Calígula va passar pel Fortuny aquest gener de 2018. El text d'Albert Camús no és fàcil, però és una de les obres més importants del segle XX. Aquesta me la vaig llegir de jovenet i vaig repetir fa relativament poc, per això em va sorprendre en gran manera el muntatge que n'ha fer Mario Gas.
Si repasseu les crítiques rebudes, tothom es rendeix als peus de Pau Derqui (No li dic Pablo, perquè a mi se'm va presentar com a Pau). Aquest és el primer punt que no entenc del muntatge, que és que passi de puntetes per sobre de tots els actors de repartiment per centrar-se en el protagonista. De Calígula jo en recordava sobretot els papers secundaris, perquè són els que marquen el contrapunt amb la rebel·lió de Calígula contra la realitat humana. Gas els converteix en comparses, només Cesònia (Mònica López) sembla tenir una mica del focus que només il·lumina Derqui.
A banda d'això tot plegat em va semblar massa cridat, massa sec, massa estirat. Entenc que si això havia d'anar al teatre romà de Mèrida no es pugués buscar gaire el matís, però en tot cas Camús va deixar escrit que la seva obra era per ser representada simulant qualsevol època menys en la romana. Un Camús grandiloqünt em sembla un contrasentit, donat que és un autor que ens ens mostra les misèries de la condició humana. Sembla que algú va adonar-se'n i ens col·loquen al mig un número musical de David Bowie per fer que l'engranatge no es clavi. No.
El públic va entusiasmar-se amb la interpretació de Derqui, el seu treball és immens. Jo vaig trobar-ho tot massa conservador per un text que a la seva època va ser ben trencador.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada