Una de successions, bordells i macarrons medievals

Com en molts casos a L'Edat Mitjana els catalans estaven més avançats que no pas avui dia, i per exemple a la ciutat de Reus la prostitució era una activitat regulada i controlada per les autoritats municipals. Jeure amb dones públiques sí que tributava.

A començaments del segle XV el bordell "municipal" era situat prop del Baluard i s'arrendava a algun particular perquè n'exercís d'hostaler o sigui, de macarró. AlsAnales históricos de Reus, Andreu de Bofarull explica que al Llibre de la cadena hi ha la normativa referida a aquest establiment, i en regula l'us que en poden fer els usuaris a: "Ordinació a alcavots o amichs d fembres", o sigui, els que van de putes. Ens diu que no poden anar-hi de nit, només en el cas que sigui la primera nit a la ciutat i previ pagament d'una taxa de 5 sous. A banda s'avisa als altres hostalers que no facin competència deslleial al burdell o seran multats. També regulen la higiene, entenent la higiene com s'entenia a l'època, prohibint a la fembra pública "que toch pa, ne carn, ne peix, ne fruita" sinó després que sigui comprada.
Com que era una concessió municipal, o sigui que un particular arrendava el negoci, algun d'aquests devia exigir millores i per tant el 1454 deien "Se ha proposat, que la casa del Bordell, que sia adobada, pus y a un home quey vol eser per ostaler".
En canvi en unes ordinacions del 1428 es diu que qualsevol que gosés exercir la prostitució fora del bordell ho tenia magre: "sots pena de esser açotat ho açotada tot nuu ho tota nua, per la vila".
En canvi eren molt més tolerants amb el vell art de beneficiar-se qualsevol que no fos el marit o muller: "que ningun hom que áge muller, no tinga, ni gos tenir amiga [...] sots pena de deu lliuras per cascu"  i igualment "que que alguna dona maridada no tinga ni gos tenir amich [...] sots la prop dita pena". I això només s'esmenta en el cas d'adulteri, si són solters no n'esmenta cap pena.
Finalment el bordell municipal va ser clausurat per sempre el 1470 pel Cambrer Juan Pérez.
Resumint, a l'Edat Mitjana la prostitució era regulada i controlada per l'administració. Senzillament acceptaven amb tota naturalitat un fet universal a la humanitat com la prostitució. No és per estar-ne orgullosos, però tampoc ho podem estar de les guerres i aquestes sí que entren a les legalitats estatals.
I també veiem com l'home i la dona tenien el mateix tractament davant de la llei almenys en l'adulteri.
Tot i que se'n diu pestes, l'Edat Mitjana, a Catalunya, va ser una època avançada socialment, pròspera i multicultural, segurament que el fet de tenir un estat propi hi va ajudar a poder governar-se, i pagar impostos, segons la nostra pròpia manera de ser.

Product

Dissabte el Bartrina no era del tot ple. Hi feien Product, de Mark Ravenhill, una obra representada a la Sala Beckett􀂂 la passada primavera. Un product placement és una tècnica publicitària que es basa en la col·locació intencionada i calculada de productes o marques comercials en el decorat de sèries de televisió, etc. Aquesta és una de les preocupacions centrals del productor d’una pel·lícula bastant horrorosa sobre el conflicte entre occident i el món musulmà. 

Tot i que hi ha tres actors en escena l’obra és un monòleg molt ben resolt per David Selvas. Un monòleg que defuig l’actor sol sota la llum d’un sol focus, sinó que s’acompanya de manera efectiva de tot el que fa falta perquè sigui passador.

També cal destacar una bona direcció de Julio Manrique: l’obra resulta fresca, amb ritme i divertida. En cap moment no desconectes per pensar en la llista de la compra, i això és un bon signe. Ara bé, no treurem cap conclusió cabdal sobre el xoc de civilitzacions, i potser és que no cal que els autors o artistes sempre ens endossin entre pit i espatlla la seva postura ideològica.

Avui + El Punt = ?

Jo sóc del Punt de tota la vida, però també llegeixo els altres diaris i de vegades m’agraden més que el Punt. Ara bé, m’agradava llegir l’Avui i tinc por que ara quan el llegeixi sigui igual que llegir El Punt. Un exemple gastronòmic ara que ja és hora del vermut: m’agraden més els macarrons amb ceba i tomaca que no pas uns espagueti al pesto, però això no vol dir que de tant en tant no em vingui de gust variar. Em fa por que ara tant macarrons com espagueti només portin ceba i tomaca. Em fa por que amb aquesta compra de l’Avui per part del Punt no perdem lectors en català d’una certa línia, dels que els agrada el pesto, vaja. De fet l’editorial dels dos diaris avui era idèntic

El contrapàs, la jota, la sardana i les figues

Al programa sarda.net ens recordaven com fa un segle la sardana llarga subs􀢢tuïa el contrapàs, que estava carregat de reminiscències religioses i carlines mentre que la sardana era vista com una dansa propera al republicanisme i al catalanisme. Diuen que el contrapàs llarg és una dansa popular d’origen religiós i de caràcter solemne i auster que, documentada des del segle XVI, s’havia ballat fins a mitjans del segle XIX. Els dansaires s’agafen de les mans i la ballen en semicercle inicialment al so d’una cobla de tres quartans formada per la cornamusa o sac de gemecs, la tarota, el flabiol i el tamborí. Ens recordaria a un sirtaki grec. Mentre es dansa, es canta o es recita un text que narra els esdeveniments de la passió de Crist.
Però aquest contrapàs no està mort i enterrat, de fet al darrer programa Nydia del 33 vam poder veure el documental que es va fer al Mercat de les Flors: la companyia IT Dansa dirigida per Catherine Allard i el veterà coreògraf de dansa tradicional Albert Sans van treballar plegats en donar una visió contemporàni al contrapàs.
Per altra banda al darrer Punt de Festa el reportatge central era sobre la revifalla de la jota a les Terres de l’Ebre (i més amunt i tot diria jo) i com aquesta arrela entre els joves donat que és un ball de festa, fàcil de ballar i que també serveix per lligar donat que es balla en grup i en parella. Cert és que han fet una gran feina de recuperació, però l’èxit definitiu d’aquest ball ens l’explicaria Freud: estira més un pel de figa que una màquina de tren.



Contrapàs. Laboratori de Dansa IT Dansa (2009) from liquidMaps on Vimeo.

Roca Falconera pel Carrasclet

Per fi ja ho he fet. Ja he pujat a la Serra Major del Montsant pel grau del Carrasclet i la veritat és que mereix l’anomenada que té. L’excursió no té més història, surts de la Morera, agafes a la dreta el camí que et porta a Barrots, et desvies a la dreta i segueixes les marques blanques i verdes, fas una aproximació i au, ferros amunt! Val a dir que és un pas que si comptem amb un cert equilibri no ens ha de passar res, però si no hem pujat mai abans per un grau d’aquests potser millor estrenar-se al grau de Barrots. Actualment els ferros estan en bones condicions i l’únic perill que hi ha és que ens puguin fer figa les mans, els peus o el cap. Després de la grimpada arribem a una balma i trenquem a l’esquerra, rematem la Serra Major i trobem un indicador que ens envia a la Morera, d’allí seguint les marques de GR fem cap a la Roca Falconera (718) i d’allà mateix ja veiem el greu de l’Agnet, que de baixada no té cap complicació, tot i que té una sorpresa que potser algun dia explico si em donen permís. Una excursió curta, amb bon ritme es pot fer en menys de dues hores, però intensa com poques

La Ilíada amb patata

Sota l’excusa de parlar del patiment de les dones a la guerra, La Ilíada de Baricco resulta ser un grup de dones que ens explica i mig representa el que fan els homes a la guerra de Troia. Les cinc actrius batallen perquè tot no se’n vagi a orris, però l’espectacle es fa llarg i confús perquè intercanvien personatges que expliquen històris i per tant l’espectador es fa un embolic que resol perquè ja sap què va passar a la guerra de Troia, però això no és això. 

Potser a la Biblioteca de Catalunya l’espectacle funcionava per la proximitat, però dalt d’un escenari malauradament no. Una llàstima, tinc la sensació que va passar el mateix que quan gires una truita amb patata se’t desfà: per molt bons ingredients, tècnica i experiència que tinguis, si un dia quan gires la truita la cosa se t’esguerra, doncs s’esguerra. És el que fa gran el teatre, que cada dia és diferent tot i cada dia te la jugues, i que un dia que ho tens tot preparat la truita se te’n pot anar a terra i et quedis sense sopar, però no passa res perquè sempre hi ha altres vespres per sopar

COS: el gest que perdura

El 12è festival de COS s’ha allargat uns dies amb l’exposició Pawel Rouba, el gest que perdura, una mostra d’homenatge a qui va ser mestre de cos de centenars d’actors i actrius catalans. L’exposició és a la fototeca de Mas Iglésies, però més que les fotografies jo en destacaria sobretot els audiovisuals que mostren el testimoni de companys i alumnes.

Els reusencs Lluís Pasqual i Lluís Graells acompanyen a d’altres noms coneguts com Montse Guallar, Lluís Homar o un Paco Mir que pel que diu segurament se les va tenir amb el mestre Rouba. Els que desconeixíem el polonès Pawel Rouba treiem les conclusions que la seva aportació al teatre català va ser que les generacions i generacions d’actors i actrius que van passar per les seves classes van entedre que fer teatre no és només escupir text dalt d’un escenari tal com massa vegades passa.

Del clot del Cirer per Salfores

De la Morera de Montsant puges amunt i arribés a la primera cruïlla dels graus, agafes el camí que surt més a l’esquerra , marcat en groc i que al revés que els altres baixa enlloc de pujar, planeges una estona per la falda del Montsant, deixes a mà dreta la via ferrada fins que comences a pujar primer suaument i després fort, en poc temps el corriol es dreça i la pujada es fa dura, guanyem metres amunt i arribem a una gran roca que sortegem per l’esquerra, metres amunt ja som gairebé al cim i passem per un estret camí entre una roca i el cingle, hi ha balmes i un cable als passos més complicats, però no és res que no es pugui fer. Sembla que enlloc de volguer passar per sobre els merlets de la muralla la volguéssim esquivar, això fa que Salfores sigui un grau força aeri. Però arribem al racó de missa i el mateix camí ja ens entra Montsant endins pel barranc del Miró, ara ja tot és més suau, uns minuts després ja serem a al Serra Major, com sempre espectacular, grisa i pelada, com si ens passegéssim per les vèrtebres de l’esquelet d’un antic drac, del qual els serrets que en surten són les costelles i els barrancs els forats. Davant mateix ja tenim una barrancada a la qual hi ha el corriol que ens porta al Clot, possiblement que ens equivoquem, el Montsant t’ensenya a ser humil i a haver de refer els teus passos perquè ets tu el que t’equivoques i no la muntanya. baixem pel barranc, trobem entre moltes plantes farigola cítrica que no collim perquè som en un parc natural. En un moment canvia totalment la nostra visió, deixem el paisatge lunar de la Serra Major i entrem en un amfiteatre de gespa, degotalls d’aigua i un magnífic noguer al mig. Després de prendre aire i aigua al Clot tornem a pujar a la Serra Major per l’altre camí que surt a mà dreta tenint l’abeurador a l’esquena, saltem roques amunt per entrar al comellar de l’Obac dels Frares i una mica de pujada després ja trobem el Pi Cugat, un pi sol isolat al mig de la Serra Major, d’allà ja veiem el Piló de Senyalets i seguint en aquella direcció tenim ben aviat el corriol a mà dreta que ens porta grau de la Grallera avall, cap a la Morera

De Benifallet a l’Ullal per Costumà

El vent i la pluja ens van privar d’anar a veure Lo faig pare, per tant vam fer una excursió per indrets més assequibles tot i que no menys bonics. De Benifallet sortim pel camp de futbol, per darrera de l’ermita de la Mare de Déu de Dalt i agafem el camí vell de Cardó que ens durà a Costumà, un topònim que ens recorda un antic poblament del qual no en queda gaire. Tenim marques grogues que ens guiaran sense problema. Guanyem alçada suaument, sorprèn que

entremig del no res els pagesos d’abans hi feien marges de pedra seca per a tenir-hi un o dos olivers, la fam esmola l’enginy i la feina. Arribem a la cruïlla, trobem el camí dels senyors de Costumà, marcat en verd, que crec que ens duria a la Baronia de Costumà. Trenquem a l’esquerra seguint les marques grogues fins que arribem al barranc del Mas, allà ja no hi haurà més marques perquè no hi ha gaire llocs per on escapar de les dues parets del congost. 

