Tardor teatral

Quan s’acaben les passejades estiuenques pel costat de l’aigua els reusencs necessitem algun estímul per suportar el llarg període hivernal, sobretot després del canvi d’hora. La llum dels escenaris ens compensa la manca de llum al carrer. El festival de teatre gestual COS és un bona manera de començar la temporada, un festival que sempre és ple de petites joies i que alhora sap connectar amb el públic amb espectacles de carrer per a tots els públics. És una llàstima que en les nostres programacions haguem d’esperar un any sencer per veure aquest tipus de teatre. Per Tot Sants, a manca de Don Cuan Tenorio, tenim les visites teatralitzades al Cementiri General de Reus que, enguany que no ha plogut, han desbordat les previsions i s’han hagut d’ampliar a un dia més, precisament l’any que la dramatúrgia canviava i es feia una especial incidència en la restauració del Mausoleu del General Prim. A banda de les programacions del Fortuny i del Bartrina, tenim altres propostes interessants, com la primera edició d’un festival de teatre musical al Bràvium a mig novembre, i sobretot, la consolidació del Festival Quarts de Teatre a La Palma. Aquest nou format de teatre et permet gaudir de quatre que duren un quart d’hora, i en les quals només hi poden assistir  una vintena de persones. Aquesta vegada les quatre peces tenien una gran qualitat: Casa con verja és una sàtira de l’art contemporani interpretada per Marta Romero i Miquel Borda. Que algú apagui el llum, una peça ben resolta però una mica recurrent sobre el Trastorn Obsessivocompulsiu. Reset és una obra de microteatre de manual, un guió tensat i que dóna voltes enganyant a l’espectador, i unes interpretacions excel·lents de Bernat Cot i sobretot d’una fantàstica Marta Cuyàs. Finalment els reusencs Acara-perro, derivats de La Gata Borda, van fer una esbojarradíssima Urgències Històriques, amb text i direcció de Santi Monreal i la dinàmica, però també matisada, interpretació d’Adrià Díaz i Pau Ferran.

En definitiva, teatre per a tots els gustos, o sigui, que qui no va al teatre és perquè no vol o perquè no pleguen res de la pel·lícula, igual que al referèndum.

Publicat el novembre de 2014 a la NW