Al Teatre Bartrina vam veure el testament literari de Sara Kane: Psicosi de
les 4.48. Aquesta obra
casualment estava programada pel primer d’octubre i es va haver
d’ajornar pels motius que tots coneixem. Una dramaturga violenta aplaçada per la violència. Ironia?
Potser algú dirà que Psicosi de les 4.48 no és una obra tan extremadament violenta com d'altres de l'autora, no hi ha violacions, ni mutilacions, ni defecacions... Però és una violència cap endins, una violència cap a un mateix. Horrible. Un text suïcida com el Roberto Zucco de Bernard Maria Koltès. Un testament literari, una acceleració abans d'esclafar-se contra el mur.
Psicosi a les 4.48 és un títol que explica l'obra. A les 4.48 de la matinada s'acaba l'efecte de la medicació que lobotomitza a la personatge/autora, i comença l'horror autodestructiu d'una ment que pateix una malaltia.
És probable que puguin repugnar els textos de la Sarah Kane, però en tot cas sí que donen molt de marge als actors a lluir-se. L' Anna Alarcón converteix en esforç físic el patiment mental del text. L'Alarcón destrueix la quarta paret, de fet no n'hi ha, i arrosega a l'espectador que s'hi deixa al fang de la psicosi. A vegades passa que textos tan brutals fan que aixequis una cuirassa i desconnectis de l'obra i t'hi acabis avorrint. Aquest no és el meu cas.El ritme i al interpretació ratllaven l'excel·lència.
Va ser una llàstima que a mitja funció un mòbil sonés llargament i obligués a l'actriu a parar l'espectacle, i a tornar a engegar-ho tot amb la conseqüent baixada i arrencada d'energia. Aquesta no és una epidèmia exclusiva de Reus, segons he llegit, el dia de l'estrena de l'obra, poc després del suïcidi de l'autora, a Londres va passar el mateix. Ironia?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada