Una dona, tres veus, un teatre de crisi

Disculpeu l’obvietat: Reus és una ciutat de teatre. Aquesta afirmació és certa malgrat l’alopècica programació del Teatre Bartrina, malgrat que a gairebé mig octubre encara no tinguem la programació del Fortuny, i malgrat que en el moment d’escriure això no en sapiguem res del festival COS que s’ha de celebrar demà passat. Quan les administracions fallen, encara queda la societat civil que fa teatre, perquè ara més que mai, hi ha moltes coses a dir i a escoltar. Això pensava escoltant els versos esqueixats de Sylvia Plath mentre eren interpretats per la Marta Parés, la Dolors Quintana i la Diana Izeddin al Teatre Bravium.

És saludable que les companyies no-professionals se la juguin i que se’n surtin tan bé com en aquest cas. Josep M Puig s’ha arriscat a posar dalt de l’escenari retalls d’una vida i d’una obra tan estripada com és la de Sylvia Plath. Tres actrius, tres veus que expliquen, amb una dicció impecable, les contradiccions d’una dona arribada a la disjuntiva de la maternitat. L’ofici de Puig es nota en aquest muntatge, ja que aconsegueix que tres actrius prou diferents entre elles s’entenguin i ens facin entendre un text cantellut, per arrodonir-lo, Puig disposa una oportuna pianista que l’embolcalla amb peces de Satie i Bach.

L’únic que se li pot retreure és una qüestió d’estil: potser estan massa accentuats els passatges més colpidors de l’obra. Hi ha moments que interpretació i text t’ametrallen i instintivament aixeques l’escut i trenques la comunicació, no per manca de qualitat o per avorriment, sinó perquè no es pot processar tot el que arriba alhora.

No només al Teatre Bràvium repten la crisi, a la Sala Santa Llúcia també han programat per segona vegada la Mostra de Teatre Amateur del Baix Camp o la Gata Borda torna a mostrar el ric patrimoni artístic del Cementiri General de Reus. No és teatre professional, d’acord. Malauradament avui els professionals estan a casa al costat d’un telèfon que no sona, i el teatre ha de continuar. Esperem que, tot i que no sigui professional, el teatre d’aquesta crisi sigui tot tan rigorós com el d’Una dona, tres veus.