La
millor entre les millors. No és la més ben feta, ni la que té millors
interpretacions -tot i que Déu n’hi do-. Però és la sèrie de ficció que trenca
la pantalla i no saps si estàs mirant la televisió o estàs guaitant per la finestra. Cada
capítol de The Wire és una bufetada a la cara. The Wire et
presenta el que saps que existeix i no vols veure del món.
The Wire està ambientada a la perifèria de Baltimore, uns
barris perifèrics que massa s’assemblen als barris perifèrics de les nostres
ciutats: pobresa, violència, analfabetisme, segregació social i molta droga.
A The Wire, com a la realitat no passa
res, durant hores, dies, setmanes... fins que en passa una de grossa i que
ningú no s’esperava. ”Saps quina una n’ha
passat al barri?”
The wire no sembla que estigui escrita per guionistes, sinó
pel des . Els personatges no moren quan convé al guió, sinó quan ho dicta la vida. Un protagonista pot
morir al mig d’una temporada sense que vingui gaire a tomb, però a la vida real
la mort tampoc apareix al moment oportú.
Si
a tu el que t’agraden són les sèries policiàques de luxe a l’es l de CSI o
Bones, The Wire és probable que NO t’agradi. Els policies de The wire són de
veritat, si no els pagues les hores no treballen. S’equivoquen, no són
especialment guapos ni musculosos, si podes s’escaquegen de la feina, i han
d’estudiar temaris estúpids per a ascendir, i no pas resolent casos
magistralment.
Contra
ells tenim una població empobrida que troba en el tràfic de la droga en l’única
oportunitat de tenir alguna alegria material a la vida. Fins i tot les
mares de Bal more Oest animen als seus fills a ser traficants per tal de poder
portar pa a casa. No importa quants siguin detinguts o morts al carrer per
qualsevol trifulga estúpida amb un altre clan, sempre hi ha una legió
d’adolescents disposada a tot per tal de posar-se quatre dòlars a la butxaca. El Gue tto
també és un estat: té les seves lleis, normes i sobirania, o sigui, també té el
monopoli de la violència dins unes fronteres que els cotxes-patrulla només
creuen en comptades incursions.
The
Wire fa una disecció del nostre sistema, comença per la policia i els barris
degradats i en cinc les cinc temporades que té, obre i inspecciona molts òrgans
més del sistema: la indústria, l’educació, la polí ca, el periodisme... I totes
des de la mateixa òptica... Aules saturades, estibadors sense feina, sindicats
patèticament corruptes, becaris que han estat col·locats per a substituir
periodistes, polítics idealistes que es dobleguen a la primera envestida del
sistema...
Com
en una disecció, The Wire comença per un òrgan i va estirant les ramificacions
de nervis i vasos que comuniquen amb altres òrgans, i a base d’observacions de
mul tud de teixits diferents es comença a tenir una idea global de com funciona
aquest organisme que és la nostra societat. Com Balzac però al segle XXI.
Les disseccions no són agradables, però
sí molt interessants i instructives. Per tant aquesta sèrie no és un producte de
masses, però pels barris baixos dels Estats Units en circulen moltes còpies
pirates, no és un producte de masses però és una sèrie coneguda dintre dels
Mossos d’Esquadra.
The Wire és sincera, és de veritat, i
si la veus, pot ser que després no t’agradi res més.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada