Dies d'agost

Encara que sembli una broma fàcil, he aprofitat aquests darrers dies d’agost per veure la pel·lícula de Marc Recha del mateix tol. Les obres de Recha sempre tenen alguna cosa de hipnòtiques, no sé dir si m’agraden o no. Recha aconsegueix obrar un encanteri que t’enganxa a la pantalla i et manté atent veient durant llargs minuts com es mouen les fulles d’una olivera, com baixa l’Ebre, corren els núvols o com caminen els seus protagonistes. .

M’agrada Recha perquè explica petites històries de persones perdudes emmig del grans paisatges, persones perdudes en la immensitat dela vida.

Preciosa és l’història de la Mariona, l’autoestopista de la germana morta.

Recha ens presenta un paisatge amb personatges que busquen i no troben, o que troben sense buscar. Com el mateix Marc Recha que busca en aquesta pel·lícula l’estela de Ramon Barnils, i no acabem de saber si la troba o no, de fet potser és més interessant la cerca que no pas la troballa.

Llàstima que, tal com li va passar a Pau i el seu germà, l’encanteri es trenca la darrera mitja hora, un metratge massa llarg fa que aquesta mena de somni de migdiada que és Dies d’agost s’acabi fent feixuc. Tot i així, paga molt la pena veure-la.