En tot acte de violència hi intervé sempre un agressor i un
agredit. Les diferents maneres d’arribar a esdevenir un o altre, els contextos
on es desenvolupa, els escenaris on es produeix, els detonants, poden ser
tractats des de molts angles i des de moltes perspectives. La companyia
reusenca La Gata Borda va decidir, els passats dies 3 i 4 de març al Bartrina
de Reus, mostra-nos-ho tot plegat des de la cruesa més elemental. A partir de Les
Bacants, d’Eurípides, Antoni Veciana, també membre de la companyia, n’elabora
el text: Patró. Els protagonistes, una banda de traficants de drogues
amb somnis, amb esperances, amb passat. Un parell de membres nous que hi
arriben. Un cap que vol deixar els estupefaents enrere. Baixos fons. Ànimes
encara més subterrànies.
Als anys noranta, al Regne Unit, sorgeix el teatre “In-yer-face”
(a la teva cara). No dir “t’estimo”, dir “vull follar-te”. Ruixar amb benzina
els qui s’asseuen a les butaques només per fer soroll amb les joies. Treure els
ulls amb culleretes de cafè els qui esperen complaença damunt l’escenari. La
premissa anglesa se la fa seva l’Ester Cort, directora, que amb el text que
podria signar perfectament tot un Koltès (ens agradà el balanceig entre els
soliloquis existencialistes i el parlar guarro) no s’hi posà per poc a l’hora
d’elaborar un catàleg d’abusos i lesions explícites que feren remoure a més
d’un i que fins i tot causaren algun mutis a la platea: si en són de perillosos
els espills! Gran escena muda de la festa amb escruixidor desenllaç.
La Gata Borda fa 10 anys i tot i que de moment no pensen
festejar-ho de cap altra manera si no és rere les cortines, sí que podem
considerar que Patró és un pastís d’aniversari que s’han regalat i ens
han regalat. Un text potent sense fissures que llisca. Un canvi de registre
fugint dels despistats que anaven a veure “aquells xiquets del Dames i Vells” i
sobretot la voluntat d’arriscar-se, d’avançar, de provar coses noves i de
sortir-se’n. Una llàstima que l’obra no pugui gaudir del rodatge normal de tot
espectacle per acabar de fer-ne aflorar els matisos i procurar-nos funcions
menys encotillades com són sempre les d’una estrena.
David Figueres
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada