Una estranya parella al Caer

L’espectador passiu assisteix a una comèdia des de casa. No la interpreten actors sinó polítics, tècnics municipals i directors. A l’espectador li sembla que ha estat Beckett que ha escrit aquesta comèdia perquè no plega ni la meitat del que passa. Hi ha tot un seguit de moviments, maniobres i converses que passen entre cametes, lluny dels ulls del públic i que dirigeixen l’acció. La comèdia fa mesos que dura, hi ha hagut un ball de cadires al voltant dels setials del CAER i un altre ball que encara dura al Festival Trapezi. Finalment sembla que la música ha parat i Ferran Madico ha tornat a seure a la cadira. Un cop d’efecte dramatúrgic sorprenent, ja que quan va plegar la primera vegada, ara fa tres anys, no es van acabar les existències ni de clínex ni d’ampolles de cava. Però aquesta vegada l’espigat Lluís Graells se li ha assegut a la falda, al Madico, i això és una molt bona notícia. Graells com a director del COS ha aconseguit fer sobreviure i popularitzar un festival que de bones a primeres —i ja fa catorze anys— ningú no en donava ni un duro i que havia de viure a l’ombra del golós i encara desert Trapezi. El COS ha estat l’exemple virtuós de com fer les coses bé en cultura i en teatre, al COS hi ha hagut un equilibri entre companyies estrangeres, catalanes i moltes de reusenques. Al COS s’hi ha pogut veure des dels espectacles més experimentals fins als muntatges més populars i que enganxen més públic.

No sabem com anirà aquesta parella, Madico sempre ha tocat teatre de text i Graells prové del gestual. Sigui com sigui, ja tenim la programació teatral d’hivern damunt de la taula i no sembla que hi hagi hagut grans daltabaixos, al contrari, fa força goig. L’espectador tampoc sap si és encara collita de l’anterior equip, o és que en teatre tampoc es poden fer grans trencadisses.

Esperem pel bé de tots, dels creadors, espectadors i contribuents, que la cohabitació funcioni, que el model del COS sigui l’exemple a seguir pel sempre dubitatiu CAER i que aquesta comèdia no acabi com la de Falset.  

Publicat a la NW de gener de 2012