Estem una bona estona saltant entre pedres que mullades per la pluja patinen com el gel, però amb paciència i una mica de perícia ningú no pren mal. Una mica abans de les tres hores de sor􀢢r del poble el barranc s’eixampla i trobem la font de l’Ullal, en un no res ja serem al Mas de Catxorro, l’Ebre i la carretera que ens torna al poble.

Fot-li que és de Reus

A vegades es pregunta pel sentit de l’expressió Fot-li fort que és de Reus. A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s’enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l’única manera de deduir l’afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l’havien enxampat els carlins ho portava negre, d’aquí Fot-li fort que és de Reus. 

Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga. (A la foto la capella dedicada a aquests nois al Cementiri General de Reus). 

No sé si és l’explicació autèntica, en tot cas és una explicació.

Ronda de nit al cementiri

Avui dia la majoria no visitem els cementiris per anar-hi a passar l’estona o a passejar, ho fem per la necessitat d’haver d’enterrar algú o bé per visitar les tombes dels parents o amics que hi tenim. Són visites fugaces, empeses pel sen􀢢ment del dolor o de l’enyor. Ben poques vegades fem un passeig pel cementiri. Els cementiris no són agradables perquè ens recorden la nostra caducitat, un fet que volem oblidar. Malgrat això, hi ha cementiris ben bonics, i que han tingut un renom gràcies a l’atenció d’alguns artistes: Espriu va fer universal el d’Arenys i Josep Pla, el de Cadaqués. A les ciutats també hi ha fossars dignes de visita: el del Poblenou, el de Montjuïc o el de Reus. En aquests espais hi ha vegetació, bosquets, jardins, una concentració d’obres d’art molt superior a la de les altres parts de la ciutat, i sobretot, silenci... Avui dia, que la recuperació del patrimoni es veu no només com una qüestió de preservar la nostra identitat, sinó tambécom una eina de promoció econòmica del territori, hi ha cementiris que no negligeixen el patrimoni funerari i el donen a conèixer mitjançant accions divulgatives com poden ser itineraris o guies. El Cementiri General de Reus, el primer cementiri no confessional que va haver-hi a l’Estat, enguany culmina aquesta tasca de prestigiar-se amb visites dramatitzades nocturnes a la part antiga. La mort també va de bracet amb el teatre, i per exemple tenim la representació de Don Juan Tenorio, que pels volts de Tots Sants és viva encara al país, i reculant molt trobaríem les representacions medievals de la Dansa de la Mort entremig dels fossars. Malgrat el pànic cerval que puguem sentir pels cementiris, hi són i hi seran, i el teatre, sempre que es fa amb respecte i rigor, com és el cas, és una excusa agradable per apropar-s’hi i pair envoltats d’art que algun dia també s’abaixarà el nostre teló.

L'engalanament dels carrers

Si una cosa falla a les festes majors de Reus és l’engalanament dels carrers. al contrari que altres pobles més petits i modestos que canvien de fesomia per festes. De la mateixa manera que les persones estrenem vestits per Festa Major o bé ens comprem la samarreta de l’any, les cases i carrers també s’embelleixen com a mostra que aquells dies són diferents a la resta de l’any. Això a Reus només passa al carrer de les Galanes, a la resta l’Ajuntament penja senyeres i domassos però la majoria de reusencs no hi pensem. Va haver-hi uns anys que un diari va donar domassos dels grups del Seguici i la gent ens vam animar a penjar-los, però ara que ja s’han descolorit o fet malbé. Potser caldria una campanya imaginativa per fer que la gent es tregui la son de les orelles i pengi les senyeres o domassos que tots tenim i que deixem dormir durant anys al fons de l’armari.

La Jota al Baix Camp

Fa dos anys es va celebrar els 100 anys de sardanes a Reus, res a dir-hi, però si només fa cent anys, queda clar que hi havia alguna cosa abans i aquesta cosa era la jota. Val a dir que els estudiosos tampoc la consideren molt antiga del segle XVIII, però clarament anterior a la implantació de la sardana a les comarques de la Catalunya Nova. 

Segons el magnífic llibre de Balls i danses del Baix Camp del mestre Josep Bargalló, la jota s’havia ballat a Capafonts o a Vandellòs, i a banda hi havia hagut el Ball de coques, que es balla igualet que una jota a: l’Albiol, l’Aleixar, Alforja, Arbolí, l’Argentera, Castellvell, Colldejou, Duesaigües, la Febró, Hospitalet de l’Infant, Montbrió, Mont-roig, la Mussara, Prades, Pratdip, Riudecanyes, Riudoms, Vilanova d’Escornalbou, Vilaplana i Vinyols, i per a reblar-ho a Cambrils el ball de Fora que també era per l’estil. O sigui que s’han documentat per via oral jotes pràcticament a totes les poblacions del Baix Camp llevat de Reus, és de suposar que la capital no havia de ser-ne l’excepció, sinó que potser va ser dels primers llocs de la comarca on va canviar la moda. 

I és que això dels balls i danses va per modes, de la mateixa manera que la jota devia desplaçar balls anteriors, aquesta va ser desplaçada per la sardana, i ara aquesta malviu sense que cap nou ball s’imposi. En alguns llocs es veu ballar per festa major les filades de country, ja em perdonaréu, sóc un admirador dels Estats Units però això em sembla horrible que ho importem. Mentrestant la jota a l’Ebre gaudeix d’una vitalitat envejable i d’una popularitat incontestable entre els joves. Pagaria la pena que la jota recuperés el terreny?

Cap de dansa a Benifallet

La Generalitat de Catalunya fa poc va modificar les classificacions del nostre patrimoni festiu, fins ara s’havien catalogat festes d’un gran interès i complexitat, però no hi ha la jota que es balla a molts pobles catalans. Un d’aquests és Benifallet, al Baix Ebre, on fan el cap de dansa. El cap de dansa es fa el 8, 9 i 10 de setembre al vespre, a la plaça, on es formen tres rogles concèntrics: al primer hi ha els músics, una xaranga formada bàsicament per instruments de vent; al segon hi ha el cap de dansa que li toca, ja sigui el de les pubilles i hereus, l’infantil i el de la gent gran; i al tercer rogle, la restadel poble, que mira com durant llargs i llargs minuts el cap de dansa balla la jota, sempre amb la mateixa música. El vestuari més característic dels balladors del cap de dansa és el mantó de les dones.

Acabada la cançó i els pertinents aplaudiments, el segon i el tercer cercle es fonen i tots els que l’edat els ho permet ballen la segona i tercera jota. A les dotze de la nit es torna a repetir el ritual, aquesta vegada sense cap de dansa però amb més forces que ha proporcionat el sopar. Aquesta festa com poques mereix que se la qualifiqui com a tradicional i popular. La festa és igual de viva avui que fa segles, mai la paraula popular no havia estat millor usada: de la mateixa manera que els més grans deixen el gaiato al banc per ballar la jota, els joves hi deixen els estris del botellón. La festa és per participar-hi; al revés que en moltes de les grans festes catalanes, aquí a la festa no s’hi va a veure-la, s’hi va a participar-hi, i per això tant els del poble com els forasters, ja siguin nacionals o internacionals, ballen, més bé o més malament. La festa és tan viva, tan arrelada i tan espontània que segurament que no necessita figurar en cap catàleg de l’administració per continuar diverttint el poble durant generacions.

INTERFESTUM

El llibre de la Festa Major

Començo una sèrie d’articles sobre la Festa Major de Reus, per pur divertiment meu, si a algú no li agraden o considera que donem massa tombs al mateix tema, doncs senzillament que no els llegeixi, total, això no és un diari que has de pagar o comprar-te un cafè al bar per a poder-lo llegir.

Quedi dit que hi participo en un capítol, el del Bou, per tant la meva crítica està condicionada. Considero que el llibre és un autèntic luxe, i els luxes són cars, però que la Festa Major ereixia un llibre així. Queda lleig que ho digui, però hi ha dos capítols que m’han agradat specialment, un ha estat el de Xavier Amorós, Tinc debilitat per la seva prosa memorialística, i l’altre és el del Dani Carbonell que ens explica de manera molt didàctica als profans tota la complexitat

musical de la Festa Major.

Llàstima que el mateix dia de sorttir el llibre ja estés desfassat per la desaparició de la oixiganga i l’aparició del ball parlat de Dames i Vells i dels trabucaires, però era inevitable, la festa és viva i canviant i els llibres queden.

La música (i la Patum de la Ginesta versió Reus)

Fa onze anys per la primera Fira d’Entitats va sortir el Cd amb les músiques de la Festa Major. Crec que va ser un element molt bo per consolidar un model de festa que ara funciona de manera imparable. Però, com dic del llibre, aquest cd també ha quedat passat de rosca, ens falten les músiques del canó, del Bou, la Víbria, el Lleó, el Basilisc, la Moixiganga (?), les de Galeres, el ball de pastorets, els trabucaires i de Dames i Vells, i fins i tot del ball de la Mare de Déu... quasi res.

Anant a les anècdotes, gràcies a aquest cd a Reus una colla d’amics, sense saber-ho ja que no hi havia internet, reproduiem allò que a Berga és la Patum de la ginesta, o sigui fer els balls de la Patum en un en un bar de 24m2 . Aquí passava en en un local del carrer Sardà, no érem tants ni estàvem tant apretats, però l’esperit era el mateix, alguna de les nits de Festa Major que acabaven massa aviat, potser perquè la nostra joventut ens demanava més, potser perquè la Festa Major llavors no era tan major com ara, posàvem el cd de la Festa Major i improvisàvem totes les danses amb el que teníem a mà: cadires, ampolles, escombres... fins al moment dels castells que normalment algú queia delpilar de dos de morros terra, però no passava res, la sang s’asseca i quan s’acabaven les músiques de la Festa Major, el repertori continuava amb altres dades assenyalades del calendari festius de la ciutat, i no explicaré més perquè alguns dels participants ara són respectables pares i mares de família. Val a dir que potser ara ja no posaríem el cd perquè recordaríem de memòria la majoria de tonades, cosa que no passava fa deu anys. Tot i així, si algun dia apareix de nou el cd de la Festa Major segur que serà un èxit de vendes i ajudarà a algú que en algun moment tingui un blanc de memòria.

L’esport a la festa

El darrer Punt de festa estava dedicat als falcons, una modalitat festiva importada de Txèquia, els sòkols, basada en la gimnàstica i amb un punt d’acrobàcia. La impulsora dels Falcons de Castellcir que explica: ” Sóc professora de gimnàstica i algú em va dir que les figures que fèiem amb els alumnes s’assemblaven a les dels falcons...” Vull dir amb això que veig necessari que al Seguici Festiu s’incorpori un grup de Falcons? No, al revés, veig que seria molt convenient que la Festa Major arribés al món esportiu, que es trenquessin els compartiments estancs entre en􀢢tats i àmbits. Qui diu falcons amb gimnàs􀢢ca diu els tradicionals cóssos, les competicions atlètiques que tan populars van ser a Reus el segle XIX. Actualment els clubs esportuis i gimnassos de la ciutat es mantenen al marge de la Festa Major, com si fossin món paral·lels, quan em sembla que hi tenen molt a dir: cóssos, les diverses modalitats de pilota, falcons, bèlit, bitlles, estirar la corda... Tot seria qüestió de voluntat. De la mateixa manera que moltes d’aquestes entitats fan una exhibició de final de curs, on normalment hi va la família, potser pagaria la pena obrir aquests actes a la ciutat a través del fil de la tradicionalitat.

Pere Calderó

Centenars vam ser els que vam anar a aprendre dibuix i pintura al petit estudi que tenia al carrer Metge Fortuny de Reus. Paciència i molt d’ofici eren les seves virtuts. Era una persona afable que feia l’esforç per trobar la part bona d’allò que feies, per amagada que estés. Potser no va arribar a tenir el reconeixement artistic que li pertocava, però crec que el reconeixement personal de tots aquells que el vam conèixer el tenia guanyat.
Descansi en pau.


Tot seguit un adjunto l'article que n'ha fet la Natàlia Borbonès al Punt

NATÀLIA BORBONÈS - REUS

Calderó, nascut l'any 1916, va començar a pintar als catorze anys i en un principi, influenciat pel gran aquarel·lista Ceferino Olivé, es va dedicar a l'aquarel·la. Però després d'una estada de cinc anys a Madrid, i de visitar repetidament el Museo del Prado, va començar a conrear la pintura a l'oli. Va fer la carrera de Belles Arts entre Madrid i Barcelona. Calderó definia la seva obra com un noucentisme flexible, «en la línia de Rebull». Al llarg de la seva trajectòria artística, a més de dibuixos i pintura també va realitzar murals i frescos i va destacar en la faceta de retratista, sobretot de la dona, i d'autor d'obres de temàtica religiosa. D'altra banda, també va treballar l'escultura iniciat per Modest Gené.

