Bon Nadal 2007

Pare nostre del tió, ens trobem al sopar d’empresa, que no sé què fer d’amic invisible. Bon Nadal, vigilem de no estirar més el braç que la màniga, que la paga extra es fon en un moment. Que Déu nos do, i salut! que un altre any ni em tornen els diners i el lot de l’empresa cada any rancieja més. Ara vénen festes, i felicitacions per internet i pel mòbil. Festes glorioses, que em fa vergonya recitar dalt de la cadira.

Dones curioses. Ben abrigats per la missa del gall i destapats per la nit de Cap d’Any. Que vinguin els Reis, que em portin l’últim disc de nadales catalanes, però que no cal que s’hi quedin gaire, que ja anem ben servits de testes coronades.

Renteu los plats, enguany no tinc llums al carrer. Renteu-los bé, el pessebre també es pot fer sense molsa, que a Betlem no hi havia gaires prats. Nadal ja ve. I també ve el cant de la Sibil·la a les Illes i l’Alguer, i els focs de Nadal al Pirineu, i el sol passant entre les finestres del campanar de Reus, i els Pastorets clàssics, i els Pastorets irreverents, i La marató del televisor, i l’arbre, que també ho havien fet els besavis.

Torrons d’avellana, torrons de pinyó, torrons d’Alacant, torrons de Xixona, neules del Pradell de la Teixeta, galls de pota negra, galls de pota blava, canelons del tot, vi del Priorat, pa foradat de matafaluga i cava del Penedès.

Caga tió! Sigues un bon caganer. Caga tió. Que no em toqui la fava del tortell. Si no et donaré un cop de bastó.

Watchmen

Un dels primers regals d’aquest Nadal ha estat l’obra completa de Watchmen d’Alan Moore i Dave Gibbons. És un regal fantàstic per dues raons:

Watchmen és una de les obres mestres del còmic universal. Alan Moore va reinventar el concepte de superheroi i va introduir temes ”adults” que fins el moment quedaven al marge d’aquest pus d’històries: la política, l’homosexualitat, la violència masclista, el pessimisme nihilista... Ja està prevista pel 2009 la versió cinematogràfica de Watchmen, que m’imagino que funcionarà igual o millor que V de Vendetta.

L’altra raó és que és el primer còmic de supereherois no japonesos que es publicat en català. Ja tocava. Ha estat Planeta qui s’ha decidit traduir al català aquesta obra. Esperem que sigui la primera de moltes, i que no només siguin els còmics DC que es tradueixen, sinó que l’Spiderman de Marvel algun dia també parli en català.

Quimet Ras

M’ho va dir ahir al matí una companya de feina sòcia del Ploms que s’havia mort el Quimet Ras, l’històric entrenador d’atletisme de la ciutat. Fins i tot jo que gairebé sempre he estat del Reus, un curt període de la meva vida vaig ser entrenat pel Quimet. Com diu el Gort al seu article el Quimet formava part de l’imaginari de generacions i generacions de reusencs que han corregut pel tartà, abans en dèiem pista de cendra, del Reus Ploms. Reus ha perdut una de les seves figures esportives més grans i més incansables. Descansi en pau.

Collites i festes

Fa pocs anys, en un poble del Camp, un pagès que només tenia filles quan era la festa major d’es u les animava a ballar amb els xics del poble i a accelerar qualsevol procés de festeig, jaque així setmanes després podrien disposar de més braços per a la collita. La tardor al Camp és sinònim de molta feina: primer l’avellana, segon la verema i per úl m i potser la collita més dura és l’oliva. Aquests dies, ja siguin feiners o laborables, si us allunyeu del ciment de la ciutat i observeu una mica veureu camps enca fats de borrasses verdes i homes i dones de totes les edats enfilats a les escales pen nant les oliveres. Tots amb cara de fred. Tant se val que normalment treballin al defora o que entre setmana ho facin en una oficina climatitzada. Les darreres setmanes de tardor mobilitzen tots els membres de les famílies que encara no han abandonat les finques agràries; petits i grans, de sang i postissos, si us plau o per força.

El calendari tradicional ben poc deixa a l’atzar. La festa major, que podem pensar que es fa a l’estiu per aprofitar el bon temps i les hores de sol, com abans encara serveix per formar noves parelles i en darrer terme procurar la descendència de l’espècie. Les parelles formades per festa major tenien cent dies de marge, com els governs. Llavors passaven la dura prova de les collites. Curiosament, al mateix temps que el raïm, les avellanes i les olives, també és el temps de collita de carabasses.

Publicat al Punt el 27.11.2007

Prades: Font del Pu i mirador dels Plans de la Guàrdia

Un passeig per Prades força agradable és arribar-se al mirador dels Plans de la Guàrdia que fa poc que han condicionat els bombers d’aquest poble. En un dia clar com el d’ahir des d’aquest mirador es podien veure els Pirineus nevats com es veu a la foto.

Sortim de Prades per la carretera de la Febró, just al començament de la carretera a mà dreta ja veiem que surt el camí que ens porta a la Font del Cap del Pla i la Febró, el seguim. Passem per uns horts, el minúscul pont romànic, unes prades i arribem a una bifurcació, recte aniríem a la Febró i a la dreta ja s’indica la Font del Pu. Pugem, deixem a la dreta una granges i arribem a una pista que per dins el bosc ens fa guanyar alçada. Poc després arribem a la Font del Pu, senzilla però que fins i tot en temps de sequera com el que vivim raja prou. Contiuem amunt i un indicador a mà esquerra ens fa deixar la pista i per un corriol guanyem els darrers metres fins al mirador. Arribem dalt als tres quarts d’haver començat, la vista és espectacular i hi fa un fred que pela.

Montsant: Graus de la Guineu, l’Enderrocada i l’Escletxa

Per anar al Montsant convé matinar. Paga la pena començar a caminar quan el sol encara està per sortir. Normalment al Montsant és fàcil perdre la noció del temps i l’espai, que és molt perdedor, vaja, per tant per precaució convé que tinguem moltes hores per davant. Ens avisen que els graus de la Guineu i de l’Escletxa són molt aeris i perillosos, però si d’altres hi han passat, per què no naltros?

Si voleu fer aquesta ruta convé anar amb el mapa i si pot ser la guia de l’editorial Piolet. La guia de la Serra de Montsant de Rafael Ferré no ens serviria perquè quan va sor r feia poc que els aiguats del 1994 s’havien endut aquest grau i per tant no en parla. Deixem el cotxe a la Conreria d’Scala Dei i agafem el carrer que surt a l’esquerra de l’entrada del poble, caminem una bona estona direcció oest amb compte de no despistar-nos, a mà esquerra deixem unes runes i con nuem recte, trobarem vinyes i oliveres a banda i banda. Arribem al Mas de Tancat que la febre del vi del Priorat ha fet créixer. Con nuem, a mà dreta tenim el cingle del Montsant i al fons ja podem veure el Tormo del Frare, on en una de les balmes fa segles hi vivia un religiós. hi passem pel costat i entrem en un camp d’oliveres i unes fites ja ens menen cap al grau de la Guineu. Pugem molt fort una bona estona fins que ens plantem al peu de la paret. Pel petit corriol guanyem alçada fins que els úti ms metres hem de passar per una repeu estret que hi ha entre paret i el buit, però un cable ens ajuda a fer-lo, els últims metres són uns escalons de roca que hem de pujar ajudant-nos de les mans. Un parell de grimpades més i ja som dalt. ”Me l’imaginava més gran” com deia aquella. Agafem un caminet pel costat d’unes vinyes i fem cap al Mas Déu, es veuen un roure i un pi bastant grans que ens indiquen el grau de l’Ardèvol que ens podria servir per baixar, però des de les enormes runes del Mas Déu con nuem en direcció nord cap a la pròxima cinglera. Passem pels plans del bisbe i de la macipa, tots de vinya veremada i arribem al GR 171 i una tanca del Parc Natural que deu servir per tancar l’accés de vehicles en perill d’incendis. Seguim un trocet el GR i veiem el Mas de Forçans bastant gran en una fondalada i en un revolt del camí deixem el GR i comencem el grau de l’Enderrocada, aquest no té més dificultat que el nostre cansament acumulat que ja pesa quan anem guanyant metres. El camí ens porta primerament a mà esquerra del barranc i després trenca a mà dreta fins que arribem a la cova dels lladres, una balma bastant gran. 

D’allà podríem passar pel barranc de la Martorella per anar al grau de l’escletxa, però triem el camí dels Codinals que el mapa ens indica que està perdut. El camí, o el que s’intueix d’ell és infernal pel gran pendent del terreny. Com que es fa dur pels turmells decideixo intentar trobar un altre camí per la cresta, sembla que també hi ha un corriol, però no el recomano a qui ngui por a les alçades, ja que a mà dreta hi ha una caiguda d’uns quants centenars de metres. Un quart després arribem a l’indicador del Reus Depor u, a mà dreta hi ha el grau de l’Escletxa. Baixem una miqueta i sembla que el camí s’acabi en una barrancada, però a la paret de la dreta hi ha un cable que ens dóna seguretat. Arribem al final del barranc amb el buit a tocar i passem gràcies al cable a l’esquerra. Ja som a l’escletxa de pedra, un pas d’un metre entre dues roques. A par r d’aquí ja no hi ha cap mena de dificultat i en poc s’arriba a la Pietat, la Cartoixa d’Scala Dei i a la Conreria. Unes cinc hores llargues en total. I si voleu que us digui la veritat, em sembla que hi ha més perill a la carretera que no pas en aquests cingles.

La matinada de Sant Pere

Cert és que estic malalt de Festa Major, però com que porto bastantes històries del Bou de Reus, doncs la tinc present gairebé tot l’any. Enguany, i no és el primer, trobo que va fallar com una escopeta de fira la ma nada de Sant Pere. O sigui, des de que pleguen les orquestres fins a les 10 del matí que obren la porta del Campanar. Almenys dos dels tres elements que conformen la matinada de Sant Pere no van funcionar.

