Koltès, si un gos es troba un gat

A Madrid aquests dies fan un cicle sobre Bernard Marie Koltès, possiblement el dramaturg contemporani més representat arreu del món. No hi podré anar però ha estat l’excusa per a repescar coses seves.

Fa anys vaig trobar un text que em sembla clau per a entendre la seva obra, no sé si ha estat mai publicat en català. Va aparèixer inicialment en el programa de mà de la primera posada en escena de Patrice Chéreau d’En la solitud dels camps de cotó, com a indicació, per a entendre l’obra i per a ser un “trampolí de lectura”. Però no només això, sinó que aquest breu text és una instantània de la universal incapacitat d’entesa entre persones.

Aquesta és la traducció que en vaig fer:

Si un gos es troba un gat –per casualitat, o simplement per probabilitat, perquè hi ha tants gats i tants gossos sobre un mateix territori que ells no poden, a la fi, deixar de creuar-se- si dos homes, dues espècies contràries, sense història comuna, sense un llenguatge familiar, per fatalitat es troben cara a cara –no en el brogit, ni en plena llum, car el brogit i la llum dissimulen les cares i les natures, però si es troben en un terreny neutre i desert, pla, silenciós, on es veuen de lluny, on es senten caminar, un lloc que prohibeix la indiferència, o el deturament, o la fugida- llavors s’aturen un cara a l’altre, i no existeix res més entre ells que hostilitat, que no és un sentiment, és un acte, un acte d’enemics, un acte de guerra sense motiu.
Els vertaders enemics ho són de natura, i ells es reconeixen com les bèsties es reconeixen per l’olor. No hi ha cap raó perquè el gat ericí el pèl i bufi davant d’un gos desconegut, tampoc n’hi ha perquè el gos ensenyi les dents i grunyi. Si fos l’odi, caldria que hi hagués hagut alguna cosa abans: la traïció d’un, la perfídia de l’altre, un joc brut per alguna part; però entre gossos i gats no hi ha cap passat comú, cap joc brut, cap record, res més que el desert i el fred. Es pot ser irreconciliable sense que hi hagi hagut soroll, es pot assassinar sense raó, l’hostilitat és irracional.
El primer acte d’hostilitat, abans dels cops, és la diplomàcia, que és el comerç del temps. Juga l’amor en absència d’amor, el desig per repulsió. Però és com un bosc en flames travessat per un riu: l’aigua i el foc es llepen, però l’aigua és condemnada a negar el foc, i el foc forçat a volatilitzar l’aigua. L’intercanvi de mots no serveix més que per a guanyar temps abans de l’intercanvi de cops, perquè a ningú no li agrada rebre cops i a tothom li agrada guanyar temps.
Si fem cas a la raó, les espècies no haurien de trobar-se mai cara a cara en la solitud. Però el nostre territori és massa petit, els homes massa nombrosos, les incompatibilitats massa freqüents, les hores i els llocs obscurs i deserts massa innombrables perquè hi hagi, encara, lloc per a la raó.