Ni mono ni mico



A vegades t'has de menjar les paraules. Fa uns dies deia que Club Editor era una garantia segura que podies confiar en tot el que publicaven, doncs no. 

Ahir mentre una filla feia dansa, vaig adonar-me'n que m'havia deixat Els idus de març que m'estic llegint i fent durar. Per no estar mirant al sostre vaig passar per la biblioteca i vaig agafar el primer llibre de Club Editor que vaig trobar, i l'hora d'espera la vaig passar amb L'últim mono, de Lluís Maria Todó, i els seus problemets de barceloní de classe alta. En diuen que és un llibre sobre la droga, però no arriba ni a la sola de la sabata de Cavalls salvatges de Cussà. En diuen que té  "inclinació proustiana de l'estil", per no dir insipidesa. El llibre em va semblar una carrinclonada, però com que passa a Barcelona i l'explica un de la «generació tap», doncs tothom a sembrar encens.

No l'he acabat, la vida és molt curta i la pila de llibres molt alta. Normalment no parlo dels llibres que no acabo, a no ser que sigui per dir que l'emperador va despullat.

Els llibres bons de Club Editor tenen una senyal a una de les darrereres pàgines, una penyora d'amor. Aquest no el tenia.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars