L'indi

-En primer lloc gràcies per concedir aquesta entrevista, en més de dos-cents anys no sé si havíeu fet gaires declaracions. Per què heu decidit ara i no abans fer aquesta entrevista?

-De res. De fet no sóc el primer el primer gegant que fa declaracions. L’any 93 la Vitxeta va concedir una entrevista amb motiu que Reus va ser Ciutat Gegantera. Com que fa un parell d’anys la Festa Major de Sant Pere va ser reconeguda com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional, i això és molt important, he cregut que era hora que un dels protagonistes tornés a donar la seva opinió... Això o que no m’ha donat la gana fins ara, escull al resposta que més t’agradi.

-Alguns diuen que sou una còpia i que l’original està al Museu.

-Comencem forts, amb la Vitxeta vau ser més benèvols...

-És que ara està de moda el periodisme que mossega, sobretot contra els que no manen.

-Us ho explicaré perquè ho entengueu. El gegant del Museu i el que ara balla pels carrers són el mateix gegant Indi, però amb dos estructures separades. Els gegants de Reus hem arribat a un punt que podem existir en més d’una entitat física alhora.

-O sigui, n’hi ha que diuen que els humans renovem totes les cèl·lules cada set anys, els gegants ho feu cada dos-cents?

-Més o menys, però enlloc de substituir, en fem un de nou i el vell continua.

-Com si tinguéssiu clons, replicants o alguna cosa semblant?

-No sé en quin idioma parles.

-I amb el gegant indi petit que es va estrenar l’any passat?

-El mateix que t’he explicat abans.

-O sigui que seria com una mena de gegantíssima trinitat?

-Si has de ser irrespectuós acabem l’entrevista aquí.

-Mil disculpes, em pensava que us havia vist riure per sota el nas. Parlem d’una altra cosa. A la NW us presenten com el guapo de la festa Major.

-Sempre ha estat així. Fixa’t en qui tanca la comitiva del gegants a les professons i a la Baixada de Misericòrdia.

-Però alguns, i sobretot algunes diuen que el Carrasclet us ha pres aquesta etiqueta.

-Bah, Canalleta! [Fa una pausa, i mentre es posa bé les plomes del cap canvia el to de veu]. Mireu, amb el Carrasclet tenim molt bona relació, a la Professó estem molt a prop i sempre hem tingut converses d’alçada, però és un jovenet que amb prou feines no arriba ni als trenta anys. Quan faci el centenari ja en parlarem.

-I l’Índia, no es posa gelosa que sigueu sempre el centre de totes les mirades i ella no?

-Què insinues? La meva índia des que va tenir la caiguda l’any 1958 quan una colla de jóvens que tornaven de la revetlla de Sant Pere i que portaven una trompa com un piano la van voler agafar i es van fotre de lloros. Va picar de cara a terra i va quedar tota desfigurada. Durant l’any que va estar ingressada en reparació jo vaig estar al seu costat sense sortir.

-O sigui que són una parella fidel?

-Això mateix, fa molts anys que anem junts. Per una banda hi ha l’amor, l’amistat,,, i la  comoditat, perquè mai no saps què et pots trobar sota les faldilles d’una geganta.

-L’Índia no ha estat l’única que ha caigut...

-Certament, tots els gegants patim caigudes.

-Però la de Sant Pere de 2008 va ser molt sonada

-Sí, no va ser aparatosa ni hi va haver trencadissa gràcies a la perícia dels geganters, però com ara teniu la taleia d’estar tot el sant dia enganxats a la pantalla del mòbil, doncs algú ho va gravar i ho va penjar a internet. Per això encara se’n parla.

-Algú fa conya que sou un gegant amb molt ploma...

-[Em mira fixament, tarda uns segons en contestar] Teòricament ara tenim la sort que tothom pot fer, vestir i fins i tot dir el que vulgui, i ho celebro. Si em preguntes per les plomes, t’explicaré que un dels moments més tendres de la Festa Major és quan un xiquet o xiqueta, a lloms del seu pare, amb els ditets m’acaricia les plomes. Això no surt a cap programa, però per mi és molt emocionant.

-I amb la resta dels elements festius de la ciutat us hi porteu bé? Penseu que n’hi ha massa?

-Massa? A les bones èpoques hi havia vint-i-dos balls i els Gegants. Llavors sí que hi havia competència, i ens lluíem. El quer van ser tristos van ser els anys que amb prou feines només sortíem naltros i vigilant que no ens atropellés cap dos cavalls o cap 600.

-O sigui que els que diuen que la Professó és massa llarga?

-Miri qui faci gairebé 100 quilos i més de 3 metres i mig que em discuteixi la llargada de les coses. Quan som al carrer ens agrada ser-hi, ja passem prou dies guardats.

-Els reis de la festa.

-Ho has dit tu.

-Parlem d’altres coses. Esteu moltes estones a la porta de l’Ajuntament...

-Ja sé per on vas. Fa dos-cents anys la mà esquerra em va quedar garrativada veient a persones amb responsabilitats fent certes pràctiques... i encara la tinc enrampada. Fins aquí puc parlar.

-Després de 200 anys de sentir la Tronada, com teniu la salut auditiva?

-Què? [I sembla que torna a riure per sota el nas]

-Els gegants representeu les cinc parts del món, els indis Amèrica, però podeu ubicar quina tribu índia exactament?

Diu, que hi ha una tribu d'indis, a l'oest americà...

-Sí?

-Que té alguna retirada, amb el poble català.

-Això és el començament d’una cançó de la Trinca

-I tu hi has caigut de quatre potes. [esbossa una ganya burleta]. Ara seriosament, represento un continent, no una tribu concreta. Els europeus d’abans representaven Amèrica així, amb plomes al cap, a la faldilla i als braços, i amb un arc i fletxes. Al frescos del saló noble del Palau Bofarull hi podeu veure uns indis que són gairebé el retrat de la meva índia i meu, això vaig sentir que deien. De fet Simón Bolívar, l’alliberador de l’Amèrica llatina, es feia retratar al costat d’una índia que era clavadeta a la meva parella i que representava la llibertat de l’Amèrica Llatina.

-M’este dient que els indis sou una parella independentista?

-Això no ho he dit jo, jo el que dic és que visc i ballo a Reus, i he ballat davant de governs de tot. Només he deixat de ballar quan queien bombes del cel.

-Res més lluny de la meva intenció que faltar a algun dels nostre estimats gegants, només dic que sempre heu destacat per sobre dels altres, només la Vitxeta rivalitza en popularitat.

-Home, queda clar quin és l’únic element festiu de Reus que té una estàtua.

-No està sol, també hi ha un geganter al grup escultòric...

 -Sí, de fet com que es posa les mans al cap sembla el geganter indignat, deu ser per això que han posat aquella barraca del 15M al costat.

-Tornem a la Vitxeta. Creus que el malbaratament en vestits per a ella pot haver influït en la crisi?

-Tinc una excel·lent relació amb els meus companys, en tot cas la Vitxeta sempre ha estat la més moderna de tota la colla, i si ella ha fet mans i mànigues per estar sempre a la moda, doncs ella s’ho ha guanyat.

-I com vau viure el canvi de la primera parella de Gegants negres per la segona?

-Doncs la colla dels gegants sempre hem estat una pinya, són coses de la festa.

-Quina festa preferiu Corpus, Sant Pere o Misericòrdia?

-L’important és afrontar la festa dia a dia, perquè no hi ha festa petita.

-Sí ja, i ara mateix em direu que la festa és així no?

-Justa la fusta, t’ha costat [Torna a fer la ganyota burleta].

-Adonar-me’n que us en fotíeu de mi amb tòpic futbolistics? Doncs sí. Parlant del tema, què en penseu del futbol?

-Els gegants com que no parlem gaire, escoltem les vostres converses i a la plaça la majoria de converses giren al voltant d’aquesta moda. Primer em pensava que seria una d’aquelles febrades que us agafen durant uns vint o trenta anys, però la cosa dura. De fet quan vau estrenar als gegants japonesos al camp de futbol del Reus Deportiu l’any 1956 vam començar a pensar que potser en fèieu un gra massa.

-...

-Hi ha hagut festes de Sant Pere que molta gent estava més pendent d’això que dels nostres giravolts. Però quan això del futbol ja estigui oblidat naltros continuarem ballant.

-Si la crisi no s’ho enduu tot per endavant

-En més de dos-cents anys n’he vist de tots colors: crisis, fam, epidèmies, guerres, misèria, malestar... I sempre hi ha hagut qui ens ha fet ballar, i així continuarà.

-----------------------------

—Un lloc per anar a fer una copa...

—Doncs m’agradava molt la taverna el Carrasclet, però va tancar.

—En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

—El 28 al vespre estem gairebé davant d’on peta més fort, més o menys davant de la Casa Pinyol, ben a prop de la casa de la Vila.

—Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—El darrer Corpus.

—El gegant que més li agrada?

—L’índia.

—Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—Amb el Mossén Joan de Vic, a veure si s’anima, que cada Festa major acaba mort.

—Si fos alcalde...

—Ja us podríeu calçar, que us veuria venir d’una hora lluny.

 ------------------------------

Entrevista publicada a la NW el juny de 2012

El circ de la perxa

La perxa xinesa és un pal fixat a terra mitjançant vents en la qual l’acròbata hi fa les seves figures. És un pal llarg i prim i sembla que en qualsevol moment l’artista hagi de relliscar i trencar-se la carcanada. Però hi ha truc: està recobert d’un material adherent que ajuda a lluitar contra la gravetat. Aquest Trapezi també semblava que era una perxa xinesa: la gravetat de les retallades i el llarg interregne entre direccions artístiques semblava abocar-lo cap a l’estavellament, però crec que hi va haver un fet que va evitar la caiguda: naltros. Reus i veïnat, estem enganxats al Trapezi, si s’hagués eliminat ciutadans, però també comerciants i restauradors, haguessin posat el crit al cel. El Trapezi és la demostració real que la cultura ens pot enriquir intel·lectualment i de butxaca.

Precisament la perxa xinesa ha estat l’element triomfador d’aquest Trapezi 2012. Era de perxa xinesa el millor espectacle internacional que hem vist, el Ce qui reste dels portuguesos O ultimo momento que va passar pel Bartrina, senzillament fascinant. També era de perxa xinesa el millor espectacle català que estava instal·lat a la plaça del Baluard. L’home que perdia els botons, en aquest cas la perxa era guiada per control remot i tenia un moviment de 360º en horitzontal i 180º en vertical de manera les figures que va poder fer el Jordi Panareda van ser de gran varietat i bellesa. També va complicar la perxa en català Pessic de circ que va muntar al seu Side-car una perxa, de manera que la combinació d’acrobàcies motoritzades també van funcionar.

Potser no va funcionar tant el modest espectacle inaugural dirigit pels Galindos, molt semblant al de la inauguració de Tàrrega 2011, i pel qual es va patir fins al final per culpa de la pluja. Res a veure amb les llegendàries inauguracions dels primers Trapezis.

Potser dos dels millors espectacles es podien veure al Parc de Sant Jordi, els Hors Surface ens van presentar una exquisida adaptació del poema Le bateau ivre de Rimbaud en acrobàcia aèria; l’altra dins la caixa d’un camió vell els flamencs Circ'ombelico van apilotar el públic dins el seu mil·limètric espai d’acrobàcia i poesia.

Altres espectacles molt agraïts pel públic van ser els Pakipaya que van enredar a la plaça Mercadal sencera i al Pallol, la parella de noruecs Magmanus van fer vibrar el públic durant una hora sencera amb el seu humor i les seves acrobàcies. A la noveta plaça de la cultura de la Pau també van triomfar els "Cirque Exalté", amb Complétement Swing una combinació de malabars, acrobàcia i trapezi amb un ritme trepidant i que va aconseguir una cosa molt positiva: enganxar a un públic de barri que potser no s’hagués desplaçat a veure circ si no li portaves a la porta de casa. Feliç troballa doncs.

Altres espectacles que cal esmentar van ser els esforçats Caneca a les Peixateries; les acrobàcies despullades dels Morosof , i la màquina del temps dels Wants que com que ja fa deu anys que venen els perdonem i els riem l’astracanada que representen.

Al RRR els catalans Los Galindos van presentar dins una petita carpa Maiurta, un espectacle de minimalisme poètic. Però la poesia està feta d’un material trencadís, tal com vam veure amb les coproduccions.

En recerca d‘un llenguatge propi

El passat Trapezi les dues coproduccions del CAER van fallar. Tant els Sifó com els Atempo van presentar-nos uns espectacles a mig camí entre la dansa i el circ però que quedaven en una dolorosa terra de ningú. Només algun número de perxa, precisament, es va salvar d’aquests muntatges La dansa-circ potser serà el futur del circ català, però encara queda un llarg i pedregós camí per a recórrer. Vull ser optimista, vull creure que aquestes dues agosarades però fallides propostes formen part de la base que s’està creant.

Xavier Marcé va dir un dia a la URV que les arts tenen forma de piràmide, i perquè hi hagi produccions que s’elevin als cels cal tenir una àmplia base de feina feta i que no ha transcendit. L’excel·lència no surt d’enlloc, sinó de l’assaig-error de milers d’artistes, dels quals potser un obté èxit i reconeixement. No hem de considerar aquestes dues produccions com un fracàs, sinó com dues experiències de les quals els creadors n’han de treure lliçons. Si estem buscant i creant el llenguatge que ha d’emprar el futur circ català, doncs en això estem, i a vegades per avançar dues passes cal fer-ne una enrere.

Publicat al juny de 2012 a la NW

Festa en temps difícils

Nova Orleans, després de ser destruïda per l’huracà Katrina, va fer el carnaval. Molts ho van criticar. Com es podia fer el Mardi Gras si la majoria de la gent no tenia ni casa ni feina i ho havia perdut tot? Precisament. A Nova Orleans s’havia negat tot el que materialment es pot tenir. Només li quedava allò immaterial: l’esperit de la gent, i allà això és el carnaval. Segur que els músics van cobrar poc, les disfresses eren justetes i el pressupost, migrat. Però si Nova Orleans renunciava al seu carnaval, l’últim orgull que arrela els ciutadans a la seva ciutat, ja no quedaven gaires motius perquè la gent no fes les maletes i deixés la ciutat enfonsar-se.

Tres quarts del mateix passa amb les festes de Sant Joan, Sant Pere i totes les festes majors que hi haurà al país. Amb una sabata i una espardenya part de la població va atrafegada amb els prepara us: negociant amb orquestres, discutint dissenys de carrers engalanats, assajant balls tradicionals, muntant barraques de festa major... Tot plegat és la societat civil que s’organitza per preparar unes festes que seran una vàlvula d’escapament i, de passada, formen unes xarxes ciutadanes que serveixen per fer del poble una cosa més que una agrupació d’immobles. És això o resignar-se a només mirar l’europeu de futbol per la tele, i tant és que visquem a Reus, Atenes o Quintanilla de Onésimo.

Pinyols

No t’agradava que la teva mare et furgués la boca amb el dit. Però de seguida que et treia el pinyol tornaves a badar el llavis. Que encara no sabessis treure els pinyols no et semblava cap impediment per no demanar amb desespero la teva quota d’infantesa cuitadana. 

Si aquet dijous els xiquets i xiquetes més grans portaven a l’espai que hi ha entre les mans i la boca aquet dolç berenar, a tu et semblava la pitjor de les injustícies no tenir la teva coca amb cireres, tot i que encara no haguessis après a escopir els pinyols. 

Necrofília il·lustre

A l’home i la dona actual li causen una barreja de sentiments les històries de les relíquies de sants. Fàstic quan saps que a Avinyó els peregrins besaven la llengua de Santa Chantal, passant per l’angúnia morbosa que provoca saber que Carles VI de França va fer esquarterar damunt de la taula on menjaven el cadàver del seu avantpassat Sant Lluís per a repar r-ne els trossos, o la conyeta que podem fer amb els tresors que guardava Frederic el Savi de Saxònia: bolquers de Jesús, palla del pessebre, llet de la Mare de Déu... Tot això ens ho explica Albert Toldrà al seu imprescindible llibre La carn.

Sempre he cregut que de l’Edat Mitjana només hem avançat tecnològicament, però que els humans d’ara i els de llavors con nuem sent molt semblants. El Quico Domènech ens retrata perfectament al seu article Necrofília del Punt Avui. Si feia uns dies l’estat del cos momificat del general Prim ha estat motiu de conversa, fa poc que han fet donació de la safata que va traslladar el cor de Fortuny. 

La medieval con nuïtat entre cos i ànima va donar lloc a un col·leccionisme de relíquies que no es va acabar en aquella època. Ara les reliquies no són de sants, sinó de fills il·lustres. En tot cas con nuem aferrant-nos a despulles materials quan el geni immaterial ha desaparegut. Som així, pels segles dels segles.

10 dies de Sant Pere, primera part, festes prèvies

Deu dies seguits de no parar de fer coses, de dormir poc i de menjar de qualsevol manera posen a molts al límit. Sant Pere és això. A les responsabilitats laborals i familiars, cauen noves fitxes ben complicades d’encaixar en aquest Tetris 

Són els dies que van entre l’arribada de l’estiu i la fugida per vacances de bona part de la població. Són dies d’acció i no de reflexió, d’aquí l’abandonament del bloc. Deu dies sembla que hagin estat deu mesos. La intensitat amb que vivim Sant Pere sumada a la tradicional onada de calor que arriba aquests dies fa que els ànims estiguin perpètuament exaltats.

Podríem dir que les festes van començar el primer dia de barraques, però de fet, la sor da va ser quinze dies abans amb la Fira del Vi que fa de sortida en fals a la traca festiva.

Bé d’ara endavant parlo dels que són i fan de reusencs, dels que aquests dies l’únic que han fet de diferent ha estat mirar partits de l’Eurocopa al bar i convertir els seus balcons en antigues portes d’estanc, no en parlaré, ja que segurament són pastats a qualsevol altre que visqui a Cartagena, Alcorcón o Quintanilla de Onesimo.

Barraques van ser les quatre primeres nits que van acabar amb les defenses de molts. Tot i que només m’hi vaig acostar en horari diürn, sembla que la cosa va anar bastant rodada, no s’ha parlat d’incidents remarcables, les re-captacions han estat bones. Només hi ha hagut molts comentaris per l’aparició d’una barraca que oferia ”begudes de la Festa Major” tot i que ja hi havia una barraca amb ”La beguda de la Festa Major”, tot plegat una mica di cil d’entendre des de fora, i més suspicàcies va despertar el fet que aparegués una foto de l’Alcalde servint begudes en aquesta nova barraca. Sigui com sigui el sol surt per a tothom igual, de manera que tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats, en els dos sentits. No se n’ha parlat gaire més. Si barraques hagués anat malament potser aquest tema hagués portat foc, però com que sembla que més o menys tothom marxa satisfet de barraques, aquesta haurà estat una història superada per la voràgine fes va i que es devia oblidar amb la ”cercavila de la decadència”. Aquesta improvisada i espontània cercavila, per si ningú no ho ha vist, és la desoladora tornada a casa dels joves que han apurat fins al darrer minut i el darrer glop de barraques i de la Revetlla de Sant Joan i que de tort, a gatos-mèus o com poden tornen a casa a dormir la mona. Que ningú s’exal ni es preocupi per la situació: normalment es cosa de l’edat. Els que fa cinc anys protagonitzàvem això ara coincidim amb aquesta cercavila perquè anem a fer un tomb amb bicicleta pel defora o perquè necessiten el nostre cotxe o remolc per a desmuntar la barraca. Llei de vida.

Després d’aquest moment, de quatre intenses nits de festa, música, foc de diables i bèsties comença oficialment la Festa Major amb el pregó, la primera Tronada i la cercavila del Masclet però això ja serà un altre capítol.

La decadència de les tradicions, anys 20 i 30

Remenant papers sobre alguns elements populars i tradicionals, he llegit alguns testimonis que cer fiquen la defunció de moltes tradicions seculars. Moltes pràctiques que a finals del segle XIX eren absolutament vigents, en vint anys van ser extremunciades, no per cap imposició ni prohibició expressa, sinó fonamentalment pel canvi de modes i gustos dels mateixos ciutadans

Trobem informació del final d’aquestes pràctiques en escriptors que les enyoren, i que lamenten que els seus conciutadans les hagin oblidades. Per tant, aquests escriptors encara les havien viscut i havien vist com inexorablement eren arraconades.

Sembla ser que la modernitat del anys vint era oposada a les tradicions seculars, potser encara no s’entenia la juxtaposició de modernitat i tradició tan foixiana de ”m’exalta el nou, i m’enamora el vell”. És simptomàtic que al mateix diari de Reus on es donen per mortes les tradicions populars, pàgines més endavant, es presenti el projecte del parc d’esports del Reus Deportiu.

Un exemple és el de 1923, quan Pere Cavallé ens deia que:

“La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforís c de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celes Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició”

(P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).

El dia de Sant Pere de 1930 el Diario de Reus obria amb un article signat pel Dr. Antoni Porta Pallissé que, tot i no ser molt gran, comptava llavors amb 53 anys, ja diu que aquelles festes no tenien gaire a veure amb les que havia conegut:

”La Diada de Sant Pere, qui l’ha vista i qui la veu! D’aquella Tronada que, al torn del mig dia de la vigília de la Festa Major, ens feia, més que corrent, deixar el martiri de l’estudi, ja ni se’n parla; d’aquella altra que, en apuntar el sol, ens despertava del nostre son d’infants i ens recordava que la festa era arribada, tampoc; del clàssic bou i arròs, ningú vol saber-ne res, i no pas perquè sigui menjar de mal pair, ni tampoc perquè estigui renyit amb l’abara ment de les subsistències; i d’aquella festa solemnial, plena de llum, de moviment i d’alegria popular, que en déiem les completes, amb els macers de l’Ajuntament de gran gala, amb els regidors tots mudats amb copalta i espasí, i amb la parella de gegants grans, ballant, majestuosos, el xo s de reglament, ja quasi bé no se’n canta gall ni gallina”.

Doncs ara ja tornen a cantar gall i gallina.