In-yer-face I: Blasted (rebentats)

In-yer-face (a la teva cara), violència a la teva cara, això era i no era el teatre que fa vint anys convulsionava l'escena teatral anglesa. No va ser un moviment, sinó un estil prou ampli dins el qual s'hi inclouen pel·lícules ben conegudes com Trainspotting o Closer. No sé si és molt arriscat dir que aquest va ser el teatre de la Generació-X, una generació nihilista que va deixar-se de creure que tot era possible i que vivíem al millor dels mons possibles. La Guerra de Bòsnia va ser com una escopinada a la cara de la benpensant societat europea que, a partir d'allò, ha demostrat tenir una esclerosi humana galopant. 

Davant de la hipocresia i del mirar cap a un altre costat, diversos creadors van clavar una bufetada al públic per veure si aquest reaccionava. Sarah kane (1971-1999) va ser potser la més coneguda dramaturga d'aquest In-yer-face. Les seves bufetades van fer mal, val doldre i van indignar molt a públic i crítica. Alícia Gorina fa el mateix al públic del Teatre Nacional amb Blasted (Rebentats) de la mateixa Kane. Aquesta obra és violència pura sobre de l'escenari, de la violència psicològica d'un maníac sexual com el que interpreta Arquillué, a la ira cega del soldat que fa Blai Juanet, entremig, i fent d'àncora amb la realitat, hi ha un paper exquisit de la Marta Ossó.

L'obra en són dues: una primer part és naturalista i de violència psicològica, i de cop passem als horrors de la guerra, les coses es trenquen sense que ho esperem, com passa a la vida. El que tot crèiem segur i perdurable se'n va a en orris en un tres i no res.

Blasted és la violència sense filtre: mort, mutilacions, canibalisme, violacions... Tot i que l'Alícia Gorina l'explica mitjançant metàfores que paren el cop a l'espectador, alguns li critiquen aquest pudor que era el que defugia Sarah Kane. Malgrat això, els espectadors anaven marxant de l'obra durant la representació. Sembla que tot i les bufetades que hem rebut darrerament, encara no les volem veure a l'escenari.