La marrana de ta filla

”No n’hi ha per tant” és el que penses quan veus l’exposició de la Lídia Pérez al Centre d’Art Cal Massó. Has visto lo que hace la guarra de tu hija és una exposició que va ser censurada per l’Ajuntament de Tarragona fa un temps, i que per tant s’ha estrenat a Reus.

L’exposició segueix la línia kitsch de la Lídia: un joc de maniquins fan ganyotes de plaer al primer espai, mentre d’altres maniquins s’ho miren. Mentrestant al segon hi ha una mare de Déu inflable que miraculosament s’infla quan algú s’hi acosta. Aquesta Verge està basada en les esglésies d’aire d’Anglaterra que no pas en d’altres, encara que algun exresponsable de cultura tarragoní tingués al cap un altre tipus d’inflables. Cert és que l’exposició és crítica amb la jerarquia catòlica, però el contingut és entre naïf i almodovarià, el més dur de tot és el títol, o sigui que si algú es va encendre és que tenia la cua de palla.

Masdeu acústic

Ahir al racó de la Palma el concert del Joan Masdéu tancava l’Autúria, el tercer fes val de cançó d’autor de Reus. Se la jugava perquè presentava les cançons dels Whiskyn’s despullades d’acompanyament, i aquestes no només aguanten en acús c, sinó que guanyen en profunditat ja que les lletres es poden apreciar en tota la seva qualitat. Vam veure com el pop alegre i aparentment fàcil dels Whiskyn’s es fonamenta en unes cançons sòlides com una roca. Qui diu que els Whiskyn’s fan rock per a adolescents o bé té les orelles plenes de cera o de complexos. Algunes versions de pop anglès van acabar de donar el toc anglosaxó i el concert va acabar amb tot el nombrós públic entregat amb la cançó Reus. Un concert rodó.

De Pratdip a la Miranda per la Seda

Pratdip és un poble que té un potencial turístic com el que té Prades: un clima més fresc que la resta del Camp, torres medievals, una església de transició del romànic al gòtic, un aspecte de poble de pessebre, un ric imaginari amb el record dels dips i el guerriller Carrasclet voltant pels rodals, unes relativament bones connexions viàries i sobretot la magnífica serra de Llaberia que encara és tan desconeguda com el mateix Pratdip.

Un fantàstic itinerari és el de la seda que ens porta de Pratdip a la Miranda de Llaberia.

Si deixem el cotxe a l’entrada del poble i seguim la carretera en direcció a l’ermita de Santa Marina, a mà dreta als pocs metres deixem un camí que ens portaria al Cabrafiga, a la següent intersecció trenquem a la dreta i seguim unes marques blanques i grogues, és el PR-C 96, el camí de la Carabassa que ens aproxima a la Seda. Pugem sense parar i guanyem metres envoltats aquests dies d’ametllers florits. Trobem una pista i poc després a mà esquerra trobem uns indicadors que ens porten a la Seda, abandonem les marques blanques i grogues i a par r d’ara seran sempre blaves. Guanyem metres ràpidament i el terreny es fa molt pedregós. Som al camí de la Seda, alguns diuen que aquest nom és perquè el corriol és tan prim com un fil de seda i cal anar-hi amb compte. Sí que cal estar atent, però de perill ben poc. Arribem al pujol de la Seda, hem guanyat més de 300 metres i con nuem pel coll de la Seda, aquí haurem de fer servir les mans per grimpar per les roques, però sense perill si tenim un bon clima. Aquest coll és entretingut però divertit, passem pel pas del Senglar i ben aviat el camí s’eixampla i arribem a una planeta, davant tenim el Morral, una roca gegantina, abans haurem de triar si volem coronar el Mont-redon (859) o bé sortejar-lo per l’esquerra, jo recomano anar recte i pujar-lo. Passem el Morral i d’altres puntes curioses i amb una mica d’esforç ja som dalt el Mont-redon. Tenim una vista panoràmica de la Serra de Llaberia per un costat, i per l’altra de la planúria del Camp i del mar. Davant nostre veiem els propers cims que farem: la punta de Fornells, la Creu de Llaberia i la Miranda, de la qual en destaca el que sembla un gegantí observatori OVNI, però que és un radar de la Generalitat. Ara tot és seguir les marques blaves i en una mitja hora haurem fet el recorregut. Presteu atenció entre la Creu de Llaberia i la Miranda hi ha una raconada amb una creu de pedra que porta la inscripció 4-8-1939, és la creu de l’Estavell, col·locada al lloc on un pilot alemany de la Luffwaffe es va estavellar un mes abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la seva muller va venir d’Alemanya a portar aquesta creu. Poc després serem a la Miranda, o el Molló, i tenim davant la gran Mola de Colldejou, que des d’aquest costat no té l’aspecte de fortalesa que té des del Camp o el Priorat, sinó que sembla un gegant ajagut. Per tornar es pot refer el camí o bé passar pel camí dels Recingles, que passa per sota de totes aquestes puntes que us he explicat i que ens portarà també al lloc de sor da. Entre tot cinc hores ben aprofitades.

