La vida és una barca



Era un dia estrany per a una estrena: molt poc després del final, ja de per si depressiu,  d’una de les festes majors més agredolces que es recorden, i hores abans d’un previsible esclat d’exaltació no-nacionalista que portaria a Reus soroll, crits i violència.

L’autogestionada sala Santa Llúcia va tancar la temporada amb l’espectacle La vida és Calderón, una selecció de textos de Calderón de la Barca feta per l’hiperactiu director reusenc Francesc Cerro.

Cerro ens presenta un espectacle crepuscular, pessimista, negatiu... I ho fa a partir d’emmirallar la realitat actual amb els textos de Calderón de la Barca. Cerro fa una pirueta arriscada, a partir de vuit textos del clàssic castellà esbossa un retaule de la decadència humana. L’envejable veu de Jaume Comas pinta de colors, matisos i clarobscurs aquesta posada en escena. L’actriu Ivana Miño interpreta gestualment aquests textos, tot i que no  sabem gairebé què fa ni on va, potser com a metàfora de la nostra absoluta pèrdua vital.
Llàstima que als moments d’interactuació entre el recitador i la ballarina, potser destinats a oxigenar la densitat del text, es desdibuixava el discurs, i això va ser gairebé de jutjat de guàrdia quan va passar en el cèlebre passatge de “la vida es sueño, y los sueños, sueños son”. Un fragment que, tal com es veia venir, tota la sala va declamar sense que ningú els ho hagués demanat.


Petits desajustos que amb rodatge es poden solucionar. Paga la pena que es resolgui perquè el missatge és demolidor. El personatge passa de la ironia i l’opulència a la més absoluta desesperació i fins i tot remordiment de la pròpia existència. Un remordiment que potser Calderón va emportar-se de les nostres terres com a souvenir després d’haver participat com a soldat al setge de Cambrils i a la carnisseria posterior. Els botxins acaben sent les víctimes de la seva consciència. En el cas de Calderón això el devia portar a unes conclusions que Francesc Cerro ha sabut llegir i actualitzar molt bé: en aquest racó d’univers uns éssers formats de pols d’estels mai hem estat capaços d’atènyer la felicitat comuna. Doncs això, com diu la broma fàcil: la vida és una barca, com deia Calderón de la...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars