Imprescindible Teoria King Kong

Transgessora, heavy, passada de voltes... Això és el que havia llegit o escoltat de gent que s'havia llegit la Teoria King Kong de Virginie Despentes. 

A mi tot el que explica em sembla molt sensat i revelador. Revelador sobretot pels hòmens, per la majoria immensa d'hòmens, aquells que no som mascles alfa, o en tot cas, que malgrat que ho vulguem aparentar, íntimament sabem que no som mascles alfa.

El que em queda clar és que si es carreguen Virginie Despentes no és per feminista o per parlar del sexe cru -dos cossos conills són carn crua tanmateix-. El que molesta és que vincula masclisme i capitalisme, com a dues cares de la mateixa moneda, per tant, per a les feministes benestants els resulta incòmode el llibre, mentre que per la gran majoria de la població de classe baixa o del que queda de la mitjana, hòmens i dones, haurien d'agafar aquest llibre com una peça més per construir un relat alternatiu al capitalisme salvatge.

Despentes argumenta que l'estructura social atorgava a l'home el poder sobre la dona, i així compensava el poder de l'estat sobre l'home. Els cossos de les dones eren propietat dels homes, i aquests pertanyen als sistemes de producció en temps de pau, i als camps de batalla en temps de guerra. Despentes creu que les injustícies estan encadenades, que és molt cínic, i ineficaç reblo jo, dir que unes opressions són suportables i altres no. 

Pels hòmens, el masclisme és una trampa. El masclisme no ens surt gratis perquè ens esclavitza a l'exèrcit i l'Estat. Guaiteu qui són els que ataquen amb més violència el feminisme. No només això, sino que el masclisme, la virilitat, ens mutila la nostra manera de ser per adaptar-nos a un clixé irracional. La virilitat ens imposa una tosquedat en les formes, a haver d'amagar els sentiments, a pensar només amb els testicles i, per tant, obsassionar-nos amb la mida de la nostra polla. Hem de ser forts, guanyadors, agressius, heteros, esportistes, poc llegits, amb cotxes potents, etc. etc. etc. Tot això són restriccions a la nostra manera de ser, restriccions imposades perquè arribat el dia, puguem ser carn de canó. Segur que no volem ser feministes? L'alternativa al feminisme és la nova extrema dreta fomentada per tots els mitjans: "ja sabem de sobra cap a on involucionem. Un estat totpoderós  que ens infantilitza, intervé en les nostres decisions, pel nostre bé -amb el pretext de protegir-nos millor- ens manté en un estat infantil, ignorant, de por i de sanció, d'exclusió"

Despentes no parla d'heteropatriarcat, parla de capitalisme i prou, i diu que l'esquelet del capitalisme es basa en la violació de dones, ja que és l'exemple més clar de l'exercici del poder. El capitalisme té al moll de l'os això: pujar damunt de l'altre, fer sentir al dèbil com un perdedror, culpar-lo de la seva fragilitat, anul·lar-lo. Al nostre llenguatge fer servir el "me'l vaig follar" per explicar la destrucció de l'altre. La dona violada no només pateix l'agressió, sinó que encara carrega amb una culpa atàvica, la culpa d'haver estat derrotada. Perdedor avui dia és un mot insultant.

La prostitució tampoc s'escapa de la Teoria. Despentes la va exercir dos anys i ens diu que els límits entre la seducció i la prostitució són borrosos, i que d'això tothom n'és conscient. I tornem-hi: el problema de la prostitució no és el sexe, són els diners. Que coneix moltes dones que no tenen tarifes, sinó que sedueixen homes poderosos i repugnants per diners, per altra banda, hi ha dones que estan estones amb homes tristos, pobres i solitaris. Unes són dones d'èxit i les altres putes. Potser a les segones se les menysprea perquè són independents, treballen a temps pactat. També és molt crítica amb la marginalització de la prostitució, que per una banda degrada les dones que es dediquen a la prostitució, i també provoca un sentiment de culpabilitat en l'home que n'és usuari. Aquest punt és difícil d'entendre, però s'ho mira des d'un punt de vista pràctic pel fet de conèixer el camp: si les  prostitutes es poden guanyar la vida en condicions humanes i dignes, dins del que significa la prostitució, els homes tampoc estigmatitzarien els seus desigs que ara són prohibits i mal vistos. Despentes sembla que aboga per normalitzar la situació per les dues bandes. Despetes sentencia que associar "prostitució" amb "violència cap a les dones" és simplista. El que troba que és violent és el control sobre les dones, i aquest hi pot ser, o no, en la prostitució, en el matrimoni o a la feina.

El porno és el següent capítol, i Despentes el defensa, creu que és una mena d'ansiolític i que se l'ataca perquè creu que es vol que la gent tingui por del sexe. Certament defensa les actrius tinguin unes condicions laborals i de prestigi suficients, i veu molt clar que un gènere en el qual les grans protagonistes són les dones, estigui denigrat i arraconat en un racó fosc. Lligant amb les teories anteriors: l'equivalent al porno pels homes seria la boxa. Els rics paguen per veure com a un home pobre l'estoven i com a una dona pobre la penetren. Per altra banda, troba preocupant el desinterès de les dones cap al porno, com si es vulguéssin negar les seves fantasies, la seva brutalitat, com si volguessin ser uns éssers celestials que no són.

La conclusió és sobre la veu de les dones. Despentes denuncia que les dones no tenen el dret moral a tenir veu, i a queixar-se. Les víctimes han de ser silencioses. I qui les fa callar? Sobretot altres dones, però les que estan properes als llocs de poder,i per això transigeixen amb la dominació masculina. Les furioses no són benvigudes a la festa.

I algunes frases de la conclusió, que podrien ser moltes més, però llavors ja estaria fotocopiant el llibre: 
"Facis el que facis, sempre és massa per a un cretí local i cal que intervingui, que provi de tornar-te al ramat". 
"Com més qualitats virils li falten a un tio, més alerta està sobre el que fan les dones. I a la inversa, com més tranquil està un home, més tolera la diversitat d'actituds en les dones, i la seva masculinitat". 
"La feminitat és la hipocresia. L'art de la servilitat" 
"Quan defenseu els vostres privilegis de mascle sou com els empleats dels grans hotels que es creuen que són els propietaris del lloc... uns servents arrogants, i res més"
"Són ells, sou vosaltres els qui heu de conquerir la vostra independència".

La revolució està engegada, ara hem de triar trinxera.

Montserrat Roig: El cant de la joventut

Avui dia, que et caiguin llibres a les mans és bastant fàcil. Amb les pantalles i els pisos petits tothom se'n desfà. A vegades en una de les piles que apareixen a la teva vida, n'agafes un per curiositat. La Montserrat Roig la vaig llegir com un addicte a la meva adolescència, i El cant de la joventut se m'havia escapat de les mans, o més aviat de la vista.

Aquest volum són vuit contes, del qual el més reeixit és el primer, del qual el llibre n'agafa el nom. Aquest conte, que explica l'estada d'una moribunda a la seva darrera sala d'hospital, té un metge que li recorda amb fogositat el seu marit, i mort i sexe s'enllacen, de l'obscè al macabre com deia Sales. En aquest conte. els salts endavant i enradera en el temps estan posats amb habilitat i lleugeresa, sense que res grinyoli.

La resta de contes tenen una tècnica semblant, però no són tan rodons, a vegades es nota la fusta periodística de l'autora i trobo que aquest llibre seria un dels menors de la seva producció. Tantmateix són interessantíssim perquè narren el final de la joventut que sempre s'esdevé quan es topa amb la malaltia o la mort d'algú estimat. Són contes valents, donat que tracten temes escabrosos, urbans i quotidians amb una naturalitat que s'acostaria a la tendresa.

El conte central del llibre és Mar, escrit el 1980, i segur que no és el primer, però sí que deu ser un dels primers relats en català que parla explícitament d'una relació lèsbica i com aquesta pot sobreviure, o no, als anys setanta del segle passat. És un conte interessant sobretot per l'automenyspreu cap als intel·lectuals, que pensen enlloc de viure, i com això  els paralitza i esclerotitza cada vegada més. 

Principi d'incertesa

Martí Sales fa unes fantàstiques traduccions de John Fante, un dels que ara és un dels meus autors de capçalera. Sales també condueix Territori contemporani, un programa deliciós d'art i cultura fora de la metròpoli, un magazín cultural del qual en diria que en sóc un seguidor incondicional, si aconseguís ser incondicional de res.

A Principi d'incertesa tenim un dietari, un breviari on Martí Sales aboca tot el seu bagatge cultural que no és poc, i les seves experiències diverses relacionades amb la literatura, música, viatges, física quàntica, etc. Amb un estil precís i ben definit, alhora que volgudament trencat, Martí Sales comença amb un primer round de figueretes literàries. Sense esforç aconsegueix fer-nos saltar d'una experiència quotidiana universal a una altra, explicant-nos l'estada en una residència de creadors als Estats Units, i després de passar per una entrevista sobre física, acaba el llibre parlant d'un viatge, endins i enfora, interior i experior, alternativament, o sigui, un viatge per les grans qüestions de la vida, però sense pedanteria ni enfarfegadora intensitat.

Vida i escriptura. Per tant tenim un llibre sobretot d'autoficció. O sigui que posa la carn a la graella, l'autor no s'entotsola mirant-se l'acció des de lluny, però en definitiva, fa allò que interessa tan poc a lectors com jo, que és quan els escriptors parlen d'escriptors. 

La vida material

Els que en saben diuen que aquest mitjà és un blog, i no un bloc com en dèiem fa dotze anys. Per mi és un bloc com de notes, així d'exacte. Aquí penjo les notes que vull tenir a mà i que no vull que es perdin com tantes coses perdem, sobretot les que tenen a veure amb la memòria. És més probable que perdi una llibreta que no pas que peti internet, de moment. 

Vaig firar-me La vida material de Maguerite Duras un matí ventós que tenia una estona entre dues reuions importants. Sembla que comprar-se un llibre i anar a llegir-lo al port és més sa que no pas esperar en un bar qualsevol. No us ho puc assegurar, La vida material és un text dolorós, que et fa savi i infeliç en la mateixa proporció. La Duras té una visió crua de la realitat, o en tot cas sense excuses de mal pagador, així parlant de teatre ens diu: "Aquest hivern faré teatre [...] teatre llegit, no interpretat. La interpretació rebaixa el text, no li aporta res, al contrari, li treu presència, profunditat, múscul, sang [...] tot le drama és en les paraules i el cos ni mormola"

En aquesta mena de breviari, Duras ens parla molt d'ella mateixa, però també de la seva circumstància, que és la de tots. Parla molt de l'alcohol i dels seus problemes, per exemple: L'alcohol substitueix l'esdeveniment del gaudi sexual però no n'ocupa el lloc. En general, els obsessos sexuals no són alcohòlics. Els alcohòlics, fins i tot al mig de la cuneta, són intel·lectuals" I continua: "El proletariat, que avui és una classe més intel·lectual que la burgesa i de lluny, és propens a l'alcohol, arreu del món. El treball manual és, sens dubte, entre totes les ocupacions de l'home, la que porta més directament a la reflexió, i per tant a la beguda".

És clar que també parla de l'escriptura: "Has d'anar més ràpid que la part de tu que no escriu, que va sempre a l'alçada del pensament, sempre amb l'amenaça d'esvair-se". 

Com a escriptora feminista també té capítols que entronquen directament amb Despentes: "L'home està ocupat amb un servei, un ofici, té una responsabilitat que no abandona mai [...] Des dels principis de la història, l'home ja no té llibertat" i també dispara sentències com: "Els homes són homosexuals. Tots els homes són potencialment homosexuals, només els falta saber-ho".

És un llibre de 1987 i és, alhora, un vestigi d'un vell temps i una finestra als temps actuals. Duras fa de frontissa de pensament intergeneracional, tan ens parla de drames contemporanies com són els suïcidis per desnonaments, com del passat colonial i exòtic, o de com rep les fake news: "De vegades penso que el periodisme tendenciós, infame com a tal, és el millor periodisme; si més no, restableix la ignorància, da dubtar de la versió del fet"

La Duras ens explica una pèrdua primigència, sembla que els hòmens nasquéssim amb l'imperatiu categòric de la felicitat i les dones no. Un llibre que trasbalsa: "Cal que les coses perilloses no et caiguin a les mans. Sé que depèn d'un detall de no res que torni a començar".

La noia de la làmpada

Marta Aran és la dramaturga de moda. Per aquestes dates ha estrenat a la sala Flyhard de Barcelona el monòleg Els dies mentits, interpretat per la Lara Salvador, que tracta sobre l’anorgàsmia, o sigui, la manca d’orgasme en les dones. Mentrestant per Reus ha passat la seva anterior obra: l’exitosa La noia de la làmpada.


Ara som temps de lluita feminista, molt necessària i urgent, de fet la lluita feminista és la línia del front contra la barbàrie. El teatre no pot estar la marge d’aquesta realitat, però com passa en totes les lluites és més difícil el com? que no el per què? A La noia de la làmpada s’explica com l’embaràs de la protagonista l’aparta de la seva carrera professional, potser momentàniament, però ho fa, i de manera dràstica. Mentre ella està fent repòs, abans i després del part, la seva companya de feina, i fins i tot la seva parella, malden per ocupar el seu lloc de responsabilitat a la galeria d’art on treballa. Llavors el nadó acabat de néixer fa nosa, i complica la vida de la mare fins a fer-li tremolar l’enteniment. La Víctor Català ja ens ho explicava fa cent vint anys al monòleg La infanticida, amb la diferència que la criminal de la Català ens pot despertar una certa compassió, mentre que els personatges de l’Aran són tan antipàtics que generen rebuig a les poques línies de text. Quatre personatges absolutament egoistes es passegen per l’escenari bordant, però sense mossegar perquè les convencions, o la covardia no els deixen.


El muntatge es veia desinflat, envedreït, potser la causa és que les dimensions del Bartrina i la Flyhard són diferents, potser la substitució de l’actor principal tampoc van ajudar, potser és que aquesta és la cera que crema. Hi ha la creença que en noranta minuts s’explica millor una història que no en cinquanta, i no sempre és així.

A La noia de la làmpada el rerefons és que les dones puguin tenir el dret a comportar-se laboralment com a voltors, com hem fet els homes fins ara. Si aquest és l’objectiu, la victòria a mi em semblarà una derrota.

El vocabulari dels pescadors de Cambrils

Fa dotze anys vaig escriure una entrada al bloc en la qual parlava de la necessitat que es reedités El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall. Ja preveia que el llibre no tornaria a sortir, però sí que el va incorporar el Pere Navarro a El parlar de Cambrils que, ai las! també està exhaurit. 

Com que sóc expeditiu vaig fer una recerca de llibreters de vell per internet i el vaig trobar, una altra cosa és el preu, però les rauxes no hi entenen de costos, i vaig aconseguir un gran llibre. Dirigit per Joan Veny, les vora cent cinquanta pàgines són d'un rigor acadèmic total. Les persones multifuncionalment disperses quedem enamorades d'obres d'una perfecció formal com aquest llibre. 

El llibre té diversos capítols que detallen amb precisió, i amb un bells dibuixos, els tipus de bastiments, fustes, ferros, aparells, pesqueres, ormeigs i cordes. També detalla la pesca a la vela, l'economia, els oficis o fins i tot la climatologia, amb algunes referències als noms populars dels estels que concorden plenament amb altres estudis fets. Algun capítols estan introduïts per cites literàries marineres, de manera que llengua i literatura es fan un bes.

Llibres com aquest em causen un doble sentiment. Per una banda admiro la feina incommensurable de recuperació cultural que havien fet moltes persones de la nostra generació anterior -la majoria dels quals no es van convertir en un tap pels posteriors-, i alhora em decep pensar que aquesta feina ha quedat encallada contra els murs de la nostra petitesa actual.

Bertolt Brecht, un revolucionari entranyable

Bertolt Brecht és el referent universal del teatre combatiu, d’agitació i també, del teatre entretingut i que fa pensar a l’espectador. Moltes de les cançons de les seves obres més revolucionaries les hem sentit i cantussejat tretes de context.
També repassem la sèrie El mètode Kominsky amb uns “entranyables Michael Douglas i Alan Arkin.

Això no és Amèrica

Hi ha llibres que sobreviuen a la novetat i durant uns anys estan en boca dels lectors. Un d'aquests és Això no és Amèrica de Jordi Puntí. Aquest recull de contes és rodó, malgrat que són contes agafats d'aquí i d'allà, escrits alguns per encàrrec o bé per d'altres reculls.

Són contes crus, però els personatges són tractats amb misericòrdia. Tots som patètics, tots mereixem redempció. Així doncs malgrat tractar: la solitud, l'esforç que és tractar d'encaixar en aquest món surrealista, l'adaptació de la humanitat física a unes convencions socials contradictòries... malgrat tot això, la lectura esdevé amable, donat que no passa a través d'un narrador irònic i desapiadat, sinó que els personatges ens matisen les accions, tal com passa en la vida. Això no és Amèrica, el títol ja és una autojustificació, i és que és veritat, creure una altra cosa seria un engany.

Un vidu exalcohòlic recorda la seva dona alcohòlica escrivint traços de lletres amb els peus als carrers de l'Eixample. Un home amb un maletí ha fet de l'autostop la seva manera de relacionar-se amb el món. Un emigrant rep una carta del germà que va tenir èxit a la vida, i aquest li demana un favor que ni vol ni pot fer. Un altre home després de trencar amb la seva dona, decideix fer un creuer per follar com el gall de la Passió, i acaba totes les nits sanglotant mentre escolta al crooner Sam Cortina. El Miquel Franquesa se'n va a Las Vegas a provar sort, i algú s'adona que té una relació molt especial amb aquesta. Finalment el mateix Jordi puntí fa un viatge metaliterari prodigiosament ben escrit.

Els contes són un artefacte molt delicat perquè és el que més s'assembla a la nostra vida feta de pedaços. Hi ha autors que se'n surten aconseguint un distanciament entre personatges i lector, si no hi ha identificació, arribem a la lleugeresa canònica. D'altres et fan submergir a pulmó en la vida d'algú, i quan ets a sota de la mar, que no veus ni la llum de la superfície, et deixen allà, penso en la Lucia Berlin. Puntí ha trobat un camí del mig, ni asfaltat, ni ple de còdols, un camí que no ens trencarà els turmells, però que haurà estat una bona excursió.

La Flamenca i el Mal querer

Cada dia hauria de ser 8 de Març, i potser paga la pena parlar de l’amor. De l’amor dolent, d' El Mal querer que ens explica la Rosalia en aquest meravellós disc que ens ha regalat. El seu títol ja ho diu tot: l’amor mal entès, l’amor romàntic que ara se’n diu pot ser terrible i acabar portant a la violència i la mort, i les víctimes sempre són les dones. 

El mal querer és un disc de flamenc, i el flamenc és cultura popular mediterrània. El cant melismàtic té arrels des d’Occitània fins al Marroc. Si escoltem les jotes, o molts dels cants de segar i de batre que han recuperat Quico el Cèlio i el noi de Ferreries o el Botifarra escoltarem cants melismàtics, cançons aflamencades perquè ens entenguem. Hi ha hagut un parell de tesis doctorals una del Martí Marfà i de la Maria Jesús Castro que estudien el flamenc a Catalunya, sobretot en la població gitana catalana, que ha fet d‘un pal flamenc com la rumba o el garrotin una senyal identitària.

A alguns els molesta que la rumba, o la Rosalia, barregin estils musicals d’altres parts del món com de l' Amèrica del Sud o de l’Âfrica per crear coses noves, i alguns puristes posen el crit al cel i diuen que el que fa la Rosalia no és flamenc, en tot cas ells s'ho perden. 

El «melisme» que deia abans és un arabesc que es fa amb la veu, que és la característica essencial del flamenc. Si escoltem el Botifarra cantant una malaguenya de Barxeta entendrem això del cant melismàtic. 

La Rosalia és una noia amb un talent impressionant, llicenciada a l’Esmuc en flamenc, i a part de tot això aquesta xica és una pencaire i a sobre és molt intel·ligent, i a les entrevistes no va dient dient banalitats, sinó que darrera de la seva feina hi ha un treball intel·lectual molt profund i compromès.

El mal querer és basa en la novel·la La flamenca, peça occitana anònima  del segle XIII. Se suposa que va ser escrita després de la desfeta de Muret

Per a fer memòria, el rei català Pere el Catòlic, senyor de gairebé tota Occitània, es va presentar a la batalla contra els francesos amb una ressaca com un elefant perquè s’havia passat la nit entre vi i dones. El resultat és que els francesos el van pelar i van fotre fora als catalans d’Occitània i començava la dominació francesa d'aquest territori.

Als catalans ens van fotre fora, però els occitans es van quedar i van començar a viure com un poble ocupat. I es nota en aquesta novel·la La flamenca. La Flamenca és la protagonista, la noia més bonica del món, li diuen flamenca perquè és de la regió de Flandes i perquè la pell rosada com les plomes d’un flamenc.

El traductor Anton M Espadaler diu que és claríssima la intencionalitat política del llibre: Flamenca seria Occitània, una noia cortesa, educada i refinada que es veu sotmesa a un marit brutal i violent com era el Regne de França, que tenia l’espasa com a única dialèctica.

Aquesta és l’època dels càtars i de les grans barbacoes humanes que feien els francesos a les terres del Llenguadoc, Provença, etcètera

Flamenca és una “novel·la”, un roman occità del segle XIII que seria una de les obres més importants de l’Edat Mitjana si no fos que no té final. S’ha perdut, vas llegit i l’obra s’acaba a mitges, i és una llàstima perquè és millor que Blandin de Cornualla, o les obres de Chrétien de Troyes pel meu gust. Tal com diu anon M. Espadaler al pròleg: "Flamenca és una obra que arreu fa sentir la joie de vivre i defensa amb vigor els valors de la joventut, i sosté que l'obtenció de plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediment. No hi ha en tota l'obra cap passatge en què aflori la més mínima ombra de sentiment, no ja de pecat, sinó d'infringir cap norma".

La flamenca tracta de l’amor cortès. Que no s'ha de confondre amb l’amor romàntic. No tenen res a veure. A l’Edat Mitjana l’amor no existia, les parelles es casaven per conveniència i avall, si feies sort bé, i si no eres infeliç la teva curta vida. Josep Pla deia que l’amor era un invent burgès, i no era ben bé així. Els trobadors van crear la Fina amors, o l’amor cavalleresc. Això era al segle XII, i al segle XIX no van entendre el que era l’amor cavalleresc i durant aquella època tan funesta del Romanticisme, van inventar-se l’amor romàntic, que no era sinó un subterfugi per continuar exercint el poder dels homes sobre la dona, quan l’amor cavalleresc era ben diferent.

L’amor cavalleresc era una relació feudal però al revés. La Dama es convertia en el senyor feudal i el cavaller en el seu servent. En tot contracte es dóna i es rep. El cavaller feia la voluntat de la seva dama, a canvi d’obtenir els seus favors amatoris. De fet al llibre La flamenca aconsella al cavaller que hagi prestat servei durant un any, i no hagi rebut cap mostra d’estimació per part de la seva dama, que trenqui el contracte. I és clar, hi havia de tot, com Guillem de Bergadà, que als seus poemes fardava d’haver aconseguit l’amor de tot un reguitzell de dames. Un cavaller havia de ser sent galant, ben plantat, bo amb la poesia, les armes, amb la higiene... A La flamenca es critica molt la brutícia corporal tot i ser un text del segle XIII. Per altra banda, les dames sempre acostumaven a ser casades. I el marit per cortesia havia de mirar cap a un altre costat, si no era molt mal vist

"Certament, qui és gelós no és pas sa"

Pels cavallers catalans i occitans estava molt mal vista la gelosia. La gelosia implicava una possessió que res tenia a veure amb el matrimoni, un acord d’interessos entre parts, o l’amor cortès, un acord sentimental entre parts. La gelosia i la possessió, una cosa molt de l’amor romàntic actual, era trencar les normes del joc. Per això Guillem de Bergadà tenia un cavall al que anomenava Matagelós, ja que creia que el marit gelós bé mereixia la mort.

La gelosia és l'altre motiu de La flamenca i El mal querer. Aquí tenim el fil que uneix les dues obres, una del segle XIII i una del XXI.

Les cançons de la Rosalia van seguint el fil argumental de la novel·la com us detallo:

MALAMENTE (Cap.1: Augurio)

La flamenca es promesa pel seu pare a Archimbaud de Borbo. tot i que li anava al radera el Rei de Croàcia, però el pare de la Flamenca va pensar que així la tindria més a prop per poder-la anar a veure. La cosa comença amb mal peu.

Mu mal mu mal.

QUE NO SALGA LA LUNA (Cap.2: Boda)

La Flamenca es casa amb Archimbaud. I com a la cançó, el marit es torna boig d’amor. De fet ho passa molt malament fins que no pot consumar el matrimoni amb la Flamenca. A la novel·la i a la cançó ja veiem que la cosa no funciona: 

“Esclava de plata,

Sin decir na a mi me ha jurao

Que ella por mi se mata”

PIENSO EN TU MIRÀ (Cap. 3: Celos)

A la boda està convidat el Rei de França que es comporta com un tossino, grapeja i petoneja la Flamenca davant d’Archimbaud, i la dona del Rei de França avisa a Archimbaud que amb una dona tan bonica, que li fotran el pa del cistell. La Rosalia posa unes paraules que podria haver dit Archimbaud:

"Me da miedo cuando sales

Sonriendo pa la calle

Porque todos pueden ver

Los hoyuelitos que te salen”

Així doncs el Borbó perd els papers i acaba boig com una cabra.

DE AQUÍ NO SALES (Cap.4: Disputa)

Archimbaud tanca a Flamenca en una torre i no la deixa més que per anar  als banys i a missa, tot i que fa construir una mena de calabós dins de l'església

"que tu de aquí no sales, me duele mas a mi que a ti"

Una de les coses que m'enamora de la Rosalia és la seva connexió amb la cultura popular des de l'absoluta modernitat. En aquesta cançó tenim reminiscències del Pregón de Macandé.

RENIEGO (Cap.5: Lamento)

I què li passa a la Flameca, docns que la pobre l’està passant ben negra. Això ens diu la cançó de la Rosalia. Que ha de fer bona cara per fora per por al marit boig, però per dins està desconsolada. Més clar l’aigua.

PRESO (Cap.6: Clausura)

El lament del captiveri continua amb la Rossi de Palma, que  ens narra ben clar el què:

BAGDAD (Cap.7: Liturgia)

Una cançó de les més boniques del disc. Aquí introduïm a un nou personatge. Guillem de Nevers descobreix la història de la Flamenca i també perd la xaveta. Però com que és un cavaller a l’estil trobadoresc jura enginyar-se-les per salvar-la. Guillem de Nevers sembla que sigui el que ens canta la cançó i descriu la pena immensa que pateix la Flamenca. 

“En el infierno está atrapà”

Guillem de Nevers es fa passar per capellà, i cada dia que la Flamenca va a missa, ell s'hi acosta per donar-li ala pau, i així comencen a intercanviar paraules i acorden que ell farà un passadís subterrani que la porti dels banys a l’habitació d’ell.

Aquesta cançó té la participació del cor infantil de l’Orfeó Català

DI MI NOMBRE (Cap.8: Éxtasis)

Tan com la Rosalia, la novel·la s’esplaien amb els amors i les carícies dels dos enamorats. Així secretament han aconseguit l’amor. 

"que las cosas que me dices no salgan por esa puerta"

 T: Llavors aquí s’acaba la cosa. Perquè la novel·la comença una trama que no sabrem mai on va a parar. La Rosalia ens proposa un final més del XXI que no del XIII.

NANA (Cap.9: Concepción)

Aquí no se sap si la Flamenca-Rosalia està embarassada de l’amant o de l’espòs. Sembla que sigui una albada, dedicada a un infant mort: 

"En las puertas del cielo venden zapatos para los angelitos que andan descalzos" 7

MALDICIÓN (Cap.10: Cordura)

 Aquí la Flamenca mata al marit i deixa a l’amant. Tenim una flamenca kill bill amb efectes especials molt d’anime.

A NINGÚN HOMBRE (Cap.11: Poder)

Flamenca és lliure i jura que mai més no serà presonera de cap home i que sempre ho recordarà.

La Flamenca s’ha llegit com l’Occitània oprimida que ha de derrotar l’enemic des de dins, amb enginy i ensorrant-lo poc a poc, perquè amb força sempre en tindrà més l’enemic.

Potser forçant la interpretació es podria entendre que a El mal querer es podria fer un altre paral·lelisme al sud dels Pirineus entre oprimits i opressors. L'estètica popular i cani de la Rosalia, que tan pulcrament cuida, podria ser com una mena de proposta per eixamplar la base través de referents comuns, cap a la població que més milloraria amb la independència de Catalunya, però que més s'hi oposa per sentiment identitari i llaços culturals. Aquesta és una interpretació, com tantes se'n poden fer de qualsevol obra mestra. Els clàssics tenen això, que donen joc a múltiples interpretacions i no a un sol sentit.

8 de març a Mascabrers

Mascabrers va ser un petit poblament que ara jeu per terra al terme de l’Aleixar. Mascabrers va ser abandonat a començaments del segle XX després que el seu sol carrer hagués estat sacsat per diversos crims terribles. Ventura Gassol deia a l’obra de teatre La cançó del Vell Cabrés que del pou del poble, la nit de Tots Sants, en rajava la sang d’aquells que el vell bandoler Cabrés havia assassinat. 

El 1928 un pastor amb domicili a Reus, va entrar a la propietat d’un francès que s’havia exiliat a Mascabrers fugint de la Primera Guerra Mundial, i aquest darrer va morir d’un tret de l’escopeta del pastor.

 Però el crim més esgarrifós és el del 30 de juny de 1861. Aquell dia Francesc Anguera de Cal Tonis i Maria Gibillí, havien anat a missa a l’Aleixar, perquè Mascabrers era tan petit que no tenia ni església. Quan van tornar van trobar a la seva filla Teresa, morta bàrbarament i llençada entre casa seva i la de Marià Guardiola. 

La Teresa era una xiqueta de disset anys molt bonica, i quan era sola, la van sorprendre dos homes, dels quals es diu que eren dos amants despitats de l’Aleixar. La devien violar perquè portava una poma a la boca perquè no cridés, la van foradar a ganivetades i finalment li van esclafar el cap amb una roca. Diuen que quan la van enterrar, no es podia tancar el taüt perquè un braç estava dret, com reclamant justícia. El pare mai no va denunciar el crim. També diuen que els dos criminals, van amenaçar el pare i que per això ell no va fer cap pas. Dos homes la van matar i un altre els va encobrir. 

Aquesta no és només la història d’un crim rural, d’una època passada en un indret perdut, és una història ben actual perquè ha passat un segle i mig, i al Baix Camp fa poques setmanes hem tingut un altre crim igual d’horrible com aquest. Arribem al cap de carrer, i ens hauríem d’adonar que la línia del front que separa la barbàrie de la humanitat és la lluita feminista, i que aquesta és la nostra lluita, tinguem el que tinguem entre les cames.

Rosalia, Top of the lake i els cavaller medievals

Programa especial del 8 de Març. En aquest programa parlarem de produccions culturals que són obres mestres i que tenen un marcadíssim accent feminista.

Una és el Mal querer de Rosalia, un disc basat en la novel·la occitana del segle XIII Flamenca. Repassem els punts de connexió entre les dues obres. L’altra és la segona temporada de Top of the lake, de la Jane Campion que és magistralment interpretada per l’Elisabeth Moss.

Tot s'hi val

Sortim a patinar el diumenge de Carnaval al vespre. Les xiquetes porten unes hores tancades i no s’aguanten. L’opció d’anar a veure la guerra de confeti ni es contempla i anem a fer tombs per la plaça de la Llibertat de Reus. Les xiquetes no porten ni patins d’hoquei ni de patinatge artístic, tal com la tradició ciutadana ens obliga. Porten patins en línia que són barats i fàcils de fer servir, els humans som acomodaticis.

Quan ja portem uns quants tombs apareixen hordes de jóvens embotits dins de pijames d’animals. Aquests pijames de roba sintètica s’han fet molt populars estre el jovent postmilenial, que són els que més o menys ara estan a cavall de la majoria d’edat. Els pijames, usats a tall de disfressa carnavalera, són d’una sola peça amb una cremallera a la part frontal, així com també tenen una cremallera secundària, a l’alçada dels ronyons que és servitud de les feines fisiològiques. Els pijames són de colors cridaners i volen representar disfresses d’animals, tot i que només és deduïble per la caputxa que ningú porta posada o per l’estampat del pijama. El pijama es ven als petits magatzem de productes orientals que hi ha a tot barri mitjanament segur, i sempre porta associat un got de litre el qual s’omple de la beguda alcohòlica de moda. Tot plegat, disfressa i beguda, es pot aconseguir per unes quantes monedes i tot és fàcil i ràpid, els humans som acomodaticis.

Aquests jóvens amb pijama es baixen la cremallera, els que ja no la portaven baixada, el canvi climàtic es nota fins i tot als vespres de març. Amb la cremallera baixada els pijames mascle es posen a orinar als parterres de la plaça. Immediatament introdueixo la directriu de patinar pel mig de la plaça i no pel perímetre. De fet, ja era una norma no escrita donat que ja havia observat ampolles buides i algun preservatiu desplegat. Sento que un diu amb veu forta: “era una tia, que le he tocado el chumino”. Tot plegat em fa una gràcia estúpida, els pijames són tan informes que costa  identificar el sexe de la persona que hi va a dins, i si has reomplert el got diverses vegades, encara costa més. El Carnaval pels jóvens és això: beure fins a perdre els sentits i refregar-se pels racons amb el primer humà que pots. Més o menys sempre ha estat igual des que el món és món. L’adolescència és lamentable, sense gràcia i fa pudor de pijama sintètic suat. Tots l’hem patida, és una època per tocar fons i començar a pujar per mirar de poder treure el cap a la superfície i agafar aire abans de la baixada final.

Penso que si el Carnaval de Reus sembla una festa de pijames al carrer és perquè d’uns a d’altres hem anat copiant el model. Si Tarragona ha decidit convertir el Carnaval en un concurs de ball i disfresses de lluïment, és perquè uns a d’altres han anat copiant el model. Culpar a un ens o a un altre no té sentit, perquè les coses són com les fem. Quan no hi ha un model canònic de carnaval com a Vilanova o Solsona, o de festa com Sant Pere o Santa Tecla, la gent copia el que veu fer. Tot pegat no va desencaminat, perquè precisament el Carnaval és per rebentar les costures de la norma, i acabem fent allò que al del costat li funciona i li és fàcil, els humans som acomodaticis.

Per això és tan important tenir un model clar de com fer les coses, en general i a les festes en particular. Les genialitats i els atacs d’inspiració poden ser perniciosos per bons que siguin, perquè poden servir com a precedent, i si una idea bona obre la porta del tot s’hi val, potser la corrua d’inspiracions que vingui radera no siguin tan bones, o siguin planament lamentables i en conjunt desvirtuïn el model. Aquest és un plantejament clarament conservador, ho confesso, els humans som acomodaticis.

Publicat a delcamp.cat el 4 de març de 2019

Bròtola sí, sarg no

Quan t'arrisques pots encertat-la, o no. I el tòpic diu que les aparences enganyen. La bròtola és un peix estrafet, en canvi el sarg és bell i bonic. En canvi al plat les coses canvien.

La bròtola, o mòllera pigada, o bròtola de fang és un peix lleig, amb un estómac prominent, ulls grossos, i a la peixateria us la trobareu amb la boca badada, perquè sembla que s'hagi empassat un globus que és no se quina glàndula. 

La carn és delicada, vaig intentar tallar-la a rodanxes i al primer tall vaig desistir. Vaig tirar pel dret i vaig fer el clàssic peix al forn, amb la varietat que amb el cap de la bròtola i d'un rap que tenia vaig fer una mica de caldo que vaig afegir a la plàtera.

Vaig fer un llit de cebes i pataca, oli llaurer i al forn. A la meitat de la cocció hi vaig afegir el fumet una mica de tomaca de pot que tenia començada. Quan veus que les pataques ja estan toves, hi vaig posar la bròtola i en deu o quinze minuts ja estava. La bròtola té un gust semblant al del lluç i a preu més econòmic. Molt recomanable

El Sarg. Em van dir que era similar a la orada, i d'aspecte ho és. A mi em va decebre totalment. La carn és dura, les espines llargues i traïdores, i en algun punt, o bé era la pell, o bé que no estava prou ben neta, era desagradablement amargant. No repetirem sarg.