La plaça del Diamant, adéu Sílvia, hola Sílvia

Els teatres nacionals dels països serveixen per posar al dia les obres clàssiques de la pròpia cultura. L’objectiu és que cada generació de ciutadans pugui gaudir dels clàssics posats al dia. Per exemple, a la Comedie francesa es revisiten crònicament les obres de Moliere sense tocar ni una sola coma del text i sense descontxetualitzar l’obra, o sigui, vestits i ambientació d’època. L’esforç i la creativitat es centren en rellegir i actualitzar els clàssics, transmetre al públic actual les mateixes emocions per les quals anys enrere es van convertir en clàssics. Que estan molt bé les versions estripades de Calixto Bieito, però no és el mateix. A una cultura li cal renovar-se sense perdre els orígens. I això és el que es fa a la plaça del Diamant del Teatre Nacional.

Josep Maria Benet i Jornet ha fet diana amb la seva adaptació. Per una banda el seu bon ofici ha teatralitzat en tres actes la novel·la sense desfigurar-ne en absolut el contingut ni la forma. Sembla que no hagi tocat ni una coma del text, però ho ha fet i al meu entendre de manera notable, ha eliminat passatges reitera us com el de les xicres, el dibuix de la paret de l’escala de casa, etc. i potser encara hagués pogut esporgar una mica més la història per retallar les quatre hores de muntatge, però val a dir que és un obra de diges ó lleugera tot i la llargada. Segurament ajuda que el Teatre Fortuny és la meitat de gran que el Nacional i per tant bona part dels recursos escenogràfics no hi han cabut, tal com seria el camió real que entrava a l’escena del nacional. Això ha permès que els espectadors de la gira ens haguem estalviat parafernàlia i ens haguem quedat amb l’essencial.

El director Toni Casares i Benet i Jornet han plantejat una obra parabòlica, que comença amb moments deliciosos, gairebé naïf de la Festa Major de Gràcia, la il·lusió de la proclamació de la República i comença la davallada amb la frustració matrimonial, el fàstic dels coloms, l’esclat de la guerra i toca fons amb els bombardeigs sobre la població civil, les morts de gairebé tots els personatges, la gana i la misèria de la postguerra. I comença la remuntada personal de la Natàlia de mà de l’adroguer fins a cloure l’obra amb una altra festa, la del casament de la filla.

El segon acte, el de la guerra, és magistral. Que un muntatge teatral et faci posar un nus a la gola ja és difícil, però que ho aconsegueixin amb un clàssic el qual hem llegit i vist la pel·lícula repetides vegades sembla miraculós. Però no és un miracle. L’artifex principal d’quest èxit és l’actriu protagonista, la Sílvia Bel, en el paper de la Natàlia-Colometa. La Bel esborra el record de la Sílvia Munt fent de Colometa a la pel·lícula. La Sílvia Bel ha aconseguit el que semblava impossible: trencar l’arque p de Colometa que va instituir, també magistralment, la Sílvia Munt a la pel·lícula de 1982. Ara la Sílvia Munt ha quedat alliberada del pes del personatge de la Colometa i ha tingut una molt digna successora en la Sílvia Bel. Adéu Sílvia, hola Sílvia. La nova Colometa ja no és una noia una mica aturada, ni va d’esma per la vida, la nova Colometa és més Natàlia que no pas l’altra, no renuncia tan fàcilment a la seva iden tat, és molt més forta i més estoica. La nova Colometa lluita encara que fracassi, mentre que l’an ga només passava. La Colometa és una metàfora del país?

La resta d’actrius també fan un treball excel·lent: l’Anna Sahun en el paper de Julieta, l’Imma Colomer, la Paula Blanco i la Mercè Lleixà en el paper de Senyora Enriqueta. Dels actors en destaca el sempre solvent Carles Martínez, i el David Bagés i el Marc Martínez estan prou bé, tot i que sembla que a aquest darrer des del llunyà Matraca no l’hagin encasellat en paper de pinxo barat.

L’obra acaba amb un happy end exagerat, segurament per contrastar amb el segon acte i que és trencat amb el crit final de la Colometa que deixa el cos de la Natàlia.

Còmics en català

Un dels gèneres culturals més maltractats és el còmic. Sovint s’associa aquest pus de publicació a l’àmbit infantil o adolescent. Generacions senceres han après a llegir en català amb el còmic europeu de Tintin o d’Astèrix, però després d’aquests o feien el salt a la literatura

adulta o es perdien pel camí. No ha estat fins a l’arribada del manga, el còmic japonès, que ha fet que els joves con nuïn llegint en català sigui quina sigui la seva primera llengua. Alguna ment lúcida va decidir que TV3 apostés pel manga quan no era un producte

conegut i això ha fet que milers de joves el consumeixin en català ambtota naturalitat. Gràcies a l’èxit del manga les editorials s’atreveixen a publicar en català còmics d’altres tipologies. Un dels pioners va ser el Maus d’Art Spiegelman, premi Pulitzer que explica l’Holocaust jueu a través d’una història entre gats i ratolins. Però a poc a poc l’han seguit altres grans obres: el còmic iranià Persèpolis, darrerament la seva versió cinematogràfica ha estat guardonada a Canes; l’anglosaxó Watchmen, el primer de superherois que es tradueix al català; les històries de Torpedo, un gàngster sense escrúpols escrit a Catalunya als vuitanta però que fins ara no ha parlat en català; o el també clàssic de gènere negre Sin City. Són pocs però, com que les editorials només editen en català les obres mestres, tenim el consol de pensar que sempre que comprem còmics en català anem sobre segur.

Montsant: dels Barrots al Pont natural

Al Montsant cal anar-hi previngut, s’hi ha d’anar amb temps, abric, aigua i menjar suficient perquè se sap quan se surt però dificilment quan es torna, sobretot quan vas per camins que no coneixes o coneixes poc i t’has de refiar del mapa i la teva capacitat d’orientació.

L’excursió comença com tantes d’altres a la Morera del Montsant, agafem al camí del Grau dels Barrots, fem l’aproximació pujant fort i deixant a mà dreta les Tres Roques. Arribem al peu d’una impressionant paret que sembla impossible de passar si no és escalant, però seguint el camí trobem una pe ta escletxa, entrem i a la meitat haurem de grimpar pels ferros que hi ha clavats a la paret, no és difícil. En res ja som dalt del cingle i només hem de vorejar-lo amb unes vistes impressionants del Priorat, per això en aquest tros de camí hi ha el Balcó del Priorat no apte pels que pateixen de ver gen, però que ningú s’espan , ja fa temps que van col·locar un cable clavat a la paret que ens pot salvar d’un pas en fals. Imagino que van ser la secció excursionista del Reus Deportiu que també van marcar molt bé la zona, chapeau per a ells.

després d’aquest fantàstic camí arribem a un pal indicador, a mà esquerra entrem a la Serra Major, i a mà dreta baixaríem altra vegada a al Morera pel Grau del Carrasclet. Seguim el PR ja som a la Serra major, l’espina dorsal del Montsant, un paisatge lunar singular. Poc després arribem al GR-171 que seguim recte fins que a mà esquerra tornarem a agafar un altre PR (blanc i groc) compte que hi ha un laberint de corriols segurament fets per les cabres i que ens poden embolicar. Aquí hem de seguir sempre marques i fites, si les perdem toca recular a trobar el camí. Doncs després de dues roques a mà esquerra de GR empalmem amb el PR, el qual les marques ja estan molt gastades però ens duran a l’enorme cova de l’Ós. La intenció és visitar la Llibreria, per tant deixarem el PR pel segon ramal que trobarem indicat per una fita. O sigui que deixarem el camí de la Pleta i passarem pel corriol que hi ha al peu del Serret de la Junça, val a dir que està molt brut de vegetació però que no és perdedor. Una bona estona més tard arribem a La Llibreria, són tres enormes portes naturals a la roca, talment com si fossin l’espai que queda entre els llibres en un prestatge. Si ens endinsem en algun d’aquests ens trobem amb un laberint d’avencs a la cova que comuniquen entre si, la veritat és que no vam explorar-ho tot i només vam fer un tram i vam tornar per on havíem vingut, si sou valents exploradors pot ser una bona experiència. Con nuem caminant i arribem al Pont natural de l’Obaga, un enorme forat a la roca que ens fa recordar el pont gò c de Camprodon. Aquí aneu amb compte, naltros volíem baixar a l’Engolidor per remuntar els Ventadors, però el que semblava el camí va resultar ser un barranc amb una pendent terrible que ens va deixar al darrere de l’Engolidor, en uns tolls d’aigua preciosos però que no tenien continuïtat, o sigui que vam haver de refer tot el barranc a pas de puça. Entre baixar, buscar una sor da i remuntar dues hores perdudes. Ens vam adonar que el camí sor a de l’altra banda del Pont. Renunciem a baixar a l’Engolidor i posem rumb cap a la Morera. Traspassem el Pont natural pel forat i agafem un camí que gira a l’esquerra, direcció Sud cap a la Serra Major tota l’estona. Val a dir que les vistes del Ventadors i de les serres del Sarraí i de les Espadelles des d’aquí són impressionants. El camí, encara que brut, ens porta de nou al PR, podem triar anar cap a un costat o l’altre, els dos són bons per tornar a la Serra Major, triem passar per la Font de les Canaletes i poc després deixar el PR en un altre indicador del Reus Deportiu que ens marca el Barranc del Vidalbar. Una bona estona després passarem per la també enorme cova del Soronelles. Una mica més endavant a mà dreta del barranc ja veurem un altre pal indicador que ens indica el grau de la Grallera, un dels més senzills del Montsant, només cal seguir-lo i en poc temps ja serem a la Morera. Tot i així vuit intenses hores d’excursió, però ha valgut la pena.

Antònia Font al Bartrina

Amb un teatre Bartrina ple com un ou, ahir a la nit els Antònia Font amb un parell de temes en van tenir prou per a posar-se el públic a la butxaca i vèncer les reticències que el seu darrer disc Coser i cantar ha provocat.

Els Antònia Font i l’Orquestra de Girona s’entenen i s’escolten, segurament molt més que amb l’Orquestra de Bratislava amb la qual van gravar el disc. El Coser i cantar passa molt millor com a espectacle que com a disc. Els Antònia Font aconsegueixen reinventar les seves cançons i lligar-les amb noves melodies orquestrals. L’orquestra no fa de simple acompanyament acús c, però tampoc no toca de forma paral·lela a les cançons, com sembla que a vegades passi al disc. Aquesta fórmula funciona en directe, combinen moments sobris i moments d’apoteosi però sense caure ni en el tedi ni en la grandiloqüència. El públic va connectar de seguida amb aquesta proposta i l’espectacle va acabar amb dues tandes de bisos ben merescuts.

Després del que vam veure i escoltar al Bartrina paga la pena donar-li una segona oportunitat al disc per veure si trobem amagada la genialitat que els mallorquins ahir van destil·lar a Reus.

Humor negre: Orteu, Perelló, Salvadó i Sharpe

L’atzar m’ha portat a encadenar dues lectures terriblement àcides i carregades de nihilista humor negre: el Fum, fum, fum d’Orteu, Perelló i Salvadó, i Assemblea sediciosa de Tom Sharpe.

Ambdues lectures tenen mala llet i són tan políticament incorrectes que hi ha moments que voreja la línia que hi ha entre l’humor negre i el mal gust.

Assemblea sediciosa retrata de manera desvergonyida la brutalitat de la Sud-Àfica de l’apartheid, Sharpe treu a relluïr tota la bru cia moral d’una societat que, per exemple, en l’assassinat d’un negre per a traficar amb els seu òrgans, només veu moralment incorrecte que els òrgans d’un negre es trasplantin a un blanc. Amb una esbojarrada història Sharpe retrata una societat pervertida, violenta i corrupta. La mateixa societat que va desterrar a Sharpe per aquesta novel·la.

Suposem i esperem que mai no desterrin el menage a trois català, tot i que la seva crítica a la nostra societat és igual de brutal, tot i que des d’un caire existencialista: com que tot el que fem o deixem de fer els humans és una estupidesa perquè al final tots al clot, almenys enfotem-nos-en. D’aquesta manera Fum, fum, fum repassa tot un se-guit de costums humanes per les festes nadalenques, com la tendència a l’alcoholització; a cantar cançons absurdes que parlen de l’assassinat d’un gall i d’una a Pepa; a arribar a les mans amb familiars durant algun àpat de les festes, etc...

Stalin per Flotats

Ahir l’Stalin del Flotats va aterrar a Reus al pavelló de tuberculosos, perdó, al Teatre Fortuny. Va haver-hi moments que l’apoteosi tossiva era tan magnífica que vaig suposar que passaria com l’any 91 amb Ara que els ametllers ja estan batuts quan Josep Maria Flotats va plegar a mitja representació i va amonestar el públic pels seus persistents estossecs.

Però anem a l’obra.

Stalin és una molt bona obra, però que no arriba a obra mestra que és el nivell que recordàvem del Flotats. Flotats ha volgut repe r el malabarisme de posar-se en la pell d’una personalitat del segle XX a través d’un text no teatral, la novel·la Une exécution ordinaire de Marc Dugain. Flotats, com han fet tots els grans actors, ha volgut posar-se en

la pell d’un tirà monstruós, com seria un Cal·lígula i per mi ho ha fet amb nota. A les primeres rèpliques ens trobem un Flotats fent d’Stalin, però en pocs minuts veiem, escoltem i ens horroritzem amb un Stalin xacrós, que potser en algun moment arrossega una mica massa la dicció, però ja no veiem el Flotats fent d’Stalin com alguns han volgut veure, qui sap per si desprestigiar la tornada del nostre millor actor a la Llengua Catalana.

La primera part del muntatge, per mi la millor, és parsimoniosa, conduïda de manera magistral per les paraules d’Stalin-Flotats i els silencis d’una Carme Conesa magnífica. La Conesa ens ha demostrat que les actrius que passen de la quarantena també poden fer grans interpretacions, tot i que sembla que es tornin invisibles pels directors de càsting.

La segona part es torna descontrolada, s’intenta encabir l’estructura de plantejament-nus-desenllaç per donar un cert punt d’intriga a l’espectacle i justificar la bogeria paranoica d’Stalin, però on es palpa més clarament el terror del totalitarisme és en les explicacions racionals i pausades que fa Stalin dels seus actes en la primera part, justificacions d’actes injustificables arrebossades d’un cinisme lacerant.

Del tot sobrer va ser l’epíleg final que relacionava Stalin, Putin, el Kursk, Politkòvskaia... Potser moralment era necessari, però en absolut dramatúrgicament. La intenció era bona però no el resultat.

El muntatge ve acompanyat per una altra escenografia brillant de Jon Berrondo, que sembla que  tingui el monopoli de l’escenografia nacional, els darrers tres espectacles que han passat per Reus han estat muntats per aquest genial senyor.

Sobretot ahir que era un espectacle basat en la paraula, es va veure molt necessari que els teatres de Reus, sobretot el Fortuny, formalitzessin un conveni amb alguna empresa de caramels per la gola i amb alguna farmacèutica que fabriqui xarops per la tos per a regalar mostres d’aquests productes amb l’entrada. Jo com tot fill de veí, també tinc tos, però tinc la decència de prendre xarop, beure molta aigua, i portar-me uns halls el dia que hi ha funció, perquè la resta d’espectadors no tenen perquè pa r-me. Si no haurem de fer, com em va suggerir un amic al descans: suspendre la temporada teatral d’octubre a maig que és l’època de la tos.

Mort fora ciutat

Al pobles del nostre país la mort no s’amaga com a la ciutat.

Als pobles tothom acompanya el mort. L’església és plena de fred i de gent. Es plora si et ve de gust i les coses es diuen pel seu nom.

Tot el poble va darrera el cotxe de morts fins al cementiri que és costa amunt.

Als pobles de muntanya els cementiri no està en una planeta, les llenques de terra plana s’aprofiten per horts i olivers.

Parets emblanquinades, teules i recompte de noms que són record al fons del nínxol.

Als pobles es demana a peu de tomba si els acompanyants volen veure per darrera vegada el difunt.

Els cementiris tenen escales i el taüt es porta sobre els muscles, i els homes ens encarreguem de pujar el fèretre fins el nínxol sobre una destartalada envestida que fa tentines sobre els escalons del cementiri

Als pobles es viu la mort tal com és, sense subterfugis, de manera natural. Es parla sense pèls a la llengua del lloc on en el futur descansarà cadascú dels presents.

Per sempre a la falda de Cardó, entre oliveres, xiprers i figueres de moro, mirant el riu i els gegants emboirats dels Ports.