El Ball del Naixement de Jesús a Betlem

Dimarts vaig poder escapar-me a veure el Ball del Naixement de Jesús a Betlem, un ball parlat que va ser recuperat l'any passat, i que enguany n'he refet el text per tal que adaptés l'estructura pròpia dels balls parlats. L'any passat va ser l'Orfeó i enguany els Arrelats que han aixecat el ball. 

Escriure de cap i nou un ball parlat del qual no se'n té el text ni una descripció és agosarat, però cal arriscar-se. Joan Amades ens explica que aquest ball va ser representat a finals del segle XIX pels carrers de Reus i ens en deixa la partitura i un gravat, i poca cosa més. Per poder reconstruir-lo he hagut d'anar a veure quin tipus de teatre nadalenc es feia llavors. En aquell temps hi havia un text popularíssim, antecedent dels Pastorets, que es deia Los Pastorcillos en Belén, ó sea el nacimiento de Jesucristo. Aquests van ser els primers Pastorets publicats, el 1844 a Igualada, i no devien diferir gaire dels Pastorcillos en Belén que es van representar el 5 d'octubre del 1878 al teatre Principal de Reus, o el que el 1897 i posteriors es feia al Col·legi dels Pares de la Sagrada Família. A finals del segle XIX tenim una certa promiscuïtat entre el teatre de carrer i el de sala, de manera que un espectacle de sala podria reproduir-se al carrer, i a l'inrevés. 

Basant-me en aquest antecedents, i en els popularíssims Pastorets de Folch i Torres vaig muntar l'estructura d'aquest Ball del Naixement. El ball té cinc actes, o sigui, pensat per a representar-se en cinc espais o places, i està escrit completament en heptasíl·labs i en vers. Els personatges del poble rimen els versos parells, mentre que els personatges celestials (arcàngels, Josep, Maria,...) rimen parell i imparells, en ABBA i en menor mesura ABAB. En total el ball té aproximadament uns 320 versos i inclou dues cançons cantades: La primera és un fragment del Cant de la Sibil·la que anuncia l'arribada del Salvador, estem acostumats a tenir notícies d'aquest cant com a part de la Missa del Gall d'algunes ciutat, però segons una Consueta mallorquina del segle XVI (Manuscrit Llabrés) trobem aquesta integrada dins les representacions del naixement de Jesús. El Concili de Trento i següents prohibicions expulsarien aquestes representacions al carrer, mentre que en alguns casos el Cant es va poder conservar a les esglésies. L'altra cançó és el conegut Petit vailet, més conegut com Xarrampins, en les corrandes de la cançó s'hi inclouen temes d'actualitat. Aquí bec directament dels Pastorets de Folch i Torres que cada edició -el text així ho indica- estrenen unes cobles que ironitzen sobre el que ha passat durant l'any.

És estrany escriure un text i mesos després veure'l representat. Un s'imagina les coses d'una manera i qui ho llegeix i interpreta ho fa d'una altra. De fet quan un posa en circulació un text deixa de ser teu i per tant tothom pot fer-ne l'ús que li convingui. No es pot pretendre publicar i després agafar-te-la amb paper de fumar.

I tot plegat per què? A vegades quan fas una feina així t'ho preguntes. Quin sentit té muntar una peça del XIX en ple XXI, per molt actualitzada que estigui? La resposta me la van donar, sense dir-me res, una família sud-americana que va seguir amb atenció el ball. Si aquesta ha de ser una eina perquè algunes de les noves comunitats del nostre país trobin punts en comú amb la nostra cultura, doncs ja paga la pena l'esforç.

Deixem-nos de teories, el teatre funciona en escena i no en congressos i dissertacions que no duen enlloc. Us recomano que si us interessa hi aneu. Tornen a sortir el 29 de desembre i el 4 de gener. 

Llàstima que al portal de Jesús el brogit dels cotxes i dels passavolants no deixi sentir res del que diuen. No passa res, l'any que ve ja trobaran espais més indicats, tranquils i silenciosos. I de passada, també ens donaran els horaris detallats dels espais. Roma no es va fer en un dia, ni les tradicions tampoc.

2017: 425 anys de l'Aparició

Les definicions de Tradició ens diuen que és: «Acció de lliurar, entregar» i «Transmissió oral de pares a fills, de fets històrics, creences, doctrines, etc». Per tant tradició és un acte de comunicació entre generacions d’unes vivències. Reflexionant sobre les Solemnitats, la comissió de Protocol ens hem adonat que són unes festes que són poc conegudes per la població, i el motiu és que són molt allunyades en el temps, de manera que les vivència d’aquestes festes queda esborrada per l’oblit i quan toquen, cal explicar-les a la majoria de la població de bell nou. Com sabem, actualment lesSolemnitats són els centenaris de l’Aparició i cada vint-i-cinc anys de la Coronació. Això fa que una persona visqui plenament només -i amb sort- un parell o tres de Solemnitats a la vida, una quantitat insuficient per a poder transmetre-ho a les generacions posteriors.

Les darreres Solemnitats han estat. 1892, 1904, 1918, 1923, 1929, 1954, 1979, 1992 i 2004. La propera tocaria d’aquí tretze anys, el 2029. Val a dir que no sempre les Solemnitats havien estat tan allunyades en el temps, en el passat , cada cop que la vila reusenca es trobava davant un perill o en una situació greu de necessitat col·lectiva –epidèmies, guerres i, sobretot, sequera–, Reus acudia a la Mare de Déu de la Misericòrdia per tal de demanar l’ajut diví. Es portava la imatge a la prioral de Sant Pere per tal de fer pregàries. Quan s’havia obtingut la gràcia demanada, la imatge era retornada al seu santuari amb grans demostracions festives, en què participaven tots els estaments socials i econòmics de la ciutat.

Sense fer una llista exhaustiva , trobem que cada pocs anys el poble anava a buscar a la Verge per a portar-la a la Prioral: 1602, 1603, 1610, 1623, 1630, 1638, 1640, 1650, 1652, 1657, 1678, 1681, 1684, 1687, 1688, 1691, 1720, 1738, 1748, 1750, 1753, 1756, 1770, 1771, 1774, 1780, 1783, 1788, 1792, 1809-1816, 1821, 1834-1845, 1850, 1854, 1856, 1859, 1863, 1868, 1878 i 1885. Veiem doncs que les visites de la MD de la Misericòrdia al centre la ciutat eren molt més sovintejades que en l’actualitat. Les necessitats de subsistència de la població provocaven aquests actes de fe i devoció. Actualment les maneres d’afrontar el problemes col·lectius han canviat, però les necessitats de refermar la devoció i la fe per uns, i de reforçar el sentiment de pertanyença i d’identitat ciutadana per tots, continuen intactes. És per aquest motiu que pensem que cal reforçar les Solemnitats com a festa singular i excepcional –en la mesura justa- de la ciutat de Reus. 

Donat que és poc previsible que hi hagi Solemnitats per casos excepcionals en una societat molt plural, establir una regularitat en les festes seria més assumible per a tothom. Això es concretaria en celebrar com fins ara els vint-i-cinquè aniversari de la Coronació i sumar-hi el ara els vint-i-cinquè aniversari de l’Aparició, enlloc de celebrar els centenaris com fins ara. Això ens dóna: 

ANY	2004	2017	2029	2042	2054
MOTIU	100 Coronació	425 Aparició	125 Coronació	450 Aparició	150 Coronació
Període		13 anys	12 anys	13 anys	12 anys

Amb aquesta proposta tindríem Solemnitats cada 12 i cada 13 anys. 

Per contra, el calendari que tenim previst per ara és:

ANY	2004	2029	2054	2079	2092
MOTIU	100 Coronació	125 Coronació	150 Coronació	175 Coronació	500 Aparició
Període		25 anys	25 anys	25 anys	13anys

Aquesta cadència de 12 i 13 anys de diferència entre celebracions ens acostaria al model d’altres festes marianes molt sentides per poblacions com les Decennals de Valls, el Sexenni de Morella o les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona o la Ràpita. 

2017, LA PROPERA?

Si aquesta proposta es veiés amb bon ulls, amb Ulls d’amor, la propera Solemnitat seria el 2017, el 425è aniversari de l’Aparició. Sense tenir-hi res a veure, però com a feliç coincidència, aquest serà l’any que Reus és al Capital de la Cultura Catalana, l’any que el país tindrà posada la mirada en Reus, i podrà admirar el nostre ric patrimoni relacionat amb la Mare de Déu de Misericòrdia. Aquest coincidència amb un acte extraordinari també va tenir lloc el 1992 amb les Olimpíades, i els dos actes diferenciats no només no es van destorbar, sinó que es van reforçar mútuament.

Els jocs dels campanars

Joan Sales a Incerta glòria ens parla d’una mòmia desenterrada que es troba en un convent saquejat pels anarquistes. Dreta, aguantada en una paret, té una ganyota com de murri. Talment els Jocs del Mediterrani, dels quals ja no se’n pot fer sang, estan apergaminats, buits, i amb un somriure burleta que ens recorda la nostra pròpia estupidesa. Sí, la nostra pròpia, perquè el fracàs absolut de Tarragona també és el fracàs de Reus, Valls, Cambrils, etc. Un fracàs que es suma a tots els altres que pengen del pecat original de les batalles de campanar. No ens sabem entendre, i així qualsevol ens fa sopes al cap. Sent la segona regió del país, només arribem a ser la primera riota.

Fins ara el debats territorials s’han encarat amb la mateixa seriositat que els partits de futbol de pati d’escola: «primer A, guanyarà» contra «primer B, ho fa molt bé». Aquesta ha estat la dialèctica, i el poble seguint la corrent, perquè vés a explicar-li al poble segons quines complicacions. I així ens ha anat.

Malgrat tot, per demografia i no per mèrits, aviat arribarà al plat de les cireres la generació que ja hem viscut d’una altra manera el territori. Gràcies a la dispersió de la URV molts hem estudiat en una ciutat veïna, i la mobilitat laboral, emocional o festiva ens ha empès a agafar el cotxe molt sovint per recórrer les matxucades carreteres del Camp. El canvi s’ha d’imposar, tot i que històricament sempre haguem triat les opcions errònies.

Uns Jocs del Mediterrani del Camp, una Capitalitat de la Cultura Catalana triangular Reus-Tarragona-Valls, una estació de l’AVE ben situada, un transport interurbà còmode, una mínima ordenació dels polígons industrials... Poden ser propostes que semblin absurdes en fred, per a alguns fins i tot urticants, però d’una vegada per totes ens cal una sola veu al territori. Si cal dins dels despatxos que arreglin les diferències com El Club de la Lluita, però que s’acabin ja les batalles de campanar, les polítiques locals de vol gallinaci, i les mòmies desenterrades que ens recorden les nostres pròpies misèries.  

Dona no reeducable

Com en els vells temps, una de les joies del Teatre Lliure arriba al Bartrina. Som les cares de sempre, una mica més vells, una mica més savis. També hi ha cares joves que no coneixem, el verí del teatre encara genera nous brots d’afectats. Curiosament la gran majoria de càrrecs electes de la Casa Gran estan vacunats d’aquest mal. És estrany que la sala del carrer Major no està plena. Si el llorejat Lluís Pasqual no omple, qui podrà fer-ho? Simptomàticament el teatre no ha estat considerat un dels “7 tresors del Patrimoni Cultural de Reus”, tampoc la poesia de Ferrater, així estan els coses. Malgrat tot, les matinals infantils del Teatre Bràvium omplen, Santa Llúcia programa regularment, i al Teatre Bartrina venen meravelles com aquesta Dona no reeducable.

La interpretació que fa la Míriam Iscla és excelsa. Qui ho havia de dir quan feia papers humorístics, i secundaris, amb les T de teatre que a la seva maduresa ascendiria a la glòria  escènica. Les coses no es fan soles, l’Iscla és molt bona, i la fa pujar l’escaló definitiu la direcció del Lluís Pasqual. Res no hi sobra, res no hi manca. La Míriam Iscla mai no havia estat sant de la meva devoció, però el Pasqual li ha tret tots aquells vicis d’actor que m’enutjaven, no hi ha ni una sola vocal sanglotada, i l’emoció és continguda i dosificada de manera corprenedora. Dona no reeducable és un monòleg de setanta minuts de cops de puny a l’espectador. El ring és dalt de l’escenari, però el públic a platea és l’sparring d’aquests campions, i rep una bona estovada. Amb el text duríssim d’Stefano Massini seria fàcil clavar un KO al públic als pocs minuts, però la intel·ligent posada en escena fa que els cops es vagin espaiant el temps just perquè agafem aire i no ens desplomem i desconnectem de l’acció escènica.

Un professor d’universitat, un dels pocs dies que va venir a classe, ens va explicar que en tota crítica es comença per explicar l’argument de l’obra. Jo ho he deixat pel final: Txetxènia.

Publicat a al NW de desembde 2016

L'avar

Servidor no va anar al COS, em va fer mandra. Aquella mandra inabastable que fan les coses que no et ve de gust fer, o pitjor, que ja t'han deixat de venir de gust. Que el festival COS, l'activitat cultural més estimulant de la ciutat,  es convertís en un poti-poti de teatre gestual i dansa, em va fer sentir com quan erapetiti jugant a l'Oca queia a la casella de la calavera, precisament això queia pels volts de Tots Sants. M'encanta la dansa, a casa tinc petites hooligans d'aquest art, i crec que és fantàstic que estigui ales programacions estables dels teatres, i no desplaçant al teatre gestual o a la Comèdia de l'Art dels pocs reductes que tenien.  

Exercida la meva mandrosa reivindicació, vaig anar sobre segur a rescabalar el meu amor pel teatre. L'Avar de Moliere, protagonitzada per Joan Pera m'oferia dues hores de plaer sense compromís, luxúria escènica i localitats exhaurides. Vinga xaval, que només es viu una vegada! No eren promeses fàtues, el muntatge no decep, per cert... Per què costa tant veure espectacles així? Tan petits som? En fi, sembla que només la productora Focus i Joan Pera poden mantenir la grandesa del teatre: escenografia, vestuaris, repartiment... Val a dir que el Pera no ha arribat on és només amb talent, llest com una fura, es sap sempre rodejar d'elencs magnífics que li donen la rèplica exacta al moment just. Les estrelles que recordem del firmament estan en constel·lacions ben brillants.  Llàstima que l'Elena Tarrats no hagués estat indisposada el dia de la funció a Reus, si no el bolo hagués estat rodó.  Però l'Avar d'aquest 2016 només haurà servit per repassar el clàssic, cap proposta, cap interpretació actual, ni una candorosa moralina. S'ha representat de manera excel·lent el text de Moliere, i prou. Buscant-hi la part positiva: encara podem fer muntatges grans en català. Anem a petar al resistencialisme, que trist.

Publicat a la NW de novembre de 2016

Conte de tardor

Quin fred tan atroç! Cau la fosca, la nit estava arribant. És la nit que ja no hi remor pels carrers. Enmig del fred i la foscor, una pobre anciana estava sola a casa. La senyora caminava, doncs, a paupons, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes espelmes i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: durant tot el cap de setmana havia estat el Ganxet Pintxo, els carrers bullien d’animació mentre ella estava al seu pis de sota teulada sola, amb fred i a les fosques. Era una molt mala temporada: la companyia elèctrica li havia tallat el subministrament al començar l’hivern per manca de pagament d’uns rebuts que gairebé només eren els mínims que imposa l’empresa. Només les espelmes li permetien veure-s’hi per a poder fer les quatre feines de la casa.

Es sentia sola, tenia molt de fred i un aspecte miserable. Pobre anciana! Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels restaurants aquesta nit ja no se sentia per tot arreu. Era diumenge. Es va asseure al llit, i es va arraulir amb les flassades. El fred s'apoderava d'ella i li entumia els membres; sota la teulada, el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb draps vells. 

Les seves mans arruades estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb una espelma! Va treure'n una. Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta. Quina llum tan bonica! Creia l’anciana que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé! Va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava el seu estimat amb un aspecte sublim i radiant. Va agafar l’anciana per sota el braç i els dos es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa, ni foscor.

Quan va arribar el nou dia el Sistema d'Emergències Mèdiques va presentar-se a la casa i ja no hi van poder fer res. Morta, morta de fred i de foscor en ple segle XXI! El sol va il·luminar el carrer i el pis de sota la teulada, una espelma de les quals havia cremat completament.

Una cultura amagada sota el taulell

En un poble rural del Principat, en una terrassa amb vistes a un de tants paisatges reivindicats i manifestats per tal que no sigui devorat per progrés d’uns pocs, si t’hi quedes a sopar per vi t’etziben un Rioja, i per licoret t’escupen al got un Pacharan. La desolació és màxima. Faig bestiejar al cambrer buscant una ratafia, que es foti, sé que no en tenen, mai no en tenen. El país no ens l’hem cregut mai. Al nostre país, i quan dic país parlo sobretot del Camp, és redundant dir que havíem fet una indústria exportadora de l’aiguardent, i que ens l’hem deixada prendre i ara no en queda res de res. Segur? 

Certament que els caps de setmana a les discoteques tot quisqui s’engoleix infectes licors que cal barrejar amb begudes ensucrades per poder-los tirar avall. Beure com a mitjà, i no com a finalitat. Ni als paquis, ni a les gasolineres, ni als súpers no hi ha ni rastre de producció nacional. Estem acabats licorerament parlant. Sí? A la manca d’interès pels propis destil·lats que vam patir durant el franquisme, el règim del 78 amb Felipe González i la seva patuleia al capdavant ens van clavar una legislació tributària sobre els destil·lats que si no eres uns d’aquestes gran marques ja podies plegar. Costos fixes per igual, tant hi fa si ets petit o gran. Socialisme i igualtat en diuen.

Això va exterminar gairebé del tot la indústria de l’alcohol. Del tot? Doncs no. Hi ha tres o quatre cases de ratafia al nord, que han aconseguit el miracle de sobreviure i sembla que ara comencen a vendre ampolles per milers. Tenim el fenomen del licor d’Arròs de l’Ebre, que només és el brot que surt d’unes fondes arrels. Al Camp hi ha vida sota les pedres. Però cal aixecar-les, perquè els productes no els trobarem si no els busquem. A Figuerola destil·len sota la marca Elvi i han fet coses prou interessants. Un parell de tallerets fan licors de forma legal a Valls i l’Aleixar. Cada octubre podem anar a Prat de Comte a fer tastos a la Fira de l’Aiguardent. 

Però sobretot continua havent-hi vida encara més endins: destil·ladors artesanals (per no dir il·legals) a gairebé poble i ciutat. Per no donar pistes diré que en algun lloc proper a Cardó fan una ratafia prou acceptable, que en un poble de la plana del Baix Camp una família no ha deixat mai de fer aiguardent; que en un magatzem de trastos d’una de les capitals, a la rebotiga s’hi destil·len i elaboren uns aiguardents i uns licors d’herbes deliciosos; a les muntanyes de Prades hi fan un licor de farigola bastant bo, i vora la serra de Cavalls hi ha un gurú de la destil·lació que tothom que hi tingui un mínim interès ha de visitar. Per cert, no en conec cap d’aquests, senyor agent.

En definitiva, que si poséssim la lupa podríem trobar més d’un i més de dos terrats on hi ha licors macerant quaranta dies a sol i serena. La cultura costa més d’arrencar que una paparra, o costa més de marxar que una ressaca de licor de garrafa. Ja veurem si aquest país nou tan meravellós que està venint tindrà la sensibilitat d’alliberar les restriccions de la seva pròpia cultura. Sóc realista: amb els anys que hem perdut, el propi desinterès, i la matusseria que amaguem amb l’estètica, mai no arribarem a segons quins nivells. Malgrat això, amb ben poc es poden superar la majoria de marques comercials que corren pel món. Almenys quan en un bar acabessin el Jägermeister, podrien encolomar als jovent la ratafia de la casa i ni ho notarien. 

Dansa d'agost

“Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals”. Aquests versos d’Ovidi Montllor sorgeixen de la mateixa matriu que va fer servir Brian Friel per la seva opera prima Dansa d’agost. L’endreça dels records d’infantesa, la seva descodificació i interpretació són la matèria prima d’un text molt ben travat. Un xiquet veu com la seva mare i els seves tietes s’esbaconen, ploren i després ballen juntes cridant i rient. El desdoblament entre el xiquet-personatge i l’adult-narrador serveix a Friel per explicar la vida de les dones en un poble de la Irlanda rural de la primera meitat de segle XX. El codis de conducta, els marges de la religió, el buit social, les aparences, l’explotació laboral, la irresponsabilitat, etcètera, són moltes d’aquelles coses que no es diuen i que no s’entenen fins que el món no t’ha rebregat unes quantes vegades. Contra això, la dignitat, l’alegria de saber-te viu, i la conservació de salvatges festes paganes com aquesta dansa d’agost per la festa del Déu Lugh; donen alenades d’aire abans de la darrera capbussada dins d’una societat opressiva i especialment cruel amb les dones pobres i soles.

El text dóna per molt, fins i tot Hollywood l’ha portat a les pantalles. Si La Perla 29, que sembla que sigui la productora amb més empenta comercial del panorama teatral, representava aquest text, es podia pensar que seria una de les joies de la temporada. Doncs és un bon muntatge, i prou. De vegades confies que un bon text amb bons actors t’hauria d’emocionar... Però l’emoció no arriba. Vas a mirar què falla, i no falla especialment res. Tot està cuidat, l’escenografia és meravellosa, les interpretacions correctes, la direcció no està fora de lloc... Molts diuen que el teatre és màgic i que la màgia apareix quan menys te l’esperes i en canvi, quan ho tens tot a lloc no fa acte de presència. Deu ser això, si no el teatre serien matemàtiques, i ningú no ompliria les sales per a veure equacions, integrals i arrels quadrades.

Ens conservi la vista

TV3 l’encertava triant Guillem Albà per a presentar la gala Catalunya aixeca el teló. En aquest espectacle, per disgust d’alguns, es va deixar d’anomenar segons quins muntatges i segons quines sales, i es va reivindicar el plaer únic que és anar al teatre, i no va ser una anècdota que també es recordés que fora de Barcelona també hi ha teatres, molts teatres.

Va bé recordar-ho, sobretot ara que sembla que costa tant que arribin les gires dels caps de cartell. Malgrat la dificultat, hi ha persones que creuen en el teatre, i que amb la única força del seu treball ens proposen constantment activitats teatrals. La Sala Santa Llúcia és una d’aquestes entitats que no s’atura malgrat les dificultats. Malgrat tenir una història de 600 anys, i a vegades el pes de la tradició et pot aplanar, aquesta tardor ens proposen una fresca programació de teatre alternatiu. La Sala Santa Llúcia es situa amb un pes específic propi dins l’agenda teatral de la ciutat amb set produccions i un curs sobre Shakespeare. Ells ens aixequen el teló per veure La butaca, El papa no hi toca, El florido pensil, El sueño de la bestia, Dos familias, Parelles imperfectes i el monòleg de Víctor Alexandre Abans que pugi el teló. Bona part d’aquestes companyies, per dir-ho clar, no són punteres, però sí que són prou experimentades i tenen un bagatge prou llarg com per merèixer la pena que el públic reusenc els doni una oportunitat. Cert és que cap d’aquests espectacles sortirà mai per TV3, aquests ni gairebé cap altre, perquè a banda d’aquesta gala Catalunya aixeca el teló, poc teatre podem trobar a les nostres televisions  públiques. Quan parlo de teatre em refereixo al noble art que vam aprendre dels grecs clàssics, no pas a la els patètics estira-i-arronsa que fan els que diuen que són els nostres representants, o fins i tot, els nostres esportistes, i dels quals n’acabem sabent més misèries de les que tocaria.

Paga la pena doncs guardar-se la vista per unes quantes de les propostes que ens fa Santa Llúcia, i apagar, encara que sigui per unes hores, l’incessant xerrameca mediàtica  que amb un embolcall lluent sempre ens diu el mateix.

Ciutat sense flautista

Es va posar al llit però no podia dormir. Les podia sentir. No les veia, però sabia que hi eren. Havia pres totes les precaucions però sabia que hi eren. Havia deixat la cuina neta com una patena. Havia abocat lleixiu pels desaigües. Havia ruixat amb un pudent esprai el llindar de la porta del carrer i del pis. Amb el mateix esprai havia gasejat a sota de la nevera, del rentaplats, dels faldons dels mobles de la cuina i dels racons del lavabo. Havia canviat les trampes que ja tenien massa dies. Havia escombrat i fregat el terra. S’havia rentat bé les mans i havia procedit al ritual d’allitament nocturn.

Ja feia mesos que la llogatera dels baixos de la casa li havia tornat les claus. Ni una rebaixa del lloguer havia servit per a retenir-la. No ho aguantava més. No havia estat l’única del carrer ni del barri. Els bars, fleques i botigues de comestibles havien començat a abaixar persianes. Després van venir les altres botigues. Els clients defugien els baixos comercials. Tothom ho sabia. Potser les veien o no, però també sabien que hi eren. Els veïns de la casa del costat feia dues setmanes que s’havien traslladat de ciutat. Els de davant havien agafat un cinquè pis en un barri dels afores, i el pis l’havien llogat per quatre xavos a uns joves operaris d’un país indeterminat de l’Est d’Europa que no eren mai a casa.

L’estiu passat van decidir defugir el problema i anar tot l’estiu al mas. Van deixar la casa tancada i barrada. El resultat va ser que el primer dia que van ser a casa, algú va tancar una porta corredissa i a l’espai de la motllura hi havien fet niu. N’hi havia dotzenes, centenars... Unes damunt de les altres, movent repulsivament antenes, potes i ales. Es va aixecar del llit i va anar a l’habitació dels seus fills. No volia acotxar-los pas amb la calor que feia. També dormien amb els balcons tancats per precaució. S’acostà al llit i ho notà. Amb tant de temps d’empaitar-les amb una escombra o una sabata ja sabia com era el frec de les potes damunt de la roba. Va obrir al llum i va veure al coixí on dormia el seu fill una panerola marró, enorme, amb unes antenes erectes que l’apuntaven desafiant.

L’endemà van fer maletes. Ja s’ho arreglarien. Demanarien un trasllat a la feina, o farien una quilometrada cada dia o plegarien. Viure així no pagava la pena. Algun dia quedarien amb la immobiliària per mirar de vendre el pis o llogar-lo, però sabien que el preu seria miserable. A la ciutat tothom patia el mateix problema. Baixos comercials i els primers pisos s’havien anat desocupant de tot arreu i això provocava una caiguda de preus dels habitatges de la ciutat. L’èxode cap a altres ciutats o comarques havia començat. Centenars d’anys de vida d’una ciutat s’apagaven. El motiu era tan simple com que els seus ciutadans no podien llevar-se per la nit sense trobar-se una repugnant panerola, un animal sortit de les clavegueres, passejant-se per les seves possessions més íntimes i estimades.fx

Orenetes

Parlar de teatre a aquestes alçades de la temporada és difícil. Els darrer mes i mig els teatres han estat treballant a destall, però per a finals de cursos d’acadèmies de dansa o de teatre, lliuraments d’orles als estudiants que acaben, i un llarg etcètera d’activitats necessàries, però poc avaluables pel crític local. Si a això hi sumem l’aturada de la quotidianitat que representa la llarga Festa Major reusenca, doncs podem afirmar que la temporada teatral a la ciutat fa el primer mutis amb el Trapezi, i que després ja només surten alguns bisos. En espera de les properes programacions, només el Fortuny ens ha avançat la seva, i hi torna a predominar la música, tot i que en destaca el magnífic text Dansa d’agost de Brian Friel, i que sumat a la garantia de què els qui ho munten són la Perla 29, doncs podem dir que serà una de les cites ineludibles de la propera tardor.

Enguany sembla que el festival d’estiu, o Estiu a la fresca com va ser anomenat, no existirà, o no se’n sap res de moment. Res a veure amb aquelles primeres figures que vam tenir a les èpoques socialistes. Un es posa a dubtar de si la normalitat era aquell esplendor, o aquesta estretor. Entre poc i massa la mesura passa, si em permeteu que resolgui a cop de cultura popular.

No s’espera cap actuació a l’estiu, ni res destacat. Suposem que l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus es deu estar rearmant per fer-la molt sonada de cara a la propera Capital de la Cultura Catalana de 2017. Mentrestant, o anem a fer un passeig i un mantecau a Cambrils, o anem al poble -si és es que en tenim- proveïts amb la novel·la més gruixuda que tenim pendent, o ens asseiem en una de les moltes terrasses que ara tenim a la ciutat, a veure un dels millors espectacles gratuïts de la temporada, que és el vol de les orenetes al vespre. Qui no es conforma és perquè no vol, o perquè no pot.

Publicat el juliol de 2016 a la nw

El nostre sant és el millor

Cel enteranyinat, rajos de sol que d'esquitllèbit finten núvols i les altes cases del carrer estret de l'Hospital. En clarobscur, un núvol d'encens unta l'ambient. Les veus del cor de cantors fan d'aleteig de la pluja de pètals de rosa que llencen dues devotes des d'un balcó. El tàlem amb la custòdia del Corpus apareix darrere d'aquesta cortina de fum olorós, veus celestials i pluja acolorida. Creguis o no, caus rendit a l'escena.

Canvieu l'hòstia santa pel bust de Sant Pere, el braç de Santa Tecla o el sant que pertoqui. El moll de l'os de la festa és això, i la festa és l'esquelet de tota col·lectivitat. Aquests moments singulars els podem interpretar des de la vessant mística, identitària, tradicional o la que vulgueu. No deixa de ser que els carrers són presos pel Patró, l'ídol, el Sobirà, o la Sobirania del poble entremig de l'alegria de tots. Això diferencia les festes majors d'uns carnavals, els quals sempre són una font de baralles perquè no tenen un moment de comunió col·lectiva com aquest.

La Patum de Berga, i recentment les falles dels Pirineus, i les festes de l'ós a la Catalunya Nord han estat àmpliament reconegudes i han entrat en un terreny fangós. La crida turística d'una festa fantàstica la posa en perill precisament per la massificació turística, que omple calaixos, però que ens obre la qüestió: Per qui fem la festa? Per naltros o pels de fora? A tothom li agrada que els forasters li diguin que és el més guapo, però si ja hem aconseguit tenir l'autoestima al lloc que correspon –i en localisme al Camp no ens guanya ningú- ens cal l'aprovació dels de fora per a sentir-nos realitzats? Els turistes ja tenen Port Aventura.

Les plomes fan el moixó. Hi ha festes amb molt de plomall i d'altres més discretes. Com més plomes més bonic és el moixó, vinguin balls, cercaviles, focs i el que faci falta. Sota de tot hi ha els músculs i els tendons del moixó. Totes les festes, per humils que siguin tenen al Sant que surt de l'església i que representa a tota la col·lectivitat. N'hi ha que els molesta que el Sant surti de l'església, això als dos extrems. En canvi, la gran majoria, poc religiosa, menys practicant i gens iconoclasta, ja ens agrada que surti el Sant, tot i que a vegades tenim dubtes de què representa a hores d'ara. Doncs no cal donar-hi gaires tombs. Que visca el Sant, sigui quin sigui, perquè és el nostre, perquè el Sant som naltros i, com deia la Trinca: «Alegria, el nostre Sant és el millor».

Gascons

Als segles XVI i XVII milers d’immigrants gascons, ara en diríem occitans o francesos, van repoblar bona part d’una Catalunya que estava mig buida per guerres i pestes. S’han fet llistats de cognoms d’origen gascó, i sorprenen perquè tots són molt comuns i familiars. Ara bé, mirant fogatges anteriors a aquesta immigració massiva trobem que aquests cognoms ja existien al país. Què va passar? Els gascons van adaptar els seus noms i cognoms als del país fins a confondre-s’hi. Els gascons van decidir no ser-ho. La identitat, aquest és tema de Ser-ho o no, l’obra que Josep Maria Flotats va presentar al Fortuny la darrera nit de maig. Si l’entradeta dels gascons pot semblar absurda, no ho eren menys les converses entre els dos personatges que es trobaven en una escala. Com un Tot esperant Godot contemporani, els dos protagonistes anaven i venien sense solta i quan es trobaven creuaven llances dialèctiques sobre la identitat, en aquest cas jueva, del personatge que interpretava Flotats.

Flotats i Arnau Puig, aquest tornava prou bé les pilotes del mestre, ens van conduir a una llarga reflexió sobre “Ser-ho o no”: acceptar una identitat per tenir una forma de veure el món i viure la vida, tot acceptant les absurditats que pressuposa una identitat, o bé desentendre’s de tot, i per passiva agafar la identitat de la massa. Tot plegat ens ho presentaven amb uns tocs d’humor àcid i absurd, si no, no s’hauria aguantat.

Però Flotats és un mestre, i com a tal sap que el públic no deix de ser un nen que li agrada que sempre li expliquin el mateix conte. Se’n guarda prou de repetir-se, però sí que ens dóna allò que volem i esperem. La primer part era una pugna dialèctica àgil i intel·ligent, talment com va fer a Per un sí o per un no amb Juanjo Puigcorbé, i la segona part un llarg monòleg preparat per al lluïment com va ser l’adaptació dels textos de Josep Pla a Ara que els ametllers ja estan batuts.

Tots encantats, com si tornant a veure Flotats haguéssim pogut retenir la vida als anys 80, com si la seva cadència verbal ens fes immortals fins al darrer mutis. Aconseguir això només ho fan els més grans.

Les colònies postals

Hi hauria d'haver un ventilador de tres llargues aspes que penja del sostre, i que gira lentament. Ni això. L'ambient és soporífer igualment. L'espera es fa llarga entre els taulells de marbre de sepultura. Sempre hi ha un senyor madur eixugant-se la suor de la calba amb un mocador blanc. O sembla que hi sigui, així com un nen plorant, i al carrer una carreta carregada de fenc que s'espera sota el sol aspre. Hi ha unes fotografies de paisatges en blanc i negre que cada any que passa estan més esgrogueïdes.

L'oficina de Correus de Reus podria ser l'escenari per alguna pel·lícula de cinema negre dels anys quaranta o una cinta de 'mariacis' i galans engominats. Sembla que el temps no avanci i els lleus canvis serveixen perquè els pobres habitants d'aquesta província colonial puguin venir a recollir sobretot els certificats de constrenyiment.

La porta no s'obre cap a enfora, si un dia hi ha una emergència l'oficina, serà una ratera, suposo que llavors emetrien un comunicat de dues línies on lamentarien la llàstima que senten de perdre uns quants contribuents colonials, i tal dia farà un any.

Tampoc hi ha una rampa, si vols accedir-hi amb cotxet, et fots. Les persones que portem la canalla amb carretó no ens toca anar a buscar les cartes, deu ser una cosa de mascles alfa això d'anar a tirar, encara que siguin les cartes. Però els que els tocaria denunciar-ho estan massa ocupades a posar els plurals en femení per a parar-hi esment.

El marbre de les escales d'accés és prou vell perquè el desgast l'hagi polit, i ens faciliti fer salts acrobàtics que ens entrenaran per participar en la Fira del Circ, ei! I sense xarxa, que a les colònies som molt valents. Però això, segons alguns polítics, són coses que no importen a la gent de les colònies. No tenim remei, ens queixem és vici, per insolidaritat i perquè som uns infeliços i uns desagraïts de tot el que fa per nosaltres la metròpoli.

Una història eixuta

En un altre mitjà Josep Baiges va nomenar Reus com la ciutat dels paraigües trencats per la quantitat que se’n troben a les papereres el dia que fa mal oratge. Em va semblar sublim donada la mala relació que hem tingut amb l’aigua i com el vent s’ho carrega tot. Costa molt revisar la història recent. Els anys vuitanta i noranta no teníem internet i no és fàcil fer qualsevol cerca del què va passar. Són èpoques massa recents perquè hi hagi treballs publicats. Sempre ens quedarien les hemeroteques que són molt pràctiques per a tots aquells que tenen setmanes de trenta dies. Per casualitat he pogut recuperar la notícia d’un dels darrers projectes de l’Alcalde Josep Abelló, els darrers mesos del seu mandat, i com a proposta electoralista, va presentar un dels grans projectes del futur Reus que no tenim, que havia de ser el Parc del Roquís. 

Aquest parc estava pensat que ocupés 58 hectàrees i anava des del camp de futbol del Reus Deportiu fins a unes restes arqueològiques romanes de les quals no se n’ha sentit a parlar mai més.Aquest parc havia de seguir la variant i ser la primera fase d’allò que en una altra campanya electoral se li va dir el «Cinturó Verd» de la ciutat, una altra empescada que no crec que vegem mai. La part més comentada del projecte era un canal d’aigües braves que havia de tenir 350 metres de llargada i set de desnivell i que ocupava uns superfície de deu hectàrees. Aquest canal havia de permetre fer piragüisme, rafting o fins i tot anar-hi amb moto d’aigua. El cas és que això havia de costar 600 milions de peles.

Tots vam fer molta gresca i xerinola amb la idea i potser per això no es va fer. Mai sabrem què hauria passat. No sé si encara estaríem més endeutats, o bé aquests 600 milions es van gastar en qualsevol altre bagatel·la. Potser ara tindríem un parc deliciós com el parc de la Sèquia de Manresa, en el qual ja fa molts anys van construir un estany artificial que serveix de dipòsit municipal d’aigua i alhora d’àrea d’esbarjo per a tota la comarca. O bé, per manca de líquid, mai millor dit, la cosa s’hagués abandonat a mitges i ara serien quatre xolls en els qual s’hi criaria el mosquit tigre. El riu de Reus quedarà com una altra de les oportunitats que es van deixar passar, com tantes n’han passat i en passen a la ciutat dels paraigües trencats, on la nostra capacitat autodestructiva té més força que la creativa.

L'endrapasomnis

Servidor creu que el més difícil dels gèneres teatrals és l’infantil, i el més desagraït: és mal pagat i mal considerat. El teatre familiar, com se’n diu ara, té el doble repte d’agradar a petits i als que els acompanyen, i això és molt difícil, perquè la majoria de vegades, per voler arribar a tothom, es queden a mig camí de tot.

                                   

L’endrapasomnis hauria de ser el colofó del teatre familiar: va ser el guanyador del Premi de la Crítica 2014 al millor espectacle familiar, i finalista al premi Enderrock al millor disc de música infantil i familiar; però no.

L’endrapasomnis compta amb la genial música en directe a càrrec del grup La Tresca i la Verdesca, una banda sonora meravellós, tot sigui dit. La proposta escènica de la companyia Teatre al Detall és bona: l’escenografia, la manipulació de titelles, les picades d’ullet al públic adult, la interpretació.... tot és bo i està treballat, però quan ho ajuntes tot i ho barreges, passa com als pastissos o els cocs que els poses al foc i no pugen. El resultat final és espès i difícil d’engolir. A vegades es veuen els símptomes i no s’identifiquen les malalties. Hi ha obres que són com un vol d’àngel i d’altres que queden atrapades al fang tot i tenir els mateixos components. Potser aquella tarda va ser una mala actuació, potser és una obra que ja està amortitzada, o potser el text de Michael Ende és massa pretenciosament màgic i poètic, i acaba sentun producte melindrós i rebullit. Ende és un autor alemany que va triomfar fa trenta anys amb Momo i La història interminable, que són dues històries que ens poden semblar massa ensucrades al gust d’ara

En tot cas la història no va funcionar entre els que van abandonar la sala abans del final, ni tampoc als que es van quedar perquè havien d’escriure una crítica, però la majoria dels que es van quedar van ovacionar-la.

Una obra que genera diversitat d’opinions sempre paga la pena anar-la a veure, ni que sigui per a reafirmar-te en el teatre que t’agrada, i en el que no.

Una història d’aiguardent, anunci patrocinat

Després del suggerent article sobre bacanals de la Meritxell Blay en aquesta secció, els meus instints es distreuen de segregar momentàniament verí i es vinclen en plaers més organolèptics com l’aiguardent. Perdoneu la xapa, però us explicaré la història de la meva família amb l’aiguardent. Com que això de l’Internet és fútil i inconstant, sabeu prou bé que quan us canseu teniu l’aspa vermella a dalt a la dreta, o el cercle vermell a l’esquerra si sou més afortunats.

Bona part de la meva família ve d’Almoster, des de les primeres planes dels llibres parroquials que he trobat personal que sense posar-li cara em són família, i que patien les misèries i penalitats d’una època sense vacunes ni plaguicides. No sé com, uns d’aquests van fer calers i van adquirir el que se’n va dir el Quarter del Sud, un casalici en el pati del qual tenien olles que destil·laven aiguardent a l’època que Reus era la segona ciutat de Catalunya. Aquest país ha estat construït pels cabalers i no pels hereus, per això un segon fill va baixar a Reus i amb la legítima va establir una fàbrica d’aiguardents i sifons, Aiguardents Antonio Vergés, amb la qual va fer la primera pela, mentre que el Quarter del Sud s’esllanguia en una licorosa decadència.

Aqueta casa d’aiguardents no va ser de les més importants, ni se n’havia escrit una sola ratlla fins al moment, com tants comerços familiars petits que sols deixen alguna esgarrapada a la memòria, però que havien estat la base de l’economia catalana. De fet desconec si tenien olla per destil·lar, el que sí que feien era l’aromatització i l’embotellament per exportar. L’hereu, acordionista, home de teatre i amant del foot-ball se’n va anar prematurament a l’altre barri per una malaltia fàcilment tractable a l’actualitat, i el cabaler es va emmerdar en política. Amb la Guerra Civil tot se’n va anar a norris. Quan dos s’esbatussen, acostuma a rebre el tercer que va amb matisos i no amb un garrot més gros.

Abaixades les persianes, l’especulació immobiliària va convertir la fàbrica de Reus i el Quarter del Sud en anodins habitatges i tot estava ja preparat per ser esborrat de la memòria. Però encara no està tot liquidat, i quan en algun restaurantot algun cambrer t’ofereix un Chupito de orujo en haver acabat la teca, amb el posat de qui ens està revelant el misteri de la vida, i no pas oferint un licor d’ínfima qualitat, un recorda que a Reus s’hi va fer aiguardent, i que potser, potser, havia estat millor que aquest líquid portat de contraban des de Galícia. En fi, que tot això ha estat un llarg pròleg per anunciar que a Reus, en el marc de la Reus Viu el Vi, es farà un curs adreçat a nostàlgics o a interessats per les begudes espirituoses. L'impartirà Joan Carbó, enginyer agrícola per la UPC i màster en enologia, que també és responsable del projecte de recuperació de begudes espirituoses del Celler de Can Roca. A més, s'emmarca en el conjunt d'activitats de difusió que realitza Carbó per donar a conèixer el Manifest de la ratafia. L'objectiu del taller serà augmentar el coneixement general sobre la cultura de l'aiguardent a Catalunya, que està vivint una pèrdua en les formes de consum i l'elaboració de les begudes, allò què dèiem. El taller serà el dimecres 25 de maig, apunteu-vos-hi i hi farem el got.

El pes de l'avellana

A la universitat s’hi aprenen moltes coses, sobretot allò que no entra en els crèdits educatius. A començaments de carrera vaig dedicar setmanes senceres a un treball, vaig gravar hores i hores d’entrevistes i vaig enquadernar un excessiu i inèdit totxo. Creia que em tocava la Matrícula d’Honor però em vaig trobar un notable eixarreït. Vaig anar a reclamar i de males maneres em van dir que donés gràcies, que em mereixia un aprovat. Com podia ser que altres alumnes amb una dotzena de fulls a doble espai grapadets haguessin tret l’excel·lent i jo m’hagués emportat males cares? Doncs que no importa el que facis, sinó com ho venguis. En aquesta farsa tothom hi ha d’interpretar el seu paper. I apresa la lliçó pots tirar endavant sent simpàtic, fent el poc que et demanen sense gaires floritures, i no emprenyant massa. Els següents anys van ser oli en un llum i les meves notes i les hores al bar van augmentar proporcionalment. 

Si no et saps vendre ningú no et té en compte. I em sap greu, però això ve a tomb de la mort del Pere Martorell Jareño que ha acabat els seus dies sense cap mena de reconeixement per part de la seva ciutat que tant estimava. Diuen que era un col·leccionista, és cert, no tenia cap llicenciatura d’aquestes que dèiem abans. Però quan anaves al seu pis, entre tones i tones de documents i de fotografies, sempre t’hi podies trobar alguna patum local que també hi havia anat a buscar informació. Quan el col·leccionisme esdevé font obligada de consulta, transcendeix del simple passatemps ociós. El Pere Martorell Jareño —sempre repetia el cognom de la seva mare— no tenia cap intenció de vendre’s. Estic segur que esperava una recompensa per la seva labor d’aplegar, amb prou criteri per ser autodidacte, coses de Reus durant cada dia d’una vida. Però la idea cristiana de tenir una recompensa si hem estat bons minyons, poc es compleix en el món de les persones. Com a molt una propina, un cafè pagat, i gràcies. 

Avui, si vols que et respectin, has de ser un d’aquells ídols que ens mostren com ho has de fer per ser un futur client de pròtesi de genoll o de maluc Traiber gràcies al running, el crossfit o qualsevolpapadineros que s’inventin. Les ciutats són com els guapos de la classe —faig servir el plural normatiu que inclou mascles i femelles—, que mai no es fixen en qui tenen a prop i sempre els ha estimat, sinó que es deixen seduir i se’n van al catre dels primers palendengos de fora que saben fer quatre gracietes. Les tones i tones de material que va aplegar el Martorell Jareño han estat com el pes de l’avellana: com més omples el sac, més costa moure’t. 

Microporno per calers

Fixar-nos en el que escrivim –ja ens estreny el plural ferraterià– a l’apartat de  comentaris del diaris digitals és relluir massa la vulgaritat humana. Aquest tipus de literatura acostuma a estar al nivell de les guixades de les portes dels lavabos dels instituts. La manera de neutralitzar aquestes grolleries és ignorant-les totalment, i el pas del temps, i una mà de pintura aplicada per l’encarregat o, modernament, la càrrega d’una nova versió de la web, esborren per sempre aquestes pixaradetes de cantonada, aquestes articulacions deplorables de subjecte i predicat. Si t’agrada el teatre, al Tebac se l’ha d’anar veure sempre, com a tantes d’altres companyies. El Tebac a vegades ens regala autèntiques delícies i és aquest el motiu pel qual convé anar al teatre, perquè anar-hi per motius que surten fora del terreny artístic, trobo que és futbolitzar l’escena. Però com deia Wilde: les coses de les quals un n’està completament segur mai són certes, perquè ja té mèrit omplir el teatre Bartrina precisament un dia de Barça-Madrid, i l’endemà repetir el ple.

Microporno per calers és una obra més d’aquesta nova dramatúrgia que sembla que és el futur, tot i que aquest no acaba d’arribar mai. L’obra té un esquema de vodevil clàssic: una parella de classe mitjana-alta ha d’acollir a casa al germà del marit, que fa d’actor, i a la seva parella que els acaben de desnonar. A partir d’aquí comencen els embolics còmics que estan amanits per continues referències a l’actualitat, aquestes deriven a la crítica social quan la parella acollidora també acaba a la bancarrota, i tot acaba amb el gran spoiler –filtració– que és el títol. Per tant el desenllaç ja el sabem quan entrem per la porta del teatre. Però és clar: l’autor, un tal Pablo Álvarez, devia pensar que un títol tan cridaner omple més butaques que no pas un desenllaç menys previsible, i l’encertava.

Torno a Wilde: la diversitat d’opinions sobre una obra d’art indica que l’obra és nova, complexa i vital. La crítica apareguda i la immensa majoria del públic van xalar amb aquest vodevil, i aquí, no em sento estret per la primera del plural.

La favatada

Ens emocionem amb la catalanitat rural i bucòlica, d’estampa acolorida i de llàgrima fàcil quan sentim les notes de la sardana. Tot plegat una imatge de diapositiva que es reté uns segons abans de dir «passa». I això, tot reduït a la barretina vermella, butifarra amb monchetas i la calçotada. Calçotada? 

A casa sempre n’havíem dit ceballots. De fet els despectius s’han anat perdent. Els valencians fan gràcia amb els seus diminutius, però naltros quedem marranots amb els nostres: xicotots, hostiots, plasticots. No fa fi. Collons, menys fi fa anar de calçotada, però, és clar, això es fa amb la preparació cerimonial que t’atorga canviar de rol durant unes hores, i poder canviar la camisa planxada per una samarreta llantiada de vi d’un porró reomplert amb un bag-in-box.

Anar de calçotada sembla que et dóna com a una indulgència de catalanet, fins i tot es van fer conegudes les calçotades del Partit Popular de finals del segle quan jugaven a fer de català assenyat. Calçotada doncs... Com diu el Miquel Bonet, ens han endinyat un altre bocí d’ideari nordista, i l’enemic som naltros mateixos. De fet, volent colonitzar la resta del país amb el calçot, la salsa i tota la parafernàlia, hem dessubstanciat les nostres sortides tribals al camp que es feien per a fer la favatada. Favatada?

Que sí, que calçotades fa una pila d’anys que se’n fan, però si d’una cosa se’n sap el nom de l’inventor, el mític i mitificat Xat de Benaiges, és que la cosa no és tan antiga. En canvi agafar les faves sense treure la tavella i posar-les al foc sembla una recepta que pot tenir l’origen en el Paleolític, l’Eudald Carbonell ja em corregirà. O almenys, Ramon Llull ja parlava de menjar faves i beure vi. Citar-lo en l’Any Llull sempre dóna categoria perquè em continueu llegint tres paràgrafs més .

Les favatades dels nostres avis es fan enfilant les faves amb un cordill, millor un filferro, per sota el mànec i es posen a un foc de llenya prima, a la flama. La tavella protegeix els grans de la flama i alhora dosifica l’escalfor. Quan la tavella està ben mascarada, es posen les faves dins d’un paper de diari ben tapades perquè s’acabin de fer. A la taula s’obre amb facilitat i amb una forquilla podem punxar les faves i sucar-les a la salsa de romesco, que no de calçot, ai las!

Pel maig, faves a raig diuen, en canvi de calçots n’hi ha tot l’any i aquí està la clau. Si un aliment el pots vendre tot el llarg hivern i carregar autobusos d’afamats metropolitans als restaurants, no importa si és una menja que sigui difícil de digerir i que et deixi les mans com les d’un carboner. Els inconvenients els maquillem amb aquesta pàtina d’amable folklorisme i avall. 

Les favatades van durar gairebé fins als nostres avis, i ara qui les recorda? Ni el corrector del Word. D’aquí quatre dies diran que ens ho hem inventat tot, com el Bou i arròs, l’11 de Setembre o el Circuit Català de TVE. I ens ho tindrem merescut.