Però el treball de Pere Calderó que va arribar més als seus convilatans va ser l'ensenyament, dedicació que va començar l'any 1948. Primer ho va fer com a professor de dibuix tècnic i artístic a l'Escola del Treball de Reus i després a l'Escola d'Art del Centre de Lectura i a l'Institut Gaudí. I fins fa pocs anys, des del seu estudi continuava impartint lliçons i aconsellant joves estudiants. Pere Calderó va anar obrint camí a artistes que després apostarien per nous llenguatges contemporanis, com Ramon Ferran o Joaquim Sancho. «Qui volia saber tècniques, trobava un home d'ofici, allí es dibuixava, pintava, gravava, es treballaven tècniques tradicionals i alguns s'atrevien amb els plàstics i altres materials», escrivia de les classes de Calderó la crítica d'art i exalumna Assumpta Rosés amb motiu de l'exposició d'homenatge que es va tributar al reusenc de l'any 2001: «Potser la millor lliçó que ens va impartir va ser la seva actitud d'entendre les raons dels altres i de no creure en veritats absolutes i idees excloents. En aquells tallers atrotinats podíem arribar a intuir que l'art era un espai de llibertat individual que ens obria uns horitzons vitals engrescadors.»

A finals de desembre del 2007, l'artista va assistir a la presentació del llibre Pere Calderó. El seu univers pictòric, escrit per Mireia Ferré i editat per la Diputació. Va ser el penúltim homenatge a un artista que durant la seva trajectòria va rebre molts reconeixements, com tres medalles Ciutat de Reus, la medalla Tapiró, la beca Tomàs Bergadà i la medalla Fortuny. O la menció honorífica municipal que li va atorgar l'Ajuntament de Reus fa vuit anys després de la campanya popular de recollida de firmes que va impulsar el col·lectiu Amics de Pere Calderó. Van ser reconeixements a una vida dedicada a l'art que no es van traduir, però, en la gran exposició que mereixia a la seva ciutat. Els funerals s'oficiaran avui a la parròquia de Crist Rei a les deu del matí. Calderó estava casat amb la poeta Maria Cabré

Festa Major des de dins

Viure la Festa Major des de dintre canvia la perspectiva del tot. Des de fora pots anar a veure-ho més o menys tot, des de dins no. Des del 19 al 29 han estat dies d’anar de bòlit, barraques, Bou i l’estrena de Dames i Vells. S’ha acabat allò de portar el programa a la butxaca i anar seguint els actes fil per randa, ara són les obligacions les que et porten amunt i avall i deixes de veure un global i només veus la teva parcel·la detalladament, per un costat hi guanyes i per l’altre hi perds. Haver de canviar la cervesa per la Coca-Cola (qui ho diria) perquè et manté més despert.

Una salutació als germans Escoda que han sabut tirar endavant els trabucaires, realment té mèrit que hagin pogut assumir el cost del que deuen costar trabucs i vestuari. No he pogut veure gaire bé res del ball, una trabucada entre carrer i raval Santa Anna i de passada a la tada de lluïment. Ara bé, puc certificar en canalla del meu voltant l’esgarrifament que provoquen els trets de trabuc i fins i tot n’hi ha que han preferit quedar-se a casa abans que tornar-hi a passar...

La Festa Major és capriciosa i va voler que el Bou es desnuqués poc després de de començar, tot un any preparant una festa i una soldadura n’esguerra el protagonista, o que al sopar del bou i arròs alguna regidoria que la Festa Major li deu importar poc oblidés els seus compromisos d’infrastructura.

Per altra banda tinc la gran satisfacció de l’èxit de Dames i Vells, la felicitat continguda d’allò que portaves deu anys pensant-hi surti bé perquè estàs envoltat de gent fantàstica. Tot i així pots estar tocant el cel amb els dits, de sentir-te rei de la Festa, reina en el meu cas, una trucada de telèfon et pot fer baixar del somni.

I malgrat tot anar a la plaça a sentir la Tronada, i quan peten els darrers mascles cridar, bramar, xisclar amb ràbia i orgull: Visca Sant Pere! Perquè més endavant encara hi haurà més absències a la plaça, i algun dia també hi serà la nostra, però naltros, els reusencs, continuarem esborronant-nos amb un sentiment de pertanyença.

10 anys de barraques

Enguany les barraques de Reus fan deu anys d’existència. Però en fa més de deu que a l’entorn del casal Despertaferro va començar la gestació d’aquesta idea. En aquella època la festa major era més aviat una cosa privada, cadascú es feia les seves revetlles al maset o al terrat de casa, i la nit de Reus continuava tan morta com la resta de l’any. De seguida es va trobar la complicitat d’altres entitats, però no pas la del regidor de Cultura de torn, que va entomar l’assumpte amb recels i a vegades oberta bel·ligerància. Va caldre picar pedra per poder-ne fer la primera edició; aquesta feinada va ser un presagi d’una història de barraques que no ha estat pas bufar i fer ampolles: múltiples canvis d’espai, anys en blanc per manca d’entesa amb l’Ajuntament; però veient tota la gentada, ben diversa entre si, que cada nit de barraques s’aplega a celebrar la festa de la seva ciutat, el balanç surt molt positiu. Barraques de Reus és una festa del seu temps, són cinc nits de festa i de música actual, i alhora d’actes complementaris propis de la nostra cultura; el que és popular i el que és tradicional es saben donar la mà a les barraques. Una festa que en deu anys no té cap taca negra remarcable, i és que s’ha demostrat que l’associacionisme i el fet de no tenir afany de lucre no estan renyits amb la professionalitat i amb fer les paus en l’àmbit econòmic. Jipiades, les mínimes, o sigui, no deixar res a l’atzar i tenir-ho tot sempre ben lligat.

Barraques és una festa per a tota la ciutat, hi ha barraques de tota mena que apleguen gent de totes les edats, que poden gaudir de les nits de festa en total harmonia. Però tot i així, barraques de Reus és una festa que hem fet predominantment la primera generació dels que, per sort, ja no hem viscut el franquisme, apuntem-nos el trumfo, què carai! 

Per molts anys de barraques i visca la festa major de Reus!

RIP Moixiganga de Reus vs. Còrpus de València

Enguany a la Festa major hi ha moltes novetats: Dames i Vells, trabucaires, brumerot... Però no hi haurà la Moixiganga, la colla senzillament ha fet figa. Aquells que tenen por de cansar-se veient la professó haurien de tenir clar que hi haurà el mateix nombre d’elements, 21 si no m’erro, només els trabucaires hi aniran de nou. 

Vés a saber si l’any que ve la Moixiganga ressuscita, tenint la temàtia que té no seria estrany un miracle al tercer dia. En tot cas potser s’haurà de començar a pensar en llogar cadires com fan a la professó de Setmana Santa, què? que no? 

Ara bé 21 elements del seguici són minúcies si ho comparem amb els 66 quetinc comptats que van a la professó del Còrpus de València. La majoria d’aquests 66 són figures bíbliques, per cert elements que també sortien a les festivitats reusenques dedicades a la Misericòrdia. Això no vol dir que haguem de sentir-nos obligats a recuperar-ho, que consti, ara bé si algun col·lectiu pietós ho veu necessari, doncs ho trobaré perfecte, hi ha massa tendència a censurar a aquell qui fa res, donat que qui mai res no fa, mai s’equivoca.

Reus viu el vi

Fets que no vénen al cas m’han impedit assistir a un tast de vins que es feia aquest vespre a al Sala Fortuny del Centre de Lectura, i mira que en tenia ganes. Una perquè m’agrada el vi i dos perquè Reus ha decidit recuperar la capitalitat que s’escapa dels termes que componen el Baix Camp. Reus era i és una capital econòmica que compren Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta... I el vi era el més clar exemple d’aquesta capitalitat. 

No és casualitat que la Cambra de Reus comprengui les comarques del Baix Camp, la Conca de Barberà, El Priorat, La Ribera d’Ebre i La Terra Alta. comarques vi􀢢vinícoles de les quals Reus en va exercir de centre econòmic i financer. Per exemple l’any 1803 només del port de Salou van sor􀢢r 94.421 càrregues d’aiguardent, per cada càrrega d’aiguardent calia destil·lar-ne quatre de vi. Una càrrega de vi era una mesura que equivalia a 121,4 litres. Comptant molt per sobre, em surten 45 milions de litres de vi, si algú pot millorar el càlcul li agrairia. Doncs comptant a ull que una hectàrea té aproximadament 40 fileres de ceps, que cada filera pot tenir 50 ceps, que d’un cep en podem treure, si fa no fa 5 kg de raïm, i que d’1,3 kg. de raïm es pot extreure 1 litre de vi, tenim que el 1803 possiblement es van necessitar pel cap baix 58,34 km2 de vinya, una extensió superior a l’actual terme de Reus. O sigui que ni plantant fileres de ceps a la plaça Mercadal aconseguiríem aquella producció. Per què en deien Aiguardent de Reus doncs? Doncs perquè l’empenta sortia de Reus encara que el producte vingués de les poblacions de la seva influència. I aquesta empenta és, per exemple, Reus viu el vi.

Cooperació europea

Quan falten pocs dies per a les eleccions al Parlament Europeu, els candidats han parlat de moltes coses, però ben poc d’Europa en si. Ens animen a anar a votar un organisme que ni s’han molestat a explicar-nos; costa massa, és més pràctic plantejar els comicis com unes primàries d’eleccions nacionals o estatals. El cas extrem és Itàlia, on les eleccions es presenten com un referèndum sobre els assumptes maritals del president de la república. L’Europa dels estats és vista pels mateixos estats més com a una eina per al benefici pels propis afers que no pas com a una oportunitat per trobar el benestar global. Un exemple d’això n’és la cooperació exterior europea, i no parlem de la xocolata del lloro ja que la UE és el major donant del món. Durant anys els assumptes de cooperació europea anaven molt lligats amb les excolònies i la cooperació s’entenia com a eina supletòria a la política comercial de cada estat. A partir del Tractat de Maastricht es va intentar assumir una postura més global de cara endins i enfora, però les coses es van torçar a partir de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. 

La idea que la desesperació que provoca la pobresa sumada al fonamentalisme religiós porta al terrorisme global, va fer modificar les polítiques de cooperació al desenvolupament, lligant-les més a una estratègia de seguretat que no pas a una concepció humanitària. Com a exemple tenim que la UE és un dels majors donants per a Palestina. Potser és que ens fem perdonar la manca d’una veu pròpia a base de milions d’euros. Tot això té la seva importància perquè es paga amb diners que tributen els ciutadans, però no ho trobem mai en boca dels nostres candidats; segurament ho desconeixen, o pitjor, no els importa. Creure’s allò a què un aspira és essencial per tenir èxit, i més si el que es pretén és representar la legitimitat democràtica.

Un cartell adult per a una festa ja adulta

Avui s’ha donat a conèixer el cartell de la Festa Major de Sant Pere, i a banda dels gustos personals de cadascú, em sembla molt encertat que no siguin cartell infantilitzador com ho eren els de fa alguns anys enrere. 

El d’enguany és un cartell adult per a una Festa Major que ja ha arribat a l’edat adulta i que enguany incorpora elements festius clarament destinats al públic adult

Músics de Reus: The Kluba

És estrany, a vegades un estil musical que no et fa ni fred ni calor és el que més has vist en directe. A casa mai he escoltat ska i ben poc reggae, però he anat a dotzenes, potser centenars de concerts d’aquests estils per qüestió generacional.

Fins i tot vaig anar assajar uns dies amb un grup d’ska-punk. Però mai no m’ha apassionat, m’ho he passat molt bé als concerts i reconec que hi ha grups musicalment molt bons, però sempre xalo més amb un bon grup de rock o de pop que no pas un d’ska. Per aquest motiu no coneixia gaire els Skalariak, sabia que el cantant era el Juantxo, que viu a Reus i cada vespre passeja amb sa filla pel meu carrer. Havia anat a algun concert i em sonaven cançons, punt. 

L’altre dia van fer la presentació del seu nou grup The Kluba precisament a la botiga Bat a bat al meu carrer i m’hi vaig deixar caure. M’imaginava que Kluba no seria un nou grup d’ska calimotxero fet que es va confirmar quan el Juantxo va començar a parlar de la influència de Fats Domino, un dels històrics del rock que vaig descobrir durant una època que escoltava el primer Elvis i la seva època, crec que fins i tot tenia un parell de cintes de Fats Domino que devia acabar gravant-hi damunt. Però alhora va parlar de la col·laboració al violí de l’incombustible músic reusenc Macaia i no vaig acabar d’entendre com lligava tot plegat. Vaig comprar-me’l i a partir de la segona escolta, o a partir de la primera escolta atenta em va agradar força. És un disc ballable però que respira una certa tranquil·litat. Si l’ska és un sprint, aquest disc és més com una carrera de fons. M’agrada molt especialment Algo de mueve, i Brindo la cançó en català del disc i que el violí Macaia hi dóna un toc dels històrics Tradivàrius. 

Els veiem a Barraques aquesta Festa Major.

Músics de Reus. Vilella

A banda dels Whisky’ns que pleguen, a Reus també hi ha una bona colla de músics que ho tenen tot per ser de primera fila. Un d’aquests és el Vilella, que ahir al Momentum va presentar noves cançons del que suposo que serà el seu nou disc. Vilella fa rock americà, en català o anglès, amb un directe potent però alhora sensible. Cançons treballades i sentides. Feia temps que no sentia rock pur sense edulcorants que no hagués de ser importat. El millor elogi que li puc fer és dir-vos que l’escolteu, però sobretot, que l’aneu a veure en directe.

Trapezi 2009

Cada any hi ha més gent a tots els espectacles. Mostra en va ser que el dia de la final de Copa, que va coincidir amb l’espectacle inaugural la plaça Mercadal, genial Comelade, estava ben plena. Cal plantejar-te i tenir molt clar què vols anar a veure. Ahir a les Peixateries Velles una hora abans ja hi havia gent asseguda esperant, i va pagar la pena veure les acrobàcies aèries dels Akoreakro, talment com si els homes i les dones fossim fets per volar sense l’ajuda de cap giny ni màquina.

Festes del bon temps

Després de mesos de reclusió hivernal la gent torna a sortir i a prendre el carrer amb l’esclat de Sant Jordi. Roses, llibres i senyeres acompanyen les primeres mànigues curtes i els primers refrescos a les terrasses. El Trapezi és la segona cita multitudinària. Any rere any el públic de Reus s’ha convertit en un exigent espectador; la màgia del circ, si no està feta amb un rigorós treball ja no passa com abans.

Malgrat la desaparició del participatiu espai off Cafè i circ i els sagnants incidents de les dues darreres edicions, el Trapezi és una cita ineludible del calendari cultural i també festiu d’aquestes contrades. 

La següent festa és Corpus, amb les coques de cireres, catifes de flors, gegants i, de fa poc, l’ou com balla. Una festa del passat de la qual no en sabem gaire i que en el futur pot créixer molt, però que viu a l’ombra de la propera festa major i queda un pèl tapada. 

I és que la festa major de Sant Pere cada vegada vol ser més gran, amb les barraques, la revetlla i la diada de Sant Joan i els intensos dies previs a Sant Pere. La festa ha crescut, li ha sortit bigotet i ens mostra un dels millors seguicis, ens sap fer bou i arròs i masclet com a menjar i beguda de les festes, i cada any té sorpreses sorgides bàsicament de la participació ciutadana en la festa. Com sempre que es creix hi ha titubeigs, polèmiques i algun escadusser pas enrere, però anem endavant i enguany sembla que es recuperaran dos balls parlats, que eren dels últims elements patrimonials que ens mancava recuperar i actualitzar. Ens pocs anys Reus ha deixat de ser una ciutat dormitori que no es volia despertar del cloroform franquista. 

Encara ens queden lleganyes, però de moment tenim unes festes importants, i tot i la gernació que omple carrers i places, hem sabut esquivar la massificació que desvirtua altres festes catalanes. Aprofitem-ho.

Brumerot

Al Camp i al Penedès del Bombus terrestris en diem brumerot. El nom d’aquest insecte, que en d’altres contrades en diuen borinot, s’aplica a les persones rondinaires, que sempre murmuren o xerren molestosament. I he dit molt conscientment ”en diem” i no ”en dèiem”, perquè com diuen Quico el Cèlio: naltros encara som aquí, per molt que la majoria de gent ara ja digui ”borinot” i no la seva forma pròpia i partrimonial que és ”brumerot”.

M'escindeixo

Decideixo escindir-me, ja n’hi ha prou de suportar abusos de l’altra part. Prou d’imposicions, prou d’estratègies que no porten a res, prou de sortides de to quan no toca i prou d’amagar-se quan cal plantar cara. Avui fent valdre la nostra dignitat diem prou i la meva part dreta s’escindeix de l’esquerra i posem les bases perquè la part dreta de la meva persona arribi ben aviat a la presidència de la Generalitat i més endavant al lideratge universal. Tot i que caldrà vigilar perquè sospito que el meu peu dret m’està fent el llit donat que de tant en tant em fa ensopegar i rodolar per terra i crec que és una maniobra molt ben calculada per prendre el poder quan tingui un moment de feblesa. Ho té clar, ho tinc tot molt ben controlat i l’únic que podria fer seria escindir-se.

La Passió d'Ulldecona

Ja ho sé que hauria d’haver anat a veure el text en català, que és de Jaume Vidal Alcover, que és una delícia i que està fet amb un gran rigor. Però un pot quan pot i aquest diumenge vam anar a veure la versió castellana de la Passió d’Ulldecona, la de Josep M Junyent Quintana. Teníem molts números per a sortir decebuts o avorrits del teatre: les tres hores llargues de durada, que obviament ja sabíem el final, que és un muntatge amateur, que ens havíen advertit

que el text castellà no ha aguantat gaire bé el pas dels anys... Però tot i vam sortir notablement satisfets del teatre.

En primer lloc l’obra és llarga, i com feia molts anys que no veia, a cada escena es baixava el teló i es canviava l’escenari. Alguns d’espectaculars, però això alenteix el ritme de l’obra, sobretot a la primera part però a al segona es fa molt passador i tot i els canvis el ritme és prou àgil. Evidentment l’argument i les escenes són les que són, i el text castellà està ple de zozobra, prestos i taimados i que podria figurar amb lletres d’or a l’antologia de la literatura antisemita feta a Catalunya, donat que a vegades sembla que presta més atenció als rocambolescos jueus del Sanedrí que no pas a la figura de Jesús. Malgrat aquests handicaps el muntatge aguanta perfectament, els actors que feien de Jesús, Judes, Pilats i Sant Tomàs tot i ser amateurs tenien un gran nivell i el conjunt global de l’obra és comparable a molts muntatges professionals que passen per les sales catalanes. Es nota la mà del director reusenc Jordi Graells. Hi ha escenes impressionants com el suïcidi de Judes, o el procés del davallament de la creu. És un muntatge honest, molt digne, i fet amb il·lusió, cosa que no tots els que es veuen poden esgrimir. Paga la pena, l’any vinent possiblement caigui la versió catalana.

Europa Europa

Més de cinquanta anys després que Robert Schuman expressés en el seu discurs el somni d’una Europa unida, pròspera i sense guerres, podem dir que s’han acomplert els objectius, tot i que no era gens fàcil. Ben cert és que hi ha desigualtats socials, també és veritat que els drets de les nacions sense estat continuen menyspreats. Malgrat això, davant la perspectiva d’una Europa devastada crònicament per guerres continuades, tal com va passar històricament fins a la meitat del segle passat, doncs podem creure que la Unió Europea ha estat una bona eina, almenys per evitar les matances i desastres humanitaris als quals els

nostres avantpassats estaven tan avesats. La idea que dóna més beneficis nets fer negoci amb algú que no pas atacar-lo i saquejar els seus béns ha prosperat amb èxit, de manera que la Unió Europea s’ha convertit en una potència econòmica de primer ordre tot i no ser un ens

sobirà a l’ús. 

Tot i així, sembla que als propers comicis europeus només un 34 % dels electors tenen la intenció d’anar a votar i que el 55 % dels enquestats creuen que el Parlament Europeu no s’ocupa dels problemes de la gent. No és que els ciutadans no valorin la pau ni la (ara poca) prosperitat, senzillament és que no hi ha qui entengui el funcionament de la Unió Europea. Aquest ens supranacional és un magma d’interessos estatals, corporatius, sectorials, etcètera, dificilment comprensibles fins i tot pel ciutadà que llegeix la premsa i segueix els informatius. L’anomenada governança, que no govern, europea és una enrevessada teranyina de fils de poder que s’escapen de la clàssica relació democràtica entre parlament i executiu escollits pel poble.

Europa se sustenta en una mena d’absolutisme burocràti c: «Tot pel poble però sense el poble», i per tant, el poble tampoc no veu la necessitat d’anar a votar, ja fa prou pagant impostos.

No t'enyoro

Manel, la revelació musical de l’any, divendres va passar pel Camp, per aquella vila que es diu Tarragona i van omplir, les entrades estaven exhaurides de feina temps. Val a dir que hi havia moltes, moltissimes cares de la ciutat de Reus.

Manel no van defraudar, tot i que la sonorització no era del tot bona, els Manel van lligar les cançons amb petits contes que les enfilaven. Una posada en escena senzilla i honesta, no ens volen fer creure allò que no són.

Són un grup que explica petites històries i per tant res de grandiloqüència. El detall va ser la cançó No t’enyoro nena dels Pets que havien versionat i que van fer pujar al Lluís Gavaldà per cantar-la, que en aquell moment havia anat a fer pipí. Per tots aquells que diuen que abans de Manel i Mishima la música catalana era merda, doncs queda clar que es feien grans cançons que canviant-ne quatre notes poden ser furiosament actuals.

No sé si el Gavaldà es va rentar les mans però va ser un plaer poder veure l’encaixada entre dues generacions de músics del país.

Tres dies

Una companyia nova. Una obra nova. En un teatre nou. Tres dies seguits.
Teníem tots els números per a fotre’ns-la. Tot i així vam tirar endavant, amb l’única certesa de la nostra autoconfiança, tot i que a vegades fallava.

I ha sortit bé.

Deu haver agradat a uns i a d’altres no, en tot cas estem contents i orgullosos del que hem fet que és el que més compta.

I tal com diuen, si les coses només les fessin els professionals només follarien les putes.

El lleig

Els tres espectacles que he darrerament he anat a veure al Bartrina han estat força potents. El concert de Russian Red i Mishima tot i que els dos grups van actuar de manera inversa: la veu de Lourdes Fernández va suplir la visible poca implicació amb el públic reusenc. En canvi Mishima, que David Carabén es quedés sense veu a mig concert ho van suplir deixant-se la pell a l’escenari.

L’altre que vam encertar va ser Mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas i amb el Jordi Boixaderas. Sublim, matrícula d’honor, insuperable.

Ahir va tocar El lleig de la factoria pelacanyes Trono. El lleig és una fàbula de Marius Von Mayenburg sobre el culte al cos i a la bellesa hedonista de la nostra societat, però la gràcia és que no cau excessivament en la moralina ni en la hipocresia, doncs a qui no li agrada un/a guapo/a? La història és la d’un lleig a qui tot li havia anat bé i al qual convencen perquè s’operi la cara i a partir d’aquí la seva vida comença a donar tombs i potser no a millor. L’obra té un ritme trepidant, una escenografia funcional, un quartet d’actors molt solvent i és entretinguda, tot i que potser al final s’allargassa un pèl, res. Val a dir que Tres dels quatre actors desdoblen les seves interpretacions i que ho fan admirablement. 

La veritat és que em va recordar molt a l’episodi dels Simpson en el qual l’horrible barman Moe s’opera la cara i la seva vida també fa un gir espectacular per a tornar finalment al punt de partida. Coincidència o Von Mayemburg beu de les fonts de Ma􀂂 Gronening?

Obra recomanable en tot cas.

Justícia

No hi ha res més irreal que el concepte de justícia. La natura és injusta, segons els nostres paràmetres. Quan un gat caça no es pregunta si és just o no el desti que li espera a la víctima.

Quan Pol Pot eliminava a una tercera part del seu país pensava que era just el que feia, quan els capellans de la inquisició rostien als heretges també pensaven que era just el que feien, quan Hitler buscava espai vital pels alemanys també devia creure en el seu fur intern que feia allò just. Si tothom té la seva justicia particular, és que aquesta no existeix, o en tot cas existeix com un concepte inventat per naltros, com l’Atlàntida. Un conjunt de normes que es dicta una societat per a funcionar, i res més. L’ideal de justícia és això, un ideal, desenganyem-nos. Si existis algun tipus de justícia, divina, natural o del que vulgueu, no desapareixerien prematurament persones vàlides i necessàries i en canvi els criminals no moririen de vells al llit. I quan algú us parli de treballar o lluitar per aconseguir la justiia no està sinó dient que treballa o lluita per allò que li interessa. Ras i curt.