Un, el despertar Reus no va existir. Aquest acte festiu iniciat el 1990 consis a en recuperar la Tronada que s’encenia històricament en sortir el sol, però en lloc de fer una tronada, es feia la crida a la població perquè a les nou del matí tothom encengués un tro. Fa anys que les associacions de veïns recollien trons a l’Ajuntament i aquesta era l’excusa per a fer un esmorzar popular als barris i fer que d’alguna manera la Festa arribés a tota la ciutat.

Dos, la rave va ser molt trista, bàsicament perquè no hi havia música. Ja podeu veure a la foto que semblava més una tertúlia de després de dinar que no pas una Festa Major. Per què no s’estableix com un acte més del programa i ens oblidem dels problemes de cada any?

Tres, les matinades, potser van arrossegar una miqueta més de gent que no pas altres anys, però tot i així potser érem un centenar els que les vam seguir. Potser pagaria la pena potenciar-les d’alguna manera. Se us acudeix cap element fes u que sigui participatiu per a donar-hi color? (Les plomes carioques que el 2005 van posar a l’Alcalde ja estan molt velletes).

De manera ràpida se m’acudeix una idea, potser les matinades podrien passar de revetlla en revetlla (Palma, Parc Sant Jordi, Plaça Llibertat) a recollir el personal un cop acabada la festa, baixar fins al Mercadal, aviar una traca a les vuit,  quarts de nou i començar la rave que per ella sola ja s’acabaria vora les deu. O qualsevol cosa que se us acudeixi i que podeu deixar als comentaris.

Ràpid, que només ens queden set mesos.

Cara i Creu: Falset - Sant Gregori - Sant Cristòfol

Teníem la intenció de fer una excursió curta per a estrenar i provar les noves espardenyes de muntanya, i de Falset a Sant Gregori és, millor dit, era una passejadeta.

El camí surt del poliesportiu i s’agafa un PR, marques blanques i grogues, però als quinze minuts de caminar et trobes amb les faraòniques obres de la variant de Falset que estan construint i el camí desapareix. Cert és que podíem haver escalat el terraplè, però no es tractava d’això. Per tant vam recular i fer el camí fàcil: anar-hi en cotxe. A la N-420 gairebé a l’arribada a Falset hi ha un tomb de paella molt tancat, doncs al mig del tomb hi ha el caminal per anara a Sant Gregori. Sant Gregori és una ermita troglodítica, encastada en una balma de pedra vermella, i envoltada de pe ts cingles rocallosos. Un cartell ens indicava l’ermita de Sant Cristòfol a 25 minuts, en direcció Nord. Puja un pèl però paga la pena arribar-s’hi i veure la vista i la cova on hi ha el sant. Precisament a Sant Gregori hi havia un grup de falsetans que acabava d’arreglar el camí, i per un altre dia ens van aconsellar de continuar el camí per l’Avenc, travessar la carretera i arribar fins lo Morral (680) i retornar per darrera fins a Sant Gregori.

Trobo una contradicció que per una part un grup de voluntaris es dediqui a arreglar els camins del terme i que per l’altre, unes obres desproporcionades destrueixin sense mirament tot el que es troben al seu pas. No hi havia una manera menys agressiva pel territori de fer la variant? No hi ha manera de conjuminar la modernitat amb el respecte al patrimoni natural i arquitectònic?

Cistell buit

Com l’any passat, enguany no hi ha bolets. Ni rovellons, ni pebrassos, ni rossinyols, ni mucoses, ni llores. Tampoc s’han trobat apagallums, que sempre n’hi ha a dojo perquè per aquestes comarques no els deglu m. Ni molt menys hi ha ceps ni d’altres espècies més exò ques que es troben excepcionalment. Res de res de res. Encara ens queda una mínima esperança de trobar algun fredolic, però més val ser realistes i donar la temporada per perduda. La sequera i el vent ens han deixat sense collita. La majoria hem hagut de redescobrir el moniato per a acompanyar el tall de carn. N’hi ha uns quants que es neguen a l’evidència i con nuen buscant i te’ls pots trobar per la muntanya caminant capcots amb el fons buit del cistell tapat per fulles. Els èxits i els fracassos a Catalunya s’acostumen a tapar, potser d’aquí ve l’expressió «posa-t’hi fulles». I fulles ens posem cada dia, amb els trens, les autopistes, els aeroports, les apagades, els impostos que et caragolen, les burles i els menyspreus. A aquests assumptes seriosos només cal sumar-hi un Barça desmaduixat i una magra collita de bolets per a tenir el català constantment emprenyat. En un clima tens, com el d’avui dia, el 1835 a Barcelona el desencadenant de la bullanga va ser una mala tarda a la plaça de bous, un mal espectacle taurí va encendre els ànims dels catalans emprenyats de llavors. Qui sap si un altre any de cistells buits de rovellons i de solucions no ens farà engegar-ho tot.

Publicat al Punt, 13.11.2007

Bellmunt

Aquest dissabte amb la colla del Bou de Reus vam fer una sortida a Bellmunt del Priorat, abans de Siurana. L’excusa de la cercavila del Bou ens va permetre conèixer el poble de la mà del jovent de Bellmunt. No sé si fent turisme per certes comarques heu ngut mai la sensació d’ésser escrutats per la gent dels pobles. Aquesta sensació de recel canvia totalment i es converteix en hospitalitat quan vas acompanyat d’algun indígena.

Vam visitar les magnífiques Mines de Bellmunt, llàstima que només t’ensenyin la primera de les vint galeries, potser pagaria la pena poder veure la segona i la tercera com es feia fa uns anys. Tot i així la visita per si sola ja paga la pena. El curiós de les mines de galena (de plom) és la poca perillositat que tenien, res a veure amb les mines de carbó i els gasos que desprén. El Museu de les Mines ha estat una bona manera de donar a conèixer la passada realitat minera del Priorat, i alhora per crear nous atrac us turístics per a aquesta comarca. L’anècdota és que uns visitants espanyols van fotre el camp emprenyats perquè les visites guiades no es fan per defecte en castellà, i que no volien esperar a la traducció. Res ens sorprèn ja.

Després ens van mostrar la Casa de les Mines, una joia modernista, que tot i estar esbalandrada, conserva la seva bellesa. D’aquí poc aquesta casa serà un hotel de luxe, serà una llàs ma que no la pugui u litzar més el poble, però potser així serà la manera que sigui restaurada i creï riquesa a la zona. Això sí, caldrà anar amb compte, segons un erudit local, la Casa de les Mines durant la guerra va ser Hospital de Sang i diuen que al pati de darrera hi ha enterrats soldats republicans. Veurem com es soluciona això.

De la Casa de les Mines es veu el cim del Sarraí, que domina el poble i que queda pendent de pujar.

Dinem als porxos de la Casa. Ens conviden a un arròs de conill que hi cantaven els àngels, mandarines i vi negre del Priorat. Fem el ronso una bona estona a la terrassa del bar que hi ha davant de la font, i de seguida es fa l’hora de començar la cercavila. Com en la majoria de pobles, la gent és agraïda i la cercavila és una festa, més que no pas una simple desfilada com passa a les ciutats.

Es fa fosc de seguida, però és un luxe veure com les darreres llums del dia banyen de coure les muntanyes del Priorat:el Montsant, la serra de la Figuera, el Motlló...

Bellmunt és un poble de dos cares: industrial i rural. Iniciem la cercavila a les colònies, carrers de casetes blanques de planta baixa que van ser fetes durant els anys de màxim funcionament de la mina per tal d’acollir a tots els treballadors. Després passem per carrers estrets de cases altes, amb un parell de pisos i golfes amb portalets, com els de gairebé tots els pobles del Priorat.

Bellmunt ha estat un descobriment, hi tornarem segur.

Cares llargues

Amb el canvi d’hora i l’arribada del fred hem canviat a cara. En qüestió de dies els carrers han passat de ser un espai d’interrelació a una via urbana convencional. Els carrers foscos i freds no conviden a aturar-se a xerrar amb ningú. Amb un simple ”adéu” vas que xutes, que on es comença a estar bé ara és a casa, suposant que nguem una casa amb bons tancaments. Potser sí que amb el canvi d’hora estalviem energia, però el que no crec que estalviem són cares llargues, i fins i tot les primeres baixes per depressió a la feina. Caldria que algú mirés com afecta el canvi d’hora amb les baixes laborals. Això sí, les baixes reals, que les imaginàries no necessiten cap factor extern perquè es produeixin. Però això són figues d’un altre paner, i ja en parlarem un altre dia.

Manologias al COS

Ahir el teatre de l’Orfeó Reusenc estava ple a petar per a veure l’espectacle Manologias de la companyia la Santa Rodilla del Perú. Al COS 2005 va venir també a l’Orfeó Reusenc el mim peruà Hugo Suárez amb l’espectacle Hugo e Inés que va ser magnífic. En dos anys la majoria ja no recordem el nom dels espectacles que hem vist, i s’especulava si seria el mateix mim o la mateixa companyia. He llegit per algun lloc que Hugo Suárez els ha dirigit, sigui com sigui, la Santa Rodilla ens va oferir un espectacle minimalista, molt diver t i alhora tendre i cru només fent servir els dits les mans com a protagonistes.

El COS, entre moltes d’altres virtuts que té, també ens serveix per veure que a banda d’Europa també hi ha cultura que paga la pena ser consumida.

Cos 2007, Teatre orfeó

Piotr and the stars of Tut

Poc diu d’un espectacle si el millor que s’hi veu és la feina del col·laborador local que agafen. Ahir al Teatre Bravium la Companyia italiana Dejà Donné va ballar molt bé, és cert, el que semblaven danses eslaves; però va ser la feina de la reusenca Eva Roig que va fer que l’escassa mitja entrada del teatre no cedís als afalacs de Morfeu i no es posés a roncar a l’uníson. Entre dansa i dansa els dos suposats protagonistes es dedicaven a barallar-se llargament en una inventada llengua eslava, i sort de les morcilles de la suposada traductora improvisada deixava anar per mantenir una mica l’interès. La veritat és que el públic va estar més pendent durant l’espectacle per descobrir si la traductora agafada del públic, l’Eva Roig, era una espectadora més o una actriu camuflada.

Piotr and the stars of Tut, Teatre Bravium, festival COS 2007 

Camins de ronda

Allà on s’acaba el Camp i on comencen les Terres de l’Ebre, passada la nuclear de Vandellós podem fer un viatge en el temps. Podem conèixer com eren les costes catalanes abans de la febre del ciment i l’asfalt. Des de Calafat fins al Delta, en ple golf de Sant Jordi el GR-92 passa a tocar de la mar. En aquest tram de costa les roques, els pins, el romer i l’aigua salada de moment resisteixen al progrés, i tot i que han pa t fortes enves des, la desfeta natural no s’ha consumat com sí que ha passat en tants altres llocs.

Podem deixar el cotxe a Calafat, entrant al poble a mà dreta hi ha unes cases blanques que recorden amb molta imaginació la Fundació Miró, allà mateix trobem el GR que ens portarà per la costa. És una ruta amb una dificultat mínima, el GR està prou bé, i si ens despistem badant només ens cal seguir la costa i el retrobem sense dificultat. L’únic problema el trobarem a les obres que ara es fan al port de Sant Jordi, que ens fan perdre el GR, però amb una mica d’ull i passant per sota una tanca es pot seguir.

Paga la pena badar veient com el mar espetega contra els penya-segats. Compte que no ens mullem. De Calafat a l’Ametlla hi ha menys de dues hores i passarem pel castell de Sant Jordi d’Alfama, una protecció contra els atacs dels pirates barbarescos que tenien en aquesta despoblada costa un lloc ideal per a desembarcar tranquil·lament. Passarem per moltes cales, si fa bon temps en podem escollir qualsevol per remullar-nos. De l’Ametlla podem con tinuar cap al sud i en una hora i mitja ens plantarem a la Cala de l’Àliga. Passarem per una zona PEIN i per unes fantàs ques platges.

El bo i el dolent que té aquesta excursió és que no té un final definit, o sigui que allà on ens cansem, girem cua i tornem enrere. O sigui que no té la motivació de completar una ruta o pujar una muntanya, però és una excursió perfecta per a anar amb la parella, és tot bellesa a la vora de la mar i cap dificultat. 

El projecte Alfa

Ahir veient a la Sala Trono de Tarragona El projecte Alfa, em va semblar que els Germans Marx s’havien col·lat a la casa del Joves (The young ones). Biel Perelló ha escrit una comèdia absolutament esbojarrada, irreverent i absurda que té a l’espectador noranta minuts debatent-se entre la riallada i l’estupor per les bromes políticament incorrec ssimes que hi surten.

Tot i ser l’estrena, el ritme de l’obra va ser prou bo i els actors i actrius van estar divertidíssims. Seria injust destacar la feina d’un per sobre dels altres perquè tots van estar esplèndids. Caldrà veure-ho rodat, però jo divendres que ve repe ré perquè hi va haver moltes coses que no vaig caçar, quan encara reies d’una de les bromes ja te n’havien engaltat una altra. Per aquells més freaks no us perdeu els diàlegs d’Star Wars que hi ha incrustats en el text. Esperem que rodi per Catalunya, i que una de les parades sigui a Reus, la ciutat de l’Ester Cort, una de les actrius de l’obra. Seria bo veure com el públic majoritàriament benpensant de Reus rep aquesta astracanada.

Ser o no ser (al seguici)

La Misericòrdia d’enguany promet ser una de les més lluïdes que hi ha hagut a Reus els darrers segles, potser ens hauríem de remuntar a les solemnitats a la Mare de Déu de Misericòrdia de 1792 per trobar-ne una similar, tot salvant les distàncies. Aquesta Misericòrdia podem gaudir del nou basilisc, i per Sant Pere ja vam estrenar la víbria, animal de nova creació, que com el lleó, són la mostra que a hores d’ara ja no només recuperem tradició, sinó que l’estem creant. També vam poder veure l’estrena de la moixiganga de Reus, que és cert que es tracta d’un ball profundament religiós, però no hi ha d’haver cap problema per això, com tampoc n’hi haurà d’haver amb el transvetisme del ball de dames i vells quan aquest es recuperi. Evidentment que els responsables d’aquest èxit han estat els ciutadans, tant els que suen la camisa dins el seguici fes u com del públic que cada vegada més omple els carrers i places. Un punt que trobo important ha estat l’establiment d’un protocol de les festes majors de Reus, que serveix de columna vertebral de la festa major, la feina del qual ha estat imprescindible per al creixement espectacular de la festa. Però crec que ha arribat el moment de repensar el seguici.

Fa temps que em demanava com és que en una ciutat tan teatral com Reus no hi ha hagut la recuperació estable de cap ball parlat? A Tarragona tenen el de dames i vells, autèntica icona d’aquest es l, el de Serrallonga... a Valls, el de vells; a Vilanova, Vilafranca i el Vendrell, el de malcasats i el de Serrallonga; a Sitges, el ball de criades, fins i tot a Calafell, el ball de la Rosaura... I a Reus de tant en tant podem veure de manera excepcional el de Sant Miquel i el de la Mare de Déu. Però amb el model de seguici festiu que tenim, hi té cabuda un ball parlat? Què faria el dia de Sant Pere al matí posem per cas el ball de Sant Miquel? Aguantarien els actors de dames i vells totes les processons i actuacions només passejant? O bé haurien de renunciar a participar en els actes centrals de la festa major? Cal triar el tot o res.

Arribem al cap del carrer, tal com està establert, més en l’imaginari que no pas en el protocol, un ball o una bèstia o és dins el seguici o no hi és, només el ball de diables i els Xiquets de Reus per la seva naturalesa han escapat d’aquesta cotilla. A part d’aquests, no hi ha elements que tinguin un peu fora i un peu dintre, fet que és summament posi u, ja que a part de reforçar aquells actes més tradicionals, obririen nous espais i pràctiques fes ves.

No vull desmerèixer en absolut la feina feta, que crec que ha estat de matrícula d’honor, però potser ara que el seguici és fort i robust ha de guanyar amb elasticitat, sense abaixar el llistó que tan alt està ara. Amb el permís de la Misericòr-dia, els dies 25, 26 i 27 de juny serien els indicats perquè els elements festius, sempre que ho volguessin, arribessin a tots els racons de la ciutat. I tot això amb la mirada fixada en el moment que per mi és el central de tot el cicle festiu reusenc: el 29 de juny al vespre. Aquest hauria de ser el dia que els hipotètics balls parlats que s’han de recuperar es mostressin amb els altres elements del seguici, així com revisar el protocol d’aquells elements festius sempre que ho desitgessin. Per exemple el ball de diables no ha participat tradicionalment en la processó de Sant Pere, bé, però tampoc el lleó ni la víbria i ara ho fan i ben bé que hi queden. Un altre exemple seria la inclusió del bou o del canó al capdavant d’aquesta processó. Cert és que el bou recorda els correbous que es feien a la ciutat fa segles, i que de ben segur que cap bou viu va acompanyar sant Pere, o que el canó té un rol d’anunciar la festa. Però ara com ara estem escrivint la tradició, senyal que és vivíssima, i per tant podem fer-la al nostre gust sense que això vulgui dir desvirtuar-la, o sigui, sense malmetre el model de seguici català que perviu des del segle XVIII, però amb l’únic límit que és la nostra imaginació.

El Punt, 25.09.2007

Si una nit...

”Si una nit us passegeu per una via suburbana i aneu passant cases i més cases a una banda i altra del carrer: totes tenen llum a la sala d’estar, una llum daurada en què es veu al rectangle blau de la televisió; totes les famílies s’hi concentren, probablement atentes al mateix espectacle, ningú no parla, als patis de darrera hi ha un silenci absolut, els gossos us borden perquè camineu sobre uns peus humans en lloc d’utilitzar rodes.” Jack Kerouak, The Dharma Bums, 1958, traducció de Manuel de Pedrolo

Siuranella

Siuranella està davant de Siurana, però forma part de la Serra de la Gritella i la llegenda explica que era on els cris ans tenien el seu campament en en setge de Siurana a l’Edat Mitjana. Veritat o men da, Siuranella té unes parets igual d’impressionants que les de Siurana i ambdues són un paradís per a escaladors de tot el món.

Si el que volem és caminar i no pas escalar podem fer un i nerari circular que no és gens di cil i que és rela vament curt.

Podem sortir de Siurana pel camí vell a Cornudella. Trenquem a la dreta i per pista anem fins a la carretera; baixem fins a trobar un cartellet a la meitat d’una recta que hi diu Fonts Caldes. Si volem estalviar-nos aquest tram una mica pesat podem deixar el cotxe a la mateixa recta de la carretera on hi ha un petit espai on hi caben quatre o cinc cotxes, que és on els escaladors acostumen a aparcar.

Baixem pel corriol pel mig del bosc i en un moment ens plantem sota mateix de les parets. Si és primera hora del ma no hi trobarem ningú, però una mica més tard és fàcil veure-hi penjats escaladors. Són el Pilar del Cargol i la Rambla, un 9a+, una de les vies més complicades de tot el país. La veritat és que les parets desafien la llei de la gravetat i sembla que s’hagin de desplomar damunt del teu cap. Abans d’arribar a l’Olla deixem un senderó a l’esquerra, que és per on tornarem. Moments després arribem a l’Olla que és un amfiteatre de roca natural i baixem cap al barranc i arribem a una caseta de toma d’aigua, i pugem barranc amunt. Mes val portar pantalons llargs perquè el camí està bastant brut i és fàcil que ens esgarrinxem les cames. Seguim barranc amunt per la llera seca del barranc i un pèl més tard trobem a mà esquerra una fita i marques blanques. Les seguim i ens enfilem fort. Podríem con nuar pel barranc per anar a trobar el PR al a la font de l’Aubergada, però aquest primer és més ràpid. Amunt tenim una bona vista del bosc del barranc i de les roques. Atenció perquè hi ha corriols que es perden, paciència, si arribeu a enlloc, torneu enrere i recupereu el camí. Hi ha poques marques blanques, però n’hi ha suficients per no perdre’s. Arribem a dalt de tot, al Coll de la Vaca. Paga molt la pena enfilar-se a les roques que hi ha per a veure una magnífica vista del barranc, de Siurana, de Gallicant i del Priorat. Per dins el bosc agafem un indicador que ha posat l’Ajuntament de Cornudella que ens indica el grau de la Covassa, podem agafar aquest o passar pel Grau Tallat, que em sembla que és seguint el PR. Vam agafar el de la Covassa que està marcat amb una fites enormes i que segueix per la part alta de Siuranella, sigui quin sigui ndrem una impressionant vista del Montsant i amb els dos anirem a parar al cingle del Ti . Un cop allí volíem baixar a la cova de Donya Blanca, però no vam trobar el camí. Val a dir que portàvem el mapa de Siurana de l’editorial Piolet, però la versió an ga, i que alguns camins no estaven marcats. Caldrà renovar els mapes, ja que ja ha sor t l’edició revisada d’aquest mapa, i si està tant bé com el que acaben de treure de la Mussara segur que no

