Un dia s’aixequen els de l’HBO i diuen: Anem a fer la millor sèrie de l’existència, que la crí ca es rendeixi als nostres peus i que arrasem en quotes de públic. Molt bé, agafem una bona història, agafarem guionistes exitosos, construim uns decorats de gran producció de Hollywood i contractem als millors actors i actrius que estiguin en actiu. Fins i tot ens permetem que Martin Scorsese ens dirigeixi el capítol pilot. Molt bé, fem això i tenim muntada Boardwalk Empire.
No s’equivocaven, han aconseguit grans audiències, crítiques lloables i Emmys i Globus d’or per parar un tren. Molt bé, però han fet la millor sèrie de l’existència? No.
Molt bé, anem a pams. Boardwalk empire és la història d’una colla de corruptes d’Atlantic City dels anys 20 que es fan d’or amb el contraban que ha generat la Llei seca. Un dels moments més iròrics de la primera temporada és quan els responsables que es promulgués aquesta llei, la celebren obrint ampolles de xampany. Steve Buscemi un actor de l’alçada d’un campanar protagonitza tots els clars obscurs d’aquest, de moment, poc violent mafiós. Al seu voltant orbiten personatges, alguns reals com Al Capone, i d’altres d’imaginaris, gairebé tots fantàsticament interpretats com el molt ben recuperat Michael K Williams, el mític Omar Litlle de The Wire. Per contra el guaperes Michael Pi sembla que només hi es gui per a fer de contrapès al poc agraciat Buscemi. D’actrius destaca poderosament la camaleònica Kelly Macdonald, que interpreta a una ultracatòlica irlandesa constantment compungida per les contradiccions de les seves creences i la vida real. Aquesta actriu va ser una de les protagonistes de la pel•lícula Trainspoting, o sigui que l’hem pogut veure en registres totalment diferents.
Com que la majoria de protagonistes de la sèrie són irlandesos, doncs toca una cita d’un altre irlandès per a explicar el que falla. Deia Oscar Wilde que ”quan tothom està d’acord amb mi, sempre m’adono que es c equivocat”. Quan vols agradar a tothom, quan gairebé creus que has arribat a la perfecció pot fallar-te la frescor, la espontaneïtat, la lucidesa i d’altres termes que no descriuen prou bé allò que hi ha a les obres mestres i que no hi ha a les obres ben fetes. Aquest estat de gràcia no té unes instruccions determinades. Cert és que a posteriori tothom pot analitzar al mil•límetre els motius d’èxit d’alguna empresa artistica, però és molt difícil reproduir-ho. Quants fracassos no hi ha hagut en l’intent de crear un fenòmen semblant als Beatles?
Potser Boardwalk empire és la seria més ben feta fins a la data, però no és la millor al meu entendre. Potser el motiu és més visceral que no cerebral. Sembla una paradoxa però no ho és. Malgrat la seva qualitat immensa, Boarwalk empire no et tanca dins un pou com Gallac ca, ni t’embarca en un viatge oníric com Twin Peaks, ni et fot la cara plena de mans com The Wire, ni et fa sentir el tacte d’una camisa neta i acabada de planxar com Mad men, ni et posa el cor en un puny com Breaking bad...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada