El Rei Alfons

Rovira i Virgili a la seva Història Nacional de Catalunya anomenà amb el rimbombant nom d’”Emperador del Pirineus” al Rei Alfons I de Catalunya i segon d’Aragó. Aquest monarca ha estat de mal anomenar: Rei Alfons o Ramon, Alfons I o II, ”El Cast” o ”El Trobador”... Sigui com sigui sempre ha estat en un segon pla de l’imaginari català. El mes passat la revista Sàpiens van fer un monogràfic sobre els dotze herois de la nostra història i el Rei Alfons no hi era. Certament no va ser un heroi, però l’excel·lent biografia que li va fer Jordi Ventura ens el mostra com a un dels que van començar a materialitzar la idea d’un Estat -i estat transpirenaic- més enllà d’una acumulació de propietats feudals. Potser aquest Rei, poc guerrer, molt pencaire i sagaç negociador seria un bon referent per aquests temps que vivim. 

Jordi Ventura a Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961) ens va fer un retrat d’un rei viatjador, pactista, negociador, assenyat... Lluny de la imatge que ens va voler donar d’ell el poeta Guillem de Berguedà, el qual l’acusa de lliberti, egoista, traïdor... Guillem de Berguedà fins i tot als seus poemes insta als altres nobles a agafar les armes contra ell. Alfons va bas r el nou estat transpirenaic, en el qual el Principat en feia de viga mestra. Sense gaire vessament de sang (per ser l’època que era), gràcies a la traça i el treball va aconseguir despenjar la Provença del vassallatge de l’Emperador Alemany, així com anul·lar les pretensions del comte de Tolosa mitjançant un pactes Enric II d’Anglaterra que feia la pinça als tolosans.

Va aconseguir, o potser va saber aprofitar, que les potències marítimes de Pisa i Gènova s’anul·laven entre elles per afermar els dominis al Llenguadoc i Provença. De fet, el millor que va saber fer va ser saber seduir i fer vassalls un munt senyors feudals occitans: Montpeller, Rasès, Carlat, Foix, Bigorra, Nimes, Besiers, Carcassona, el Bearn... A Alfons li va funcionar millor el sistema de la pastanaga que no pas el del pal que feia servir Ramon V de Tolosa. Pels nobles occitans les perspec ves de prendre noves terres als muslmans i poder-les colonitzar, eren molt més atrac ves que no pas les espases tolosanes.

El Rei Alfons també va començar crear un estat modern: va crear les vegueries que feien de contrapoder als senyors feudals i va potenciar la Pau i Treva contra els abusos dels nobles sobre el poble. Paradoxalment, tot i que el nom de Pau i Treva sigui molt bonic, a la pràctica era que a par r d’això, qui escanyava al poble eren el Rei i la Jerarquia Eclesiàs ca i no els petits senyors feudals. Alfons també va fundar ciutats i vil·les com Montblanc, i no va complicar-se la vida guerrejant contra Castella, tot i que de mo us no n’hi van estalviar.

Alfons també va fer de trobador, tot i que no va ser dels més brillants. Personalment trobo fantàstic que un dels moments que els catalans vam tenir un territori ben ample, fos format per pactes entre iguals per un cabdill que preferia abocar versos sobre la música més que no sang sobre els camps. Potser per això aquella idea transpirenaica no va durar.