindrà temps de sobres per tenir una veu pròpia i forta, si continua així de bé.

L'obra de Koltès

“Per la meva part, tinc només ganes d’explicar bé, un dia, amb els mots més simples, la cosa més important que jo conegui i que sigui explicable, un desig, una emoció, un lloc, la llum i els sorolls”.

Els primers textos de Koltès, publicats fa poc, van ser rebutjats per l’autor, la majoria són adaptacions que, més enllà del seu valor literari propi, tenen el mèrit de fer aparèixer totes les seves experiències inicials (la Bíblia, Dostoïevski, Shakespeare...). La qüestió del “renegar” també la trobem en la seva novel·la La fuite a cheval tres lion dans la ville i, sobretot, en Sallinger, obra d’encàrrec, difícil i mal estimada per l’autor, però que ja conté plenament “l’esperit Koltès”, tant pel seu estil, el monòleg; com pels temes. Sallinger anuncia les obres que vindran: la filiació i la transmissió familiar seran motius recurrents dintre la seva obra; des de la necessitat vital d’existir fora dels lligams familiars de Moll Oest i de Retorn al desert fins al famós “És normal matar els pares” de Roberto Zucco.

La primera inflexió en la trajectòria de Koltès, i el veritable començament de la seva obra madura és amb La nit just abans dels boscos. Una de les obres contemporànies més interpretades a tot el món. Aquesta curta obra, més que un monòleg (discurs d’un personatge a ell mateix o a un públic) és un soliloqui (discurs a un segon personatge, silenciós). Aquesta obra és construïda amb un original equilibri entre la llengua parlada i la llengua escrita, fet que serà marca de la casa Koltès. Inventa un llenguatge alhora clàssic i alhora urbà. La modernitat del teatre de Koltès ve sobretot per la forma.

Amb La nit, Koltès va trobar de cop el seu estil; però no crea només un llenguatge, crea tot un univers. La nit és un text de solitud, de l’infern urbà; la solitud contemporània. És un cant en la nit en boca d’un estranger. Un noi que intenta retenir, usant tot els mots que disposa, un desconegut que l’ha abordat pel carrer, una nit que ell estava sol, sol a matar. El noi és estranger “on puc anar? On puc anar ara?”, s’interroga. Parla frenèticament i està fart d’aquesta solitud amb la qual cadascú viu “amb la seva petita història en el seu petit racó”. No es calma: “He buscat algú que sigui com un àngel al mig d’aquest bordell, i tu ets aquí”.

Els temes i els personatges de Koltès són ja presents en La nit ens el tronarem a trobar en una situació gairebé calcada en En la solitud dels camps de cotó: un diàleg improbable en la nit urbana; éssers condemnats que tempten de superar llur solitud; “mals pagadors” del comerç dels sentiments que són incapaços de dominar llur desig i criden el seu desig d’amor en un desert massa poblat; estrangers que “aquí, no és el seu lloc”.

Cal fer un aclariment, aquests temes alguns els han volgut llegir com una mena de metàfora de l’aparellament homosexual: homes en la nit buscant companyia. Fins i tot la segona lectura de La solitud per Chéreau va ser precisament això, fet que va disgustar moltíssim a Koltès. Koltès mai no ha representat mai directament el seu desig homosexual en la seva obra, com Copi o Genet. Més aviat utilitza les metàfores de l’Àfrica, els negocis o la droga. Koltès confessa que rebutja tota utilització de l’homosexualitat amb fins literaris: “La meva homosexualitat no és un pilar sòlid sobre el qual jo em pugui recolzar per escriure. Sobre el meu desig, és clar, però no sobre la particularitat homosexual. L’expressió del desig em sembla la mateixa en un homosexual que en un heterosexual”. Koltès mai fa bandera de la seva opció sexual, llegir les seves obres en aquesta clau seria infravalorar-les.

La nit va marcar una inflexió en la seva obra; tan en l’estil com en el reconeixement; La nit va ser estrenada per Yves Ferry com a “teatre alternatiu” a Avinyó, però a partir de la estrena el 1981 al Petit-Odéon de París, Koltès passa de ser un autor reservat a l’elit intel·lectual a ser un autor amb un reconeixement progressiu.

En la línia de La nit s’inscriuen Combat de negre i gossos, Moll Oest i sobretot, En la solitud dels camps de cotó; són obres basades en llargues rèpliques, properes al soliloqui. És amb aquestes obres amb les quals Koltès fa una segona inflexió: l’encontre amb Patrice Chéreau.

Combat de negre i gossos és un conte fantàstic que passa en la nit, la nit de l’Àfrica i alhora en el fosc del teatre. En una campament d’obres públiques d’una multinacional francesa, al bell mig de la selva, un negre arriba i demana el cos mort del seu germà, els dos capatassos blancs, francesos, responsables de la mort del negre intenten treure-se’l de sobre, i entremig, una dona blanca, alsaciana, acaba d’arribar al poblat. En aquest espai tancat, el poblat aïllat i envoltat per homes armats; s’hi dóna el drama de dos homes, els blancs, que fins el moment havien estat els amos del lloc i ara veuen com dos intrusos, el negre i la dona, posen en dubte la seva fictícia autoritat. Des d’un bon principi es sap que la situació és insalvable i que només hi ha la possibilitat de negociar, de parlar, per a guanyar temps abans del xoc. Un xoc profund; la divisió de la humanitat en races diferents porta a una confrontació inevitable, com quan un gos es troba un gat¹; només l’alsaciana, en certa forma també una condemnada com els negres, refusa l’Europa i s’acosta al món negre, i ho fa retornant a la seva llengua natal.

Moll Oest és la següent obra que va escriure. Dins d’una estructura polar, dóna una visió extremadament concreta del món on vivim. És la història de gent rica que va a petar en un barri abandonat, el mític Moll Oest, on hi malviuen un clan d’immigrant originaris de l’Amèrica del Sud, sense papers, sense diners; que intentaran desplomar els rics. Ens tornem a trobar amb la confrontació, ara, entre aquells que tenen calers i aquells que no en tenen, dos móns que no poden sinó matar-se entre ells. Altre cop la història del gos que es troba el gat. L’olor dels diners fa que les relacions humanes es redueixin a un “negoci”, altre constant en el teatre de Koltès: els personatges comencen a negociar sobre qualsevol cosa concreta, ja siguin les claus del cotxe, un tap del delco, papers en regla... i es crea una jerarquia entre aquells que tenen diners i papers i aquells que no. Els diners, la regularització dels papers, l’intercanvi... tot això són temes actuals, que Koltès va anticipar i que són més vigents que mai en aquesta època de la mundialització. Koltès va ser un visionari; va escriure l’obra a principis dels 80, i sembla que ens estigui parlant d’aquí i ara”. Koltès no moralitza ni dóna conclusions, només mostra i posa preguntes com: per a aquells que no tenen ni casa, ni diners, ni feina, ni papers... quin valor donen a la vida?

En la solitud dels camps de cotó és la consumació definitiva de l’interès de Koltès pel comerç, pel mercadeig sentiments, de fet, és la última obra i la culminant de l’estil Koltès; llargues rèpliques, gairebé monòlegs; i el tema de la confrontació entre humans i la negociació com a subterfugi d’aquest xoc. En La solitud dels camps de cotó trobem dos homes sense nom, Dealer i Client, que negocien sobre no-se-sap-ben-bé-què, el Dealer ven alguna cosa prohibida i viu sempre amenaçat pel risc d’aquest tràfic. L’intercanvi humà convertit en negoci. Amb la metàfora de la droga, del tràfic, evoca les relacions entre éssers amb una inventiva prodigiosa. Hi ha un mercadeig, una negociació sobre el desig. Allò que mou l’acció és la paraula, el diàleg, que ens dóna la una gran llibertat d’interpretació. El diàleg és enfrontament, el diàleg és allò que hi ha abans dels cops.

En la vertiginosa obra koltesiana hi trobem la cursa de la seva vida: el fracàs dels orígens (Sallinger), la fi de la innocència (La nit just abans dels boscos), la impossibilitat d’entesa en les relacions humanes (Combat de negre i gossos), la inexistència d’un recer (Moll Oest), la improbabilitat d’intercanvi (La solitud), la retirada impossible (Retorn al desert) i la cursa a la mort (Roberto Zucco).

Després de la Solitud, Koltès torna a canviar d’estil, adopta una escriptura més cinematogràfica, abandona els llargs monòlegs i ara les seves rèpliques són més curtes i picades. Retorn al desert és una obra desconcertant, si ja ens costa entendre les anteriors obres, la ràpida i sobtada evolució que fa ens pot deixar fora de joc. El lloc de l’obra ja no és en un dels confins llunyans, és a França, a la autoanomenada “província”, amb la guerra d’Algèria de fons, llunyana però alhora propera, com els cafès àrabs que exploten. És d’Algèria d’on Mathilde fa el seu famós retorn, després de quinze anys d’absència, amb els seus dos fills. Ella torna per recuperar la seva herència: la casa on habita el seu germà, i el fill idiota d’aquest. No torna calmada, sinó que vol consumar una venjança que fa temps que cova. L’obra transcorre d’una alba a una altra (el temps de les cinc pregàries musulmanes). L’arribada de Mathilde desencadena els destins de tots: explosions, fugides, complots... Aquesta és l’obra més divertida de Koltès; en aquesta arabitza, persegueix i destrueix l’esperit francès. “L’egocentrisme, l’immobilisme, l’arrogància, etc. Sovint, la maldat dels occidentals en general i dels francesos en particular, i de la ‘província’ sobretot, són a la vegada divertides i gens divertides. He volgut barrejar les dues, fer riure i, al mateix temps, inquietar una mica”.

Roberto Zucco va ser la darrera obra, escrita just abans de morir i va provocar una violenta polèmica sobre la llibertat creativa i la idealització dels assassins. Roberto Zucco és condemnat a mort per parricidi, fuig pel terrat de la presó i mata a sa mare abraçant-la. Viola una nena i la condemna a la prostritució, mata un noi, assassina un inspector de policia per destruir els enigmes que aquest no podia resoldre, refusa l’amor d’una dona i el seu cotxe perquè no és un Porsche, i guia un ancià fora de les tenebres del metro. A la fi és traït i torna a la presó, ell es torna a escapar pels terrats, no escolta ningú, va cap al sol i cau.

En aquest text diabòlic i parabòlic, Koltès fa múltiples propostes, i no sempre conseqüents les unes amb les altres. Koltès parla de la innocència perduda en boca de Gamine; de la destrucció de la família per part de Zucco; de les relacions entre botxí i víctima; de la malsana bellesa de la mort. En definitiva, la cursa de Zucco cap a la mort no és sinó la metàfora de l’agonia de Koltès. Potser Koltès ens està dient que la vida no val res: tothom està condemnat de totes maneres. Com a testament de Koltès, Roberto Zucco és inquietant: en totes les obres hem trobat la recerca inútil de l’amor, i en aquesta última, trobem la resposta violenta a aquesta absència d’amor. Lluís Pasqual diu d’aquesta obra: “És una peça suïcidària, la història d’un home que va cap a la mort de manera conscient i que ho contamina tot. Zucco (com Koltès³) viu una carrera enorme en molt poc temps, com una fulguració”. Maria Casarès va dir que el teatre havia d’ésser un perill, Roberto Zucco és la realització d’aquest perill, a cada escena, Koltès revisa la moralitat del parricidi, de l’assassinat, de les violacions... i carrega contra qualsevol clixé o sentimentalisme sense emetre cap mena de judici moral; com la caiguda de peces de dominó, fins que arriba al sol final, sinònim de la mort. Roberto Zucco, com Ícar, vola cap al sol, per sobre dels humans i les seves lleis i creences; dirigint-se cap al sol, cap a la mort. “No s’han d’intentar travessar els murs, perquè darrere dels murs torna a haver-hi murs, i sempre són la presó. Cal escapar-se pels sostres, cap al sol. Mai no posaran un mur entre el sol i la terra”.

Bernard Marie Koltès

Per tal de poder descendir a l’univers subterrani de Koltès, caldria fer una presa de contacte amb allò que fou la seva vida, ja que la seva obra està amarada de les seves experiències personals i urgències vitals: l’Edèn familiar desaparegut, la pèrdua de la innocència, els mites literaris soterrats i la seva fugida desesperada cap a la mort. En aquest compte enrera la vida i l’obra es barregen, amb el perill ben real de la mitificació. Koltès va entendre el seu rol d’una manera molt elemental: “Jo només vull explicar, un dia, amb els mots més simples, la cosa més important que jo conegui i que sigui explicable; un desig, una emoció, un lloc, una llum i uns sorolls”. Per tant veiem que la seva obra va intrínsecament lligada a la seva percepció del món.

Bernard Koltès va néixer el 9 d’abril de 1948 a Metz, «la bella província» segons diu ell. Neix al si d’una família “tradicional”, petitburgesa i catòlica; el seu pare, militar, sempre absent, Indoxina i Algèria, quan va tornar va ser un pare absent i disminuït per la guerra i les derrotes. De fet, el pare era un estrany a casa seva, els seus fills amb prou feines el reconeixien i el seu país l’ignorava. En aquesta situació la seva sobreprotectora mare va prendre les regnes de la família i el pare va quedar de racó, sense cap condemna, però sense cap reconeixement. Van ser precisament els estrets llaços que sa mare va lligar sobre els seus fills que van fer fugir precipitadament a Bernard de casa seva.

Quan he escrit Bernand Koltès m’he deixat expressament el segon nom Marie, no va ser fins als últims anys de la seva vida quan Koltès va reivindicar el seu segon nom, femení, com un nom de guerra androgin. Com si volés separar, encara que massa tard, la persona del personatge que s’havia creat.

Amb la guerra d’Algèria la seva plàcida existència farà un bot, el seu col·legi estava situat al bell mig del barri àrab i vivia amb perplexitat infantil com els grans es tornaven bojos, feien esclatar els cafès àrabs i llençaven els algerians als rius. “Hi havia aquella violència, a la qual un infant és sensible i de la qual un no entén res. Entre els dotze i els setze anys les impressions són decisives, jo crec que tot es decideix en aquest moment”.

També en aquests anys entra d’intern al col·legi de jesuïtes de Metz, un univers d’adolescents, l’ensenyament jesuïta li va proporcionar el gust per la literatura, en aquells anys, sobretot, Jack London, i la controvèrsia intel·lectual.

També va començar a prendre lliçons tocar el piano, i tot i que el va abandonar ràpid, li va quedar un gran gust per la música: Bach, Scarlatti i Chopin. Anys més tard el jazz, el blues, el rap i el reggae s’incorporaran a les seves preferències.

Els miserables de Victor Hugo va ser una obra clau en la seva trajectòria, la va descobrir de ben jove i no la va abandonar mai; Rimbaud fou el seu mite, una icona de la revolta, Koltès anirà en pelegrinatge a la tomba de Rimbaud a Charleville. D’ell en treu una màxima que sembla feta a mida per a la seva obra: “Per ser escriptor, cal ser poeta”.

Les seves influències teatrals són, bien sure, Moliere. El seu pare li va regalar els dos volums de la Plèiade, la col·lecció de “Grans clàssics francesos”, que Bernard va anotar sens treva i que va intentar portar a l’escena al col·legi. Homer i sobretot Shakespeare van ser els altres referents, de fet anys més tard, s’atrevirà a traduir El conte d’hivern de Shakespeare.

Estabilitat afectiva i econòmica, una pertinença nacional sòlida... però tot s’enfonsa al final de l’adolescència: “Als divuit anys, vaig explotar”. Koltès fa el primer viatge a Nova York; s’avorreix mortalment a Metz i fuig a Estrasburg. Als dinou s’apunta a una escola de periodisme just per a comprendre que ell no vol treballar mai en la seva vida, i de fet ho aconseguirà. L’única activitat lucrativa que farà serà escriure, tot i que els drets d’autor només li donaran diners els últims anys de la seva vida. La sort que va tenir, va ser haver trobat amics que van fer confiança en el seu talent i el van anar ajudant econòmicament. L’amistat és una altra clau en l’obra de Koltès.

“Als divuit anys vaig explotar”, i tant! d’Estrasburg salta a París, justament pels volts del maig del 68, però Koltès no presta gaire atenció a aquest moviment i immediatament torna a saltar a Nova York, en una mena de viatge iniciàtic. A Nova York, Koltès es fa adult de cop, Yves Ferry escriu: “Abans de Nova York, ell no coneixia res, allà hi va fer totes les experiències sexuals possibles, sense la mínima precaució: totes les malalties venèries les ha tingudes, és més, les ha buscades”. La existència del jove Koltès canvia de meridià; passa d’un internat d’un ciutat de “Província” (tal com diuen els francesos) a la disbauxa desenfrenada dels locals d’ambient de Nova York. Però als EUA no només s’hi desfoga, amb l’aprenentatge de l’anglès s’empassa de cap a peus l’obra de Shakespeare. Potser per això, quan torna a Estrasburg, es retroba, potser menys casualment del que ell mateix diu, amb el teatre. Assisteix a la Medea de Sèneca, interpretada per Maria Casarès, “Si no hagués tingut això, mai hauria fet teatre”. Un altre atzar l’apropa al teatre; uns amics volien fer l’adaptació teatral d’Infància de Gorki, però eren del tot incapaços d’escriure’n la dramatúrgia; ell els hi va dir: “jo en sabré, pensaré en Casarès i en sabré”. A partir d’aquesta experiència comença “de facto” la seva carrera literària; escriu l’adaptació i l’anomena Les amertumes, que es posada en escena el maig del 1970 per la companyia Le Théâtre du Quai. Gràcies a aquesta obra, obté una inesperada beca per a estudiar al Teatre Nacional d’Estrasburg; circumstància que ell ni s’havia platejat. En aquests primers anys, Koltès troba molta facilitat en fer adaptacions de textos literaris. Escriu La Marche, estrenada l’abril del 71, adaptació del Càntic dels càntics, fet que respon a la seva relectura de la Bíblia. El juny del mateix any munta Procès Ivre, adaptació de Crim i càstig de Dostoïewski.

Però Koltès es cansa de fer adaptacions i intenta fer creació personal, escriu L’Héritage, que no el satisfà i no la vol publicar. El 1973 escriu i estrena a Estrasburg Récits Morts, justa abans d’agafar el cotxe i marxar de viatge a la URSS. Quan torna s’afilia al Partit Comunista Francès i segueix els cursos d’aquest, però arran de la invasió soviètica de l’Afganistan el 1979 es va donar de baixa del PCF.

El 1974 va escriure Des voix sourdes que va ser radiada per “France Culture” i en les estades a les muntanyes de la Savoia va començar a escriure la seva única novel·la acabada La Fuite à cheval très loin dans la ville, metàfora de la droga com a fugida. Aquesta novel·la no la va acabar fins dos anys més tard, entremig hi va haver una temptativa de suïcidi, una cura de desintoxicació reeixida i Le Jour des meurtres dans l’histoire d’Hamlet, una mena d’adaptació onírica d’Hamlet. El gener de 1977 estrena Sallinger, una obra d’encàrrec, no pot suportar l’estrena: “Si és això el que he de continuar fent, paro d’escriure”. Renega de tot el que ha escrit fins a la data i intenta fer-ne desaparèixer tots els exemplars. Malgrat tot, no es desanima i continua escrivint, i ho fa amb el gènere on es troba més còmode el monòleg. La nit just abans dels boscos, la seva “primera” obra que gaudeix, alhora, de reconeixement per part del públic i del mateix autor, és un monòleg, un dels més punyents escrits en la segona meitat de segle XX. Es va presentar al Festival d’Avinyó del 77 amb un èxit considerable.

L’any següent viatja per Amèrica Llatina i arriba a Nicaragua setmanes abans del triomf de la revolució`, i en pateix el caos i de la situació; poc després es desplaça a Nigèria i explica que la primera cosa que va veure quan va baixar de l’avió, fou un cadàver flotant al riu. Visió que sembla l’origen de Combat de negre i gossos. Diu Koltès: “Tenia la necessitat d’anar a l’Àfrica per escriure tot (...), per mi l’Àfrica és una descoberta essencial, essencial per TOT, perquè és un continent perdut, absolutament condemnat”. El 79 torna a la Nicaragua, ara ja sandinista, s’hi està cinc mesos i hi escriu Combat de negre i gossos , fruit de les seves experiències africanes. Tot seguit torna a saltar a l’Àfrica, Malí i Costa d’Ivori. Les vivències americanes i africanes el trastornen profundament, s’adona de la crueltat i deshumanització del món, i com que no el pot canviar, es decideix a mostrar-lo, descarnadament, realment; això és Combat de negre i gossos, una fotografia d’una geografia humana, que de tan real, pot resultar incomprensible.

Finalment fondeja a París, on farà es trobarà amb personatges que seran molt importants per a ell; d’una banda el director Patrice Chéreau, i de l’altra, l’escriptor Copi, Guy Hocquenghem, el representant més important de la intel·lectualitat homosexual. La vida de Koltès transcorre pels volts de rue Pigalle, rep una beca del Centre Nacional de Lletres i les seves obres són reeditades. Sembla un moment dolç per a ell, però en aquest moment declara la treva a l’escriptura i es dedica només a llegir; Conrad, Hugo i sobretot, Els set pilars de la saviesa de T.E. Lawrence. Freqüenta els cafès negres de París i el 1981 torna a Nova York quatre mesos, on concebrà la seva futura obra. Aquest mateix any La nit serà portada a l’Odéon, però allò realment important d’aquests anys és la descoberta que Chéreau fa de Koltès, Koltès l’havia perseguit infructuosament perquè aquest li muntés alguna de les seves obres, ja que admirava la seva lectura de La Disputa del 1973, i finalment Chéreau decideix obrir temporada del Théâtre des Amandiers de Nanterre amb Combat, i així es troben dos grans artistes que aprendran un de l’altre. Tant l’espectacle, com el text són aclamats per crítica i públic i comença el reconeixement públic de Koltès, però ell no canvia ni un grau la seva existència; llegeix molt, va molt al cinema, sobretot a veure pel·lícules de Kung-fu, i escolta música rap; però els primers símptomes de la seva malaltia sí que canviaran la seva vida, trobant-se malalt de sida, que aquell llavors era una condemna de mort, decideix dedicar-se únicament a escriure i posa fi a la disbauxa. El 1984 escriu un guió cinematogràfic Nickel Stuff per a una avortada pel·lícula de Chéreau, aquest guió, inspirat en John Travolta, és encara avui inèdit. El mateix any viatja al Senegal i d’aquesta experiència un parell d’anys després escriu Tabataba, una petita obra que gira al voltant d’un germà, una germana i una moto; i que el mateix 86 és estrenada a Avinyó.

L’estiu del 1982 acaba l’escriptura de Moll oest, un encàrrec de la Comédie Française; va dir a Jean-Pierre Han: “En aquest moment escric una peça en la qual el punt de partida és un lloc. A l’oest de Nova York, a Manhattan, en un racó del West End, a l’antic port hi ha els tinglados; n’hi ha un de particular, un de desafectat, un gran hangar buit, dintre el qual hi he passat algunes nits. És un indret extremadament rar, un abric pels vagabunds, els mariques, el tràfic i els ajustaments de compres, un indret on la bòfia mai no hi posa els peus, per fosques raons. Des que un hi penetra, s’adona que es troba dins d’un racó privilegiat del món, com un mur deixat abandonat al mig d’un jardí, a l’abric del qual les plantes s’hi desenvoluparien diferent: un lloc on l’ordre normal no existeix, però un altre ordre, molt curiós, és creat.” Koltès estima la irregularitat. Amb Moll oest, Koltès inaugura una nova fórmula: passa de drames amb pocs personatges a una estructura complexa de molts personatges, fins i tot podem dir que és un drama “familiar”, dintre de la més absoluta irregularitat, K. Fa sortir una família completa i els seus “amics”. Chéreau l’estrena el 86, no sense haver anat abans a Nova York a veure aquest hangar, “que és gairebé l’actor principal de l’obra”, segons el director. A més a més, aconsegueixen que l’admirada Maria Casarès interpreti el paper de “Cecile” que Koltès havia escrit expressament per a ella. Malgrat tot, la grandiositat del muntatge, sobretot l’escenografia portuària, fa d’aquest espectacle un fracàs, Chéreau és el primer que ho reconeix, que només pot salvar la interpretació dels actors. Després d’aquest fracàs Chéreau vol treure’s el mal gust de boca i vol estrenar el primer text que Koltès tingués disponible, i estrena En la solitud dels camps de cotó, que Koltès just acabava d’escriure. L’interpreta Laurent Malet i Isaach de Bankolé, però la segona versió serà interpretada pel mateix Chéreau en el lloc de Bankolé. En la solitud dels camps de cotó també té l’origen en el famós hangar de Nova York, una nit, un home li va dir a Koltès: “Tinc tot el que tu vols: haixix, coca, heroïna, èxtasi, crac...” I ell va dir: “No vull res” però Koltès es va adonar que l’altre l’únic que el que feia realment era pidolar-li alguns calers.

En la solitud dels camps de cotó és una història obscura, dos homes es troben en un carrer, un li ofereix alguna cosa que mai sabrem a l’altre, i aquest refusa i li diu què vol, l’intercanvi és l’antesala de la confrontació física. Un “Negoci”. Chéreau va posar en escena tres voltes aquesta obra i cada cop amb una lectura diferent; en la primera ens proposa una mena de comerç de drogues, que limita una lectura més àmplia de l’obra; la segona és una clara història de “lligue” homosexual; finalment en la tercera no hi ha un objecte determinat que es mercadegi, més aviat la interpretació es dreça sobre “el desig”, el desig d’aconseguir alguna cosa de l’altre, sigui quina sigui, i com sigui.

A finals del 1987, començaments del 1988, Koltès és sol·licitat per Luc Bondy per a una traducció del Conte d’hivern de Shakespeare; posada en escena a Nanterre el març del mateix any; aquest encàrrec farà que l’obra que estava en aquell moment escrivint prengui ecos shakespirians: la barreja del còmic amb el tràgic i la possibilitat del recurs de la sortida fantàstica. Retorn al desert serà aquesta penúltima obra de Koltès; tan diferent a totes les altres. Una obra divertida que fa un gran salt enrera: Koltès parla de la família, de la pàtria, de la guerra d’Algèria... del passat, amb la seva peculiar forma. De fet, a causa de la seva malaltia i de la seva proximitat de la seva mort, la seva família intenta refer els llaços amb l’ovella descarrilada, però Bernard replica amb ràbia i en aquesta obra explicita el seu trencament amb qualsevol passat. Koltès fa un retrat de la “província” francesa, que Koltès odia profundament però que, alhora, són els seus orígens, dels quals no en pot fugir i per tant, també l’estima en certa mesura. “Retorn al desert és la primera peça en la que jo he volgut que el còmic predominés. Una comèdia sobre un tema que potser no és de cap manera –o només- un tema de comèdia, però no és pas obligat de sotmetre’ns a unes regles de gènere. La província francesa –que he conegut bé-, les històries de família, d’herències, de fills il·legítims, de diners... són temes que ens poden fer riure; la presència llunyana, difusa, deformada de la guerra d’Algèria potser fa riure menys. He volgut barrejar les dues, fer riure, i alhora, inquietar”. Ens trobem davant d’una obra de retorn als orígens, sí, però un retorn ple d’odi. Chéreau va estrenar aquesta obra el 27 de setembre de 1988, i la darrera representació va ser el 19 de febrer de 1989, i la van veure 93.777 espectadors, un autèntic èxit. Jacquelline Maillan i el Isaach de Bankolé van ser dos dels actors més destacats d’aquest muntatge.

I la darrera obra de Koltès va molt lligada a la mort, tant pel creador com pels protagonistes, l’obra va lligada a la mort... i a l’escàndol. L’home jove, personatge koltesià clau, imatge del seu creador, esdevé un assassí en sèrie i desapareix en una mort solar. L’origen de l’obra és un cartell d’avís de recerca i captura que Koltès veu al metro: la de Roberto Succo, un assassí en sèrie que als vint-i-sis anys va matar els seus pares, i que cinc anys després es va escapar de l’hospital psiquiàtric on estava ingressat en un règim de mitja llibertat gràcies al seu perfecte comportament i als seus exemplars estudis que havia fet a la presó. Al carrer, Succo torna a matar indiscriminadament fins que és arrestat gràcies al testimoni d’una nena amiga seva; Succo es deixa arrestar sense resistència i poc després s’escapa i puja al terrat de la presó i es suïcida. Koltès queda molt impressionat de la història de Succo i també per unes paraules que l’assassí havia dit: “Aviat o tard tots hem de morir, això fa cantar els ocells”. Koltès vol transformar un assassí en un objecte mític, en una metàfora de la violència del nostre món.

Aquesta obra no va ser estrenada per Chéreau, Koltès mateix li va demanar, potser va trobar que les seves dues carreres havien de tornar a separar-se.

Roberto Zucco va ser estrenada a Berlín per Peter Stein el 12 d’abril de 1990, un any just després de la mort de Koltès. A finals de 1991 es vol estrenar l’obra a París, però es vol fer la preestrena a Chambery, però hi ha un gran escàndol i el prefecte acaba prohibint les representacions, el motiu: el mateix Succo el 1987 havia matat un policia a Chambery. Koltès ja s’havia pensat que passaria això: “Aquesta és una història sublim, sublim; això és un assassí... quan se’m dirà que faig elogi d’un assassí, o de coses així... perquè se’m dirà! Jo es que dic és que és un assassí... exemplar”.

A Koltès la vida se li esmuny, però encara intenta realitzar els seus somnis; viatja a Managua a retrobar la seva ciutat perduda. Viatja per Mèxic i per Nicaragua però està massa feble i ha de retornar a París; poc després encara somnia en fer un viatge a Lisboa per tal d’escriure un guió sobre el tràfic d’ivori entre Àfrica i Europa, però és impossible, és hospitalitzat a Laenne el cinc d’abril de 1989 i deu dies després hi mor pels efectes de la sida. Als seus quaranta-un anys és enterrat al cementiri de Montmartre: “Es mor i es viu sol. Això és una banalitat... Trobo que la vida és una petita cosa, minúscula... és la cosa més fútil”.