ndrem excusa per perdre’ns.

Diuen que a la cova de Donya Blanca pren aquest nom perquè hi van tancar fins a la mort la filla del Comte de Prades com a càs g per tenir un fill amb un bard del comtat.

Un cop al cigle del Ti passem per sobre de les roques roiges de gres amb conglomerat i per sobre nostre tenim les parets blanques de roca calcària. Seguim el caminet una mica amagat pels matolls i passem per sota la roca del Jueu, que segons la llegenda fou qui va donar les claus del castell de Siurana als cris ans i que veient des de Siuranella l’horror de la matança que ell havia provocat va quedar petrificat. Voregem tot el cingle i fem cap altra vegada cap al barranc de les Fonts Caldes, i des d’aquí tornem a agafar el camí per on hem vingut. En total un parell d’hores llargues i un desnivell suau.

Siuranella és una desconeguda i la veritat és que val molt la pena descobrir-la, l’únic punt nega u, sempre n’hi ha d’haver algun, són les defecacions dels escaladors al mig del camí, al peu de les parets. Entenc que després de fer una d’aquestes impressionants vies un es relaxi totalment, però podria fer-ho una mica entre els matolls, perquè no calgui que els excursionistes haguem d’anar fent saltirons esquivant els regalets que ens han deixat.

Titot, Foix, Manent i els patacons

Ahir vaig llegir que el Titot i companyia estan gravant el disc ”Onze nadals i un cap d’any”, dotze musicacions dels po-emes de J.V. Foix. Llavors vaig recordar que havia escrit els poemes al Mas de Segimon, propietat de la família Manent a l’Aleixar (Baix camp). Vaig agafar el poemari i vaig veure que m’equivocava: la majoria estan datats des de Port de la Selva i d’altres poblacions, però precisament l’onzè poema Si jo fos marxant a Prades té els següents versos:

O (si fos) pagès, amb deu vessanes

I mas propi a l’Aleixar

amb pous gelius i fontanes...

Doncs per força que part d’aquest poemari va ser, si més no, gestat a Mas Segimon. Així doncs que aquest ma he decidit anar-lo a veure, i conèixer una mica més tota la falda oest del Puig d’en Cama.

He agafat el llibre d’i neraris Per les serres del Mestral I d’Antoni Cabré, un mapa (que no m’ha servit de res) 1:50.000 del Baix Camp que va donar el Periódico fa un munt d’anys i la bicicleta. Ho he carregat tot al cotxe i he anat fins a l’Aleixar. he sor t del poble com si volgués anar a l’ermita de Sant Blai i he rat amunt, amunt deixant a l’esquerra l’ermita primer, i el PR que ens porta a Vilaplana i la Mussara segon. Després d’una estona de pujar fort arribo a l’úl m indicador que m’he trobat, el de la foto, perquè algun fill de la gran puta s’ha dedicat a arrencar tots els panells dels pals indicadors d’aquesta contrada. Poc després he passat pel Mas Segimon, no m’he aturat perquè semblava que estaven enfeinats, tot i així és un magnífic mas, antic però ben cuidat i amb unes vistes precioses al Cingle Blanc i el Cingle Roig de la Mussara.

Continuo pujant i davant tinc els dos germans petits del Puig d’en Cama: el Puig d’en Gulló (580) i Rocanys (578). Segons diuen els al metres sembla que el primer és dos metres més alt, però a simple vista Rocanys sembla molt més alt. El Puig d’en Gulló és un con gairebé perfecte com el Puig d’en Cama, en canvi Rocanys té més aviat forma de tascó.

Pujo i pujo, i estic al costat del cim del Puig d’en Gulló, ja hi vaig pujar una vegada i no és gaire espectacular perquè dalt al cim és bosc espès i no té gairebé panoràmica. Arribo al coll del Vent (510) baixo fort per una pista plena de roques de granit i arribo a una pista encimentada, trenco a la dreta i una llarga estona de pujada després arribo a una gran clariana al mig del bosc. I al mig un home i un gos.

-Bon dia, cap al Coll de la Batalla? (no hi havia d’arribar però així m’asseguro la direcció)

-Per allà... tu vas bé, no com els dels quads...

I comencem a parlar, resulta que és l’amo el Mas del Garrut, refugi de bandolers segles enrere. Per històries que no vénen a tomb ens coneixíem de referència i m’explica que a pocs metres d’aquella clariana als anys quaranta van trobar el cadàver d’un carboner que vivia per allà. Resulta que s’havia enemistat amb els patacons, que eren els maquis (?) del Camp, i que aquests l’havien matat i l’havien deixat allà. Alguns diuen que els patacons eren el maquis anarquista del Camp, però d’altres diuen que eren vulgars lladres que es dedicaven a robar pels masos. Sigui com sigui, al contrari que els maquis confirmats, no van tenir una fi gaire èpica: els van enxampar en una casa de putes de Tarragona,

Quan acabem de repassar l’actualitat de la muntanya i de fer inventari de les darreres destrosses dels quads, tiro avall. Arribo al GR-172 que va de Reus a Prades, baixo una mica per terreny molt sorrós i a l’esquerra vaig deixant els cartells del Mas de Borbó que em conviden a no entrar. Una llàstima, d’allí al Puig d’en Cama seria un moment i no caldria anar a fer un tomb enorme. Però gràcies als incívics destrossaboscos estem aconseguint que cada vegada més la gent tanqui els camins que passen pel seu terreny.

Arribo al coll del Rosic i els quatre camins. També han arrencat els indicadors. Agafo el camí a la dreta que baixa, està malament i l’he de fer a peu. Pins i figueres de moro. Arribo al Clot del Bosc i des d’allà en un moment sóc a la riera del Salt. Començo a pujar i m’adono que la bicicleta m’hi sobra. En un moment sóc al Salt, una cascada de 70 metres sense ni una gota d’aigua. Comença el Via Crucis, pel corriolet que he de pujar no passem bicicleta i jo, me l’he de carregar a l’esquena. Això no és tot, la descripció de l’itinerari que em dóna el llibre, que en general és molt encertada, aquí diu: ”Un indret bellíssim. Un sender va passant d’un costat del barranc a l’altre, pel fons de la vall i sempre ben fressat..

. Es tracta d’un recorregut molt entretingut”. Doncs l’entreteniment deu ser emular els Marines nord-americans al Viet-Nam, la veritat és que si hagués ngut un matxet l’hagués fet servir. 

El camí està impracticable pels esbarzers i altres arbustos. Una llarga estona de pa ment després surto del barrancot fet un ecce-homo i arribo a unes parades d’avellaners, més enllà el Mas del Garrut. Començo a baixar a tot drap per una pista que està força bé i van passant avellaners, alzines i pals indicadors arrencats. Poc després ja sóc a l’Aleixar. Content i sencer.

Dies d'agost

Encara que sembli una broma fàcil, he aprofitat aquests darrers dies d’agost per veure la pel·lícula de Marc Recha del mateix tol. Les obres de Recha sempre tenen alguna cosa de hipnòtiques, no sé dir si m’agraden o no. Recha aconsegueix obrar un encanteri que t’enganxa a la pantalla i et manté atent veient durant llargs minuts com es mouen les fulles d’una olivera, com baixa l’Ebre, corren els núvols o com caminen els seus protagonistes. .

M’agrada Recha perquè explica petites històries de persones perdudes emmig del grans paisatges, persones perdudes en la immensitat dela vida.

Preciosa és l’història de la Mariona, l’autoestopista de la germana morta.

Recha ens presenta un paisatge amb personatges que busquen i no troben, o que troben sense buscar. Com el mateix Marc Recha que busca en aquesta pel·lícula l’estela de Ramon Barnils, i no acabem de saber si la troba o no, de fet potser és més interessant la cerca que no pas la troballa.

Llàstima que, tal com li va passar a Pau i el seu germà, l’encanteri es trenca la darrera mitja hora, un metratge massa llarg fa que aquesta mena de somni de migdiada que és Dies d’agost s’acabi fent feixuc. Tot i així, paga molt la pena veure-la.

Rutina festiva

Una mostra espontània de cultura popular passa invariablement cada dissabte a la tarda de primavera i estiu pels carrers més cèntrics de Reus. Una colla, mai gaire nombrosa, o bé de mascles humans o bé de femelles de la mateixa espècie, mai barrejats, això sí, es passeja en cercavila pel nucli comercial de la ciutat, que està atapeït de consumidors atrafegats. Aquests grups, tot i que excepcionalment puguin canviar la seva morfologia, normalment estan compostos per un capdavanter amb una disfressa que sobresurt per complexitat i vistositat per sobre de les dels altres components del grup. Aquest personatge principal, encara que sembli contradictori, no és el que governa la patuleia, ans el contrari, és el subjecte de bromes i escarnis i normalment és guarnit amb reproduccions dels atributs del sexe contrari. La resta de la colla acostuma a dur unes disfresses més aviat pobres, normalment van tots amb una samarreta del mateix color, amb uns noms i una data impresos de qualsevol manera. Són aquests els que es dediquen a l’acompanyament musical que consisteix a bufar xiulets de manera constant i fer crits més aviat pujats de to. Aquestes elements festius s’anomenen comiats de solter, i pretenen exterioritzar la seva alegria per un fet excepcional com és un casament. Però de colles d’aquestes n’hi ha tantes cada cap de setmana cridant i xiulant pels carrers que la seva festa puntual es converteix en pesada rutina dels altres.

 El Punt, 21